Nahuel Forchini

Foto: 

Cedida

Nahuel Forchini: "No vull que el meu art sigui una joieria"

L’escultor gironí prepara una exposició sobre les víctimes ofegades al mar Mediterrani
Mar Molero Dolz
,
13/05/2021
Arts
Nahuel Forchini presentarà l’exposició ‘L’aigua’ per donar visibilitat i prendre consciència social sobre les persones que moren ofegades a la Mediterrània fugint dels conflictes bèl·lics i econòmics. L’artista es caracteritza per representar figures humanes nues, absents i vulnerables, que expressen i reflexionen sobre temes com la soledat, la fragilitat i les incerteses humanes. L’exposició s’inaugura el 22 de maig a Ferrocalent (Girona) i es podrà veure fins al 26 de juny. Una part dels beneficis de les vendes de les obres es destinarà a un dels projectes de ProemAID, una associació sense ànim de lucre creada per al rescat en context d’emergència humanitària.

- Toques temes molt bàsics però delicats, en el sentit que no ens són còmodes.
Són una mica tabús, perquè estem en una societat en què l’art és art, la música és música i ha de ser maca. Quan la gent veu la meva obra em diuen que és tètric el que faig, però és que clar també la realitat està com està. Tampoc em desubico tant. Crec que estem en un moment en què tot és de colors i el mercat de l’art, les escultures i pintures més conegudes són tirant a maques.

- Necessitem que l’art ens remogui.
Ha passat sempre, no és una cosa del segle XXI. De Goya mateix, el que se’n destacava no eren els retrats dels reis, sinó els retrats dels bojos. Hi ha una transcendència quan parles de coses de veritat. Intento que l’art tingui una funció social. Les galeries d’art i les institucions solen ser del tipus "et pago, fas l’obra, marxes i allà queda", simplement per decorar. Mola molt que si per exemple algú compra alguna escultura doncs hi hagi un més enllà amb aquests beneficis. Això no és una joieria. Aquesta és la tendència on vull anar amb el meu art. 

  • imatge de control 1per1

 


- Dius que quan fas una peça explores una idea o sentiment.
Sí, depèn de l’època. A vegades em deixo portar més i no tinc una idea concreta, sinó una inquietud de treball manual una mica laboriosa, que requereix posar-me a prova i també posar-ho en un context. Penso en què em ve més de gust fer i què em costarà més de fer i ho experimento amb la fusta i amb el ferro.

- Com explores aquesta sensació o idea?
No t’ho sé explicar. Per exemple, ara estic acabant tres peces per l’exposició: les integro amb una olivera, un llimoner i un taronger com a elements simbòlics del Mediterrani i llavors hi ha una figura morta, de la qual surt aquest arbre. Aquesta idea ja em va venir així. I després el tema d’execució i l’estètica va mitjançant la improvisació i les meves possibilitats. Al principi penso una cosa i després veig que estèticament no funciona o que no acaba de tenir el resultat que jo vull.

- És un treball conscient o et deixes portar?
És tot fruit de la improvisació però amb un origen de por, inseguretat, un punt de brut, ja que les meves figures no són polides. Normalment tinc alguna cosa pensada, però em deixo portar molt per la idea que em suggereix el material.

- Al teu treball hi participa el sentiment de por a la mort.
Crec que més que por a la mort és por a la soledat. A les meves últimes escultures estic manifestant molt que hi pot haver un col·lectiu, però això produeix angoixa, no et genera un bon feeling. És a dir, tu a la figura hi veus una narrativa i intento treballar aquesta narrativa de la por, la por a la soledat per més que estiguem en la mateixa situació tots.

 


- Esculpeixes la figura humana. Què t’aporta?
Primer de tot m’atrau. I a més a més tampoc m’agrada fer coses perfectes que semblin hiperrealistes. Ho faig d’una manera molt personal i estic desenvolupant una narrativa i un univers. Crec que molts creadors ho han fet així. La figura és proporcionada però el color o la textura no són reals, i això ja et suggereix que estàs entrant en aquest univers. Ja és una mica el que vull, que si et mires les escultures en conjunt hi vegis una petita narrativa.

- Tens influències de l’art clàssic?
De petit em generava mal rollo quan anava a l’església i veia un tio penjat de la creu. I a vegades penso, hi ha un tio penjat a la creu i la meva escultura et fa mal rollo? Crec que hi ha peces que beuen molt d’aquest art d’una forma molt inconscient però, en certa manera, ho porto a un altre terreny, a una altra manera d’enfocar-ho. Tu pots ser cristià, musulmà... i et pots quedar amb aquesta idea essencial que vull transmetre.

- Fas servir materials com el ferro, la fusta, la resina o l’alabastre.
Quan es treballa amb resina, per exemple, s’ha de fer el modelat. El modelat i la talla són dues disciplines molt diferents. És a dir, es complementen, però la manera de treballar les dues i que s’assemblin és complicat. Jo em sento molt més còmode amb la talla directa, amb fusta o alabastre. M’hi sento còmode perquè és una activitat física, i en canvi amb el tema del modelat m’haig d’autocontrolar.

- Vas treballar el gel i l’escultura monumental amb neu. T’ha portat on ets ara i que et sentis còmode amb la talla?
Sí. De fet, sempre hi ha el punt que no t’atreveixes a enfrontar-te a aquest material o a aquest altre. I quan vaig anar a la Xina i mai havia tocat el gel, em van marxar totes les tonteries. Havia de fer una peça i no havia tocat mai el material ni les dimensions. A partir d’aquí vaig créixer com a escultor. Allà hi havia escultors de tot el món: russos, xinesos... veus com treballen i veus els trucs. Això és una escola que ni les millors acadèmies del món d’escultura te la poden donar.

 

 
- Has fet obres per a espais públics. Les penses diferent?
Allà em regeixo per una temàtica. L’organització fa una temàtica i tu t’has de regir pels temes que hi ha i fer el projecte. A partir d’aquí envies el projecte, te l’accepten, el fas i ja està. No hi ha cap mena de transcendència com a autor. Normalment és "ostres, hi ha aquesta temàtica, doncs aquesta escultura m’hi encaixa". Moltes vegades és tan fred com això. És veritat que et dóna més experiència a l’hora d’enfrontar-te amb el material, perquè per exemple has de fer amb quatre dies una escultura en aquest tronc de dos metres per seixanta. És una disciplina que et va enriquint i és una formació constant.

- A l’exposició que s’inaugura a Ferrocalent vols posar en evidència i fer prendre consciència de les morts que es produeixen al mar Mediterrani. Fins ara has treballat temes molt íntims com la soledat o el suïcidi, i ara has anat cap a un problema social. S’aparta del que havies fet anteriorment?
Crec que no me n’aparta, sinó que ho enfoca diferent. De fet en essència és el mateix: gent que pateix, que és vulnerable. La meva obra va amb mi, però per a un fi: ei, tots podem estar així, tots ens podem sentir així. De fet també ve una mica perquè la meva mare va néixer a Algèria i en van haver de marxar. I fer l’exposició m’ha obert a reflexionar: tan cosmopolites que som i la poca conscienciació que hi ha amb això. Si la gent fos més conscient de la feina que està fent aquesta ONG seria un bé. No sé si arribaria a un fi, però seria un bé. I vull arribar a com se sent aquesta gent.

- Com va sorgir la idea de fer aquesta exposició i investigar aquest tema?
Va ser una mica de casualitat. Fa dos anys que treballo de tallerista i la gent que exposem ens estem alienant una mica de la realitat, perquè busquem la supervivència, viure de la nostra passió. I a vegades, a costa de no ser conscients de mil coses que passen al món. I jo no vull estar alienat del món, no vull que el meu art sigui una joieria i que sigui per a rics i prou. Que se’n beneficiï almenys la meva comunitat i altra gent, si pot. Vull fer una giravolta del mercat de l’art, i que els merchants d’art siguin les ONG. Jo també me’n beneficio d’això.

- Què vols dir?
Em vaig assabentar del projecte ‘Aigua’ de ProemAID. És sobre els immigrants que no saben nedar i volen creuar el mar Mediterrani: els ensenyen a nedar, primers auxilis i com han de reaccionar a alta mar. Encaixa molt amb el concepte que jo tenia. També vull animar altres escultors o pintors que facin que l’art sigui per millorar el món, que no simplement sigui una transacció mercantil i ja està. En el fons, això beu una mica de la necessitat que per a les galeries i el món de l’art sobren artistes. Hem de tirar cap a un altre lloc. Ara també estic treballant amb marques de disseny. A elles els va molt bé vincular-se amb mi; un artista que no és conegut que fa això i allò altre. Aquesta gent obre portes i això vol dir que et poden portar a llocs més interessants, que la teva obra pot tenir una repercussió que pot beneficiar altra gent. I això és lo guai. A veure si hi ha sortida, seguint amb la mateixa temàtica però ampliant la producció. Les marques et poden donar els calés o les influències necessàries per poder exposar i aquests beneficis d’exposició van per a una causa social. Si tu a una marca li presentes que estàs treballant conjuntament amb una ONG amb un concepte profund i els agrada, són tres pilars que es retroalimenten.

Més informació: 

A

També et pot interessar