Virginia García del Pino

Foto: 

Cedida
Virgina García del Pino

Una experiència de realitat virtual recupera el viatge de Virgina del Pino al malestar

Del 18 al 28 de gener podreu gaudir d'una experiència immersiva al Bòlit de Girona
Andrea Bonet
,
22/01/2018
Arts
No m'hauria imaginat que, essent una tarda de gener qualsevol, m'acabaria trobant enmig d'una escena que va tenir lloc a l'església de Santa Llúcia de Girona una setmana de juliol de l'any passat. Us parlo de l'experiència d'immersió en realitat virtual que he tingut a través d'unes ulleres a la Sala Fidel Aguilar del Bòlit, a Girona. Del 18 al 28 de gener es podrà fer un salt en l'espai i el temps i tornar-nos a situar en aquesta capella on Virginia García del Pino va realitzar el seu projecte com a artista resident proposant el cant com a mitjà per gestionar les emocions i els nostres malestars amb l'obra 'Quién canta, su mal espanta'.
"Llavors ens adonem que som espectadors, som voyeurs d'un moment que va passar exactament de la manera com el veiem. Podem veure allò que va tenir lloc sense que nosaltres hi fossim"

La idea convidava a fer que tothom pogués agafar el micròfon i cantar, amb dues opcions per triar. Un micròfon per les cançons més melancòliques i tristes, aquelles que ens porten cap a situacions de malestar. L'altre, per aquelles més alegres i portadores de bons records i sensacions. El tret de sortida el van començar dos grups a tall de duel: la cançó melancòlica la va cantar Mariona Aupí i, a l'altre costat, Don Simón i Telefunken van fer l'alegre.

Amb aquesta idea, l'artista ens planteja com el cant és una eina, un remei per poder emplenar-nos o també buidar allò que portem dins. El cant ens aclareix la foscor interior, i hi solem recórrer quan estem emocionalment tocats o, al contrari, quan vivim un moment d'eufòria. El treball de Virginia García del Pino formava part de 'Politizaciones del malestar' que van fer des del Centre Santa Mònica col·laborant després amb el Bòlit de Girona.

L'artista, que treballa el vídeo-art de no ficció, explica que les seves obres solen posar l'atenció en temes quotidians que li són coneguts però que deixen de ser-ho quan els analitza amb deteniment. Acostumats com estem a associar la paret com a suport de les obres d'art, d'allò que creiem que ens espera abans d'entrar a la sala d'un museu o sala d'exposicions, ens pot sorprendre veure que l'espai que acull l'exposició està completament buit. Només hi veiem un projector, una pantalla i un parell de seients. Però on són les obres? Potser vau tenir l'oportunitat de visitar l'exposició de Björk Digital aquest estiu passat al CCCB de Barcelona, i vau seguir un recorregut a través de la immersió del 3D. Si no vau poder-ne gaudir, teniu una segona oportunitat per descobrir un món que es presenta davant dels nostres ulls com si hi fos realment, com si el poguéssim tocar, com si les persones que hi apareguessin ens poguessin descobrir d'un moment a l'altre i veure'ns.

És interessant notar com el primer impacte -un cop et col·loquen les ulleres i els cascos- és pensar que ets al mig d'una sèrie de gent que està esperant que actuïs, que facis alguna cosa, com si el protagonista fos un mateix. Llavors ens adonem que som espectadors, som voyeurs d'un moment que va passar exactament de la manera en què el veiem. Podem veure allò que va tenir lloc sense que nosaltres hi fóssim.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

Més informació: 

A

També et pot interessar