Adonay Bermúdez: "Volia dialogar sobre l'apropiacionisme i els límits de l'autoria"

El comissari i gestor cultural exposa per primera vegada a Catalunya

Mar Molero Dolz

03/07/2019

Arts

El Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona acull l’exposició 'J(e m)’accuse o la mort de l’autor' fins el 15 de setembre. Un projecte que qüestiona el concepte d’autoria i proposa l’apropiacionisme com a punt de partida, al mateix temps que es reivindiquen altres temes que tenen una forta presència al segle XXI. Adonay Bermúdez (Lanzarote, 1985) és el comissari de l’exposició i articula un diàleg a través de les obres de diversos autors de disciplines diferents, tant gironins com d’arreu del món, amb el punt comú que totes les obres parteixen d’alguna cosa prèvia. Hem parlat amb Bermúdez.

"No m'agrada dirigir el públic en excés si no hi ha un motiu concret per fer-ho, m'interessa que sigui lliure i que ell mateix es marqui les seves pròpies pautes"

- En què consisteix 'J(e m)’accuse o la mort de l’autor'?
Quan vaig començar a idear aquesta exposició, el primer que vaig fer va ser analitzar els espais que componen el Bòlit Centre d’Art Contemporani i em vaig adonar que totes les sales han estat apropiades. És a dir, són espais que anteriorment tenien altres usos i va ser la pròpia cultura que se’ls va fer seus. Això no és cap novetat. Estem acostumats a veure com els museus o els centres d'art estan situats en edificis o habitacles que no van ser concebuts per a l'art, però el Bòlit té un plus que li aporta un caràcter molt singular. Aquest va ser el meu punt de partida: generar una exposició amb la qual dialogar sobre apropiacionisme així com dels límits de l'autoria o dels conceptes d'imatge, icona i llenguatge.

-Què vol transmetre l’exposició?
No té un missatge únic. Encara que l'apropiacionisme sigui l'epicentre de la mostra, al voltant hi giren altres temes que per a mi són igual d'importants, com el consumisme o la publicitat, entre d’altres. El meu objectiu ha estat crear un espai on poder parlar de còpia, autoria o plagi, però també sobre processos creatius, referències socioculturals, sistemes educatius o models d'adoctrinament.

- D’on surt el títol?
Intentant ser coherent amb el propi discurs de l'exposició, vaig decidir apropiar-me del títol d'un text escrit per Rogelio López Cuenca, 'J(e m)’accuse', en què realitza una defensa a ultrança de l'apropiacionisme en l'art i l'he combinat amb el concepte de la "mort de l'autor” de Barthes on, entre altres coses, descarta la idea de creació amb autoria única en favor de creació col·lectiva.

- Què vol dir que “l'apropiació serà sempre un original”?
És evident que hi ha moltes opinions sobre aquest tema, però, i això és una opinió personal, considero que si, per exemple, un artista decideix copiar literalment una altra obra, quan les posem una al costat de l'altra aparentment no hi veiem cap diferència, però la veritat és que són dues peces totalment dissemblants ja que han estat creades per dues persones diferents. A més, no coincideix ni la cronologia, ni el context o la ubicació geogràfica, entre altres paràmetres. Mai no han estat dues peces iguals, ens trobem davant de dos originals.

- L'exposició segueix un fil narratiu?
Més que un fil narratiu, l'exposició va ser creada amb una circulació determinada, amb una relació entre obres. Això sí, òbviament les peces funcionen individualment i, fins i tot, amb salts entre elles. No m'agrada dirigir el públic en excés si no hi ha un motiu concret per fer-ho, m'interessa que sigui lliure i que ell mateix es marqui les seves pròpies pautes.

- Com s’han escollit els artistes participants?
Suposo que cada comissari treballa d'una determinada manera i cada exposició s'aborda d’una forma diferent. En aquesta ocasió, primer em vaig centrar en el tema i, a poc a poc, van anar apareixent noms i obres. A partir d'aquí vaig començar a generar relacions entre elles i una peça em va anar portant a una altra. Surten moltes opcions, però al final, això és com un tetris: el discurs i el muntatge han d'encaixar a la perfecció.

- Què ens en pots dir, d’ells?
La veritat és que compto amb artistes molt diferents entre si, però per a mi el que és important és que l'obra funcioni. Estic summament feliç de poder treballar amb aquesta llista d'artistes, amb la majoria no ho havia fet mai i en tenia moltes ganes. Aconseguir que un artista confiï en mi i en el meu projecte és una de satisfaccions més grans.

- Estem en una època en què tot té data de caducitat, tot és efímer. Com ho viu l'art?
L'art és una manifestació social, així que ho viu de la mateixa manera. Fa deu anys una obra d'art que s’havia produït dos anys enrere era nova; avui en dia és vella. Tot va molt ràpid i a tots els que formem part de l'engranatge de l'art, no únicament a l'artista, se'ns exigeix velocitat i immediatesa. Si una obra s'ha vist massa en mitjans o en xarxes socials, molts centres d'art o museus la descarten o dissimuladament pregunten per la possibilitat d'un canvi. Sovint sento que se'ns esprem en excés i se'ns demana produir projectes seriats i de fàcil consum, que no siguin massa crítics i que serveixin per a tots els públics. Crec que la nostra funció és precisament intentar trencar amb aquest model però no sempre s'aconsegueix, principalment perquè els pressupostos que se solen moure són molt petits i sents l'obligació d'adaptar-te a aquest model per poder subsistir de l'art.