Mar Molero Dolz
,
21/11/2019
Arts

Marta Bellvehí: "Al ser una dona jove, sovint sento que rebo un tracte paternalista"

La il·lustradora parla de la seva experiència en el món del dibuix
Marta Bellvehí

Foto: 

Cedida
Marta Bellvehí
Les il·lustracions de Marta Bellvehí s’identifiquen de seguida. El seu toc personal, alegre i acolorit, dóna vida a cançons, retrats, murals i tallers. El seu és un traç compromès amb la seva manera de pensar, però concebut des de l’optimisme i una mirada constructiva. Després d'una etapa a Barcelona, aquest any s’ha instal·lat a Girona i està a punt de veure la llum ‘Casa sóc jo’, un llibre amb dibuixos i textos seus, que presentarà el 14 de desembre al Casal Independentista El Forn. Hem parlat amb Marta Bellvehí sobre els seus projectes artístics i la seva visió del món.
"Em sembla que és natural mullar-se i mostrar-se més enllà d'un grapat de línies i pinzellades que combinen bé"

- Com ha estat emprendre el teu camí en el món artístic?
Quan era ben petita ja pensava que de gran faria els dibuixos dels contes. He tingut sort perquè el meu entorn sempre m'ha recolzat i no ho he viscut mai com un somni impossible o una professió abocada a la precarietat. Quan estava acabant la carrera de Disseny Gràfic va esclatar la crisi econòmica i llavors sí que vaig ser conscient de la dificultat de trobar feina. Però no era cosa de les feines artístiques, era un problema que també tenien tots els meus amics que havien estudiat altres carreres. Sempre he tingut clar que per aconseguir alguna cosa has de treballar molt i creure en tu mateixa. Primer vaig treballar en empreses relacionades amb la publicitat i el màrqueting, a poc a poc vaig anar agafant experiència en el món laboral i vaig tenir clar que volia dedicar-me a la il·lustració. Tothom m'animava a fer el pas de fer-me freelance i finalment el vaig fer. No volia llançar-me a la piscina sense haver tingut mai un encàrrec, sense estalvis ni un projecte. Vaig deixar la feina de màrqueting quan ja col·laborava amb Enderrock i estava preparant el disseny d'un recopilatori amb Discmedi. I ara ja fa cinc anys. Ser freelance t'obliga a dosificar-te, a aprendre coses que no tenen res a veure amb dibuixar, a viure amb incertesa i adaptar-te a canvis i imprevistos. El millor és la llibertat de decidir què vols fer, treballar des d'on tu vols i quan tu vols, tot i que no sempre t'ho pots permetre.

- I com a dona, en el món que vivim?
Sóc d'una generació que creia que ja havíem arribat al món sense desigualtats de gènere i cada cop sóc més conscient de com n'estàvem d'equivocades. En la meva vida personal he patit agressions masclistes com qualsevol dona. En el terreny professional m'he adonat que a vegades em mostro més seriosa quan em trobo amb segons quin personatge. Al ser una dona jove sovint sento que rebo un tracte paternalista, sobretot en àmbits més tradicionalment masculins. 

- Has participat en projectes feministes com ‘Soltentera’, amb els poemes ‘Usar y tirar’ i els teus dibuixos, o tallers de dibuixar cançons feministes. 
‘Soltentera’ va néixer de la il·lusió de muntar alguna cosa plegades amb la Luisa Castelli ('Usar y Tirar'). Som amigues des de fa dotze anys, ens vam conèixer a la universitat. Tot i entendre'ns molt bé, tenim estils molt diferents i em va semblar que seria interessant trobar un punt d'unió. Les històries que explica la Luisa les conec com a amiga i com a dona i crec que és important visibilitzar actituds tòxiques i prendre consciència del mal que ha fet el mite de l'amor romàntic en les expectatives que tenim de les nostres relacions. Pel que fa al taller, vaig començar a impartir el curs de 'Dibuixar Cançons' com una manera de compartir la meva manera de dibuixar i passar-ho bé d'una forma creativa. L'ajuntament de Vilassar de Mar em va proposar que el fes amb un enfocament feminista i des de llavors l'he portat a moltes ciutats. És molt interessant la part de reflexió, quan analitzem els missatges de les cançons i compartim experiències, perquè t'adones que totes hem viscut coses similars i que encara hi ha moltíssima feina per fer.

- Si mires el teu Instagram, hi predominen els tons liles. És casualitat?
Suposo que no. He tingut la sort de col·laborar en molts projectes feministes. Ara mateix estic pintant un mural a Vilassar de Mar i he fet un projecte amb el Consell de Joventut de Barcelona, per a qui he dibuixat deu dones referents. També és veritat que hi ha èpoques en què em ve més de gust treballar amb un color o un altre. El magenta i turquesa també són dels meus preferits. 

- Aquest any vas decidir tancar una etapa a Barcelona i començar-ne una de nova a Girona. 
Sí, necessitava fer un canvi, em venia de gust començar de zero. Barcelona és una ciutat que estimo molt, hi he viscut dels divuit als vint-i-nou anys i quasi tots els meus amics viuen allà, però era important per a mi sortir d'aquesta zona de confort i començar una nova etapa vivint sola. De fet, d'aquí a pocs dies sortirà la meva primera publicació amb textos i dibuixos meus, que tracta aquest tema. Es titula ‘Casa sóc jo’ i l'edita Edicions Tremendes. 

- El dibuix t’ha permès anar-te coneixent a tu mateixa?
El dibuix és una mostra més d'expressió, com pot ser-ho l'escriptura, així que suposo que sí, que diu molt de mi. Sóc una persona amb una energia bastant positiva i m'agrada que els dibuixos transmetin bon rotllo. Però quan dibuixo no en sóc conscient, és més tard quan puc fer-hi el paral·lelisme. 

- Quan pintes un mural, ja el tens tot plantejat des del principi o també improvises?
Sempre tinc un esbós del disseny a mà. Penso quins colors hi aniran, si hi va una frase i com serà la composició, però hi ha marge per a la improvisació. 

- El fet de pintar en un lloc determinat fa que el que pintes estigui influït per aquest entorn?
No, no ho crec. Tot i que sempre he pintat en espais còmodes i coneguts. No sé com em sentiria pintant un mural a la Xina, potser sí que si estigués envoltada de nous estímuls el resultat seria diferent. 

- Fas retrats per encàrrec, murals, cartells, dibuixes cançons, tallers… Amb quin tipus de dibuix gaudeixes més, et sents més tu?
Gaudeixo molt de la varietat, seria molt avorrit fer sempre el mateix. Em sentiria com una màquina i perdria la il·lusió. Per exemple, em sento més còmoda dibuixant retrats a casa que exposant-me en un taller, amb desconeguts que no sé com reaccionaran; però després és molt més enriquidor, m'enduc sorpreses i conec gent interessant.

- La teva manera de pensar, d’entendre el món, la teva opinió, sovint es veu reflectida en la teva il·lustració. Recordo, per exemple, la cançó il·lustrada pel Festiuet de l’any passat, en què vas dibuixar una cançó de Zoo i hi apareixia el rei. O també la il·lustració de fa un any pel 25N, juntament amb ‘Usar y tirar’. És un art compromès?
Sí, crec que sí. Rebo tot tipus d'encàrrecs però m'agrada molt tenir l'oportunitat de col·laborar amb causes que defenso en la meva vida personal. A vegades faig un dibuix per a protestar o defensar alguna idea, perquè necessito expressar-me i el dibuix és la meva eina. Em sembla que és natural mullar-se i mostrar-se més enllà d'un grapat de línies i pinzellades que combinen bé. El nostre dia a dia està afectat per la política, és artificial mostrar el teu Instagram com una bombolla de coses boniques alienes a la realitat. Jo he mostrat la meva opinió en causes com el feminisme, l'independentisme i el conflicte amb les persones que busquen refugi. En el meu primer projecte ja vaig decidir dibuixar cançons que es cantaven en català per donar visibilitat a la llengua. Mai m'ha fet por posicionar-me.

Més informació: 

També et pot interessar