Jump to navigation
Després de 'Los pasos dobles', guanyadora de la Concha de Oro a San Sebastián, Isaki Lacuesta torna quatre anys més tard amb una comèdia negra que narra la història de cinc persones homicides que es troben a un manicomi i decideixen elaborar un pla per segrestar el president del Banc Mundial i exigir, així, el repartiment igualitari de la riquesa del planeta. Una peça salvatge que compta amb la complicitat de l’star-system espanyol, amb cares conegudíssimes com Raúl Arévalo, Imanol Arias, Alex Brendemühl, José Coronado, Eduard Fernández, Ariadna Gil, Sergi López, Carmen Machi, José Sacristán, Ángela Molina, Emma Suárez, Josep Maria Pou i Luis Tosar. El passat 24 d’abril, ‘Murieron por encima de sus posibilidades’ es va estrenar oficialment als cinemes. Per això, hem pogut parlar amb el seu director, Isaki Lacuesta.
- Quina rebuda té, fins al moment, la pel·lícula?Doncs, de moment, les projeccions on he estat, a Madrid, Barcelona, Girona, Sant Feliu, Alemanya, Uruguai i Sant Sebastián, han anat molt bé. La gent riu molt i, de forma espontània, aplaudeix al final. És una pel·lícula d’extrems, agrada molt o no agrada gens. Les pel·lícules no poden agradar a tothom, i està bé que hàgim trobat el nostre públic. És un film petit que surt amb els mitjans que teníem en aquell moment.
- Com va sorgir la idea?Llegint els diaris i veient converses als bars i al tren. Però, en concret, un amic meu em va explicar que tenia un pla per disparar un banquer. Em vaig adonar que era un pla molt elaborat i que s’havia de recollir en una pel·lícula.
- Quin és l'objectiu de 'Murieron'?L’objectiu és començar a riure'ns de nosaltres mateixos i, a partir d’aquí, riure'ns de les incapacitats per canviar les coses. Sempre ens queixem però no som capaços de trobar una solució.També, l’objectiu era continuar fent cinema i fent el que ens agrada, des de la comèdia i no des de la desesperació.
- Per interpretar aquests personatges esbojarrats, compta amb el bo i el millor del cinema espanyol. Per què ha triat, justament, aquest equip?Ens semblava interessant que fossin actors molts bons i coneguts. A part que actuen molt bé, també perquè així l’espectador, de forma conscient o inconscient, pot reconèixer que aquests actors han encarnat la història d’aquest país de les ultimes dècades. Quan veus a José Sacristán, no només veus a un actor, veus molts dels papers i personatges que ha interpretat al llarg dels anys. Són actors que tenen una sèrie d’estereotips previs amb els que podem jugar.
- És la seva primera comèdia pura i dura.Sí, sobretot dura. És una comèdia molt impura i, sobretot, molt dura.
- Com ha viscut aquest canvi de registre? M’agrada molt anar canviant. Quan faig coses noves és quan més em diverteixo. Ha estat molt bé això de rodar amb cooperativa. Poder fer la pel•lícula sense esperar a tenir subvencions i que les televisions ens donessin permís per fer-la. L’hem creada al llarg de dos anys, per temporades, i a cada rodatge, ens enfrontàvem a coses noves. Moltes vegades, quan fas una cooperativa, corres el perill de tenir mals entesos entre l’equip. Però no ha estat el nostre cas. Després de 3 anys, encara som amics i hem mantingut aquest ambient familiar.
- Creu que la via convencional de subvencions públiques està obsoleta?En absolut. Crec que és necessària i que hi ha moltíssima demagògia al respecte. Moltes vegades es fa servir l’argument del model d’Estats Units, un model neoliberal. L’altre dia llegia que la ciutat de Nova York només amb el ‘Lobo de Wall Street’ de l’Scorsese va posar més diners que l’Estat espanyol amb tot el cinema espanyol. Ara resulta que el cinema amb més proteccionisme i ajuda de les administracions és l’americà.Hi ha una sèrie de cinema que només pot existir quan hi ha una consciència pública que la cultura forma part del debat social. Però estem en un context en què el cinema no competeix en el lliure mercat, perquè hi ha un abús de poder absolut de les distribuïdores. El que fan les subvencions és fer una compensació. Alguns films només es poden tirar endavant amb subvenció, i d’altres, és millor fer-ne sense. En el meu cas, he fet la meitat amb i l’altra meitat sense.
- Si hagués tingut aquesta subvenció publica, podria haver rodat una pel•lícula tan crítica amb la societat i la política espanyola?Segur. El que no sé és si l’haguessin subvencionat. Totes les pel·lícules que he fet, en sóc responsable i ningú ha volgut mai ficar-hi cullerada. Suposo que, al final, si l’hagués feta amb Telecinco, sí que haguessin volgut canviar el meu contingut. Però no ha estat el cas.
- El cinema espanyol és crític?De les coses que més m’agraden d’Espanya és que és un país molt autocrític. Amb comparació amb altres països, som de les societats més autocrítiques. En general, no pensem que siguem l’hòstia, perquè, bàsicament, no ho som. No som capdavanters en res.
- Alguns han titllar ‘Murieron por encima de sus posibilitades’ de bogeria. Què els contestaria?Que tenen tota la raó. És una bogeria completa. La pel·lícula és tan boja i increïble com qualsevol telenotícies, i com qualsevol diari o declaració dels nostres polítics.
- En una entrevista, comentava que, a mesura que anava estrenant la pel•lícula, l’argument anava coincidint amb les notícies del context polític espanyol.Quan em pregunten si els personatges representen a persones concretes, els dic que no. No és una pel•lícula en clau. Al setembre hi havia personatges que ens recordaven a Pujol, ara ens recorden a Rato i, d’aquí a sis mesos, a altres personatges. És veritat, però, que qüestions de l’actualitat com l’amnistia fiscal són bromes de la pel•lícula. No és que siguem endevins, diguem-ne que estava cantat.
- Albert Pla és el responsable de la banda sonora. Com va néixer aquesta col·laboració?
La pel·lícula va començar amb una conversa amb l’Albert Pla durant l’estrena de ‘Somiatruites’. Al final del concert, vam anar als Padules per fer unes cerveses. Vam dir d’ajuntar-nos i fer alguna cosa. I ho vam fer. Vam començar a escriure guions amb l’Albert i l’Ivan, i fins avui. Més enllà de la banda sonora que ha fet amb l Judit Farrés, ha tingut una gran implicació en la pel·lícula. És un dels artistes més genials d’aquest país.
- Moltes escenes de la pel•lícula estan gravades a la seva ciutat, Girona. Sí. Hem rodat a Girona i, també, Sant Feliu de Guíxols. Hem escollit diferents espais com al Cinema Truffaut, Can Gibert del Pla, Pontmajor, la plaça d’Emili Grahit, la plaça dels Països Catalans, davant del grafiti de la Cucullona i molts d’altres. Però no hem buscat els enclavaments més turístics, més aviat una imatge de Girona menys coneguda.
- En quin punt us trobeu del proper projecte, la ‘Propera pell’? Quan penseu estrenar-la?Estem en postproducció. Marxem cap a Suïssa a fer les mescles. És una coproducció amb Suïssa i l’acabarem de fer allà. És una pel•lícula amb molta fred, molta neu, així que m’agradaria estrenar-la l’hivern vinent.
