Andrea Bonet
,
03/03/2018
Arts

La fotografia reflexiona sobre el concepte de "marge" a Salt

El Centre Cultural de les Bernardes presenta aquesta mostra fins el 31 de març

Foto: 

Andrea Bonet
El Centre Cultural de les Bernardes de Salt exposa fins el 31 de març el primer dels tres blocs expositius del 2018 comissariats per la historiadora de l'art, Laura Cornejo. Seguint la mateixa línia que es va proposar l'any 2017, enguany tornem a trobar un concepte que gira al voltant de la idea de "marge", fent referència també a la situació i realitat de la població de Salt. El centre ens ofereix mostres que queden repartides en quatre espais diferenciats: la Sala Central-Berta Casas, la Sala Sant Jordi, l'Espai 29m2 i la sala Les Bernardes Photo, amb la possibilitat de visitar-les com a blocs temàtics o també de manera individual. En aquest cas, aquests espais ofereixen la reflexió sobre la dicotomia d'allò visible i allò no visible, sobre realitats que poden intuir-se més que no pas mostrar-se com a totalitat. Ens trobem amb l'obra 'No-Visible' de Pol Gorezje, 'Más' de David Salcedo i 'Eco, olvido, nada' de Tatiana Abellán. Partint totes de la fotografia, veiem distorsions i manipulacions que fan sorgir imatges grotesques i sinistres; se'ns convida a imaginar i deduir allò que no sempre és evident en un fragment d'espai quotidià; també som testimonis de desmaterialitzacions i reconstruccions de vides anònimes, sense saber si són encara recordades per algú.

1. 'No-Visible' de Pol Gorezje a la Sala Central-Berta Casas
Acostant-me a les primeres obres de l'artista de Saragossa, establert a Barcelona des del 2004, el que immediatament em crida l'atenció és un detall minúscul, potser insignificant, que relaciono amb el títol del treball que presenta, 'No-visible'. Em refereixo a la firma, que més que una signatura sembla un símbol, acompanyat d'un número, 17 o 18, i que dedueixo que es refereix a l'any d'execució de la peça. L'autor inscriu aquest signe cada vegada en un espai diferent de la tela, sobre la pell dels personatges, fent que sembli una marca, un tatuatge, una petjada de la història del personatge... Un cop he dirigit la mirada a totes i cadascuna de les firmes-símbol, em miro el conjunt, observo les cares d'aquests individus grotescos, pertorbadors. Com diria Freud: "allò estrany que se'ns presenta com a conegut". Penso en el videoartista Ryan Trecartin i els seus actors convertits en personatges d'una realitat futura que observen el nostre present des d'una perspectiva absolutament transformada. L'artista parteix de fotografies de moda i, mitjançant la pintura, transforma i transfigura els seus cossos i expressions. Mentre que podríem imaginar un rostre inexpressiu, sabent que es tracta de models que probablement feien algun tipus de publicitat, veiem subjectes que ens suggereixen emocions fortes, un rastre evident d'humanitat en unes criatures que semblen haver-la perdut quasi tota. Podríem pensar inclús que es tracta d'una tècnica de collage, però el procés consisteix en l'engrandiment de fotografies i pintura acrílica que acaba cobrint bona part de la peça.

2. 'Más' de David Salcedo a l'Espai 29m2 i Les Bernardes Photo.
Distribuït en dues petites sales, David Salcedo ens ensenya unes fotografies que compleixen amb una visió més tradicional si ens referim a la tècnica, però allò que les fa especial rau precisament en l'enfocament, que ens mostra uns espais desconeguts, llocs molt poc reconeixibles, parts d'un conjunt dubtós. Allò que se'ns fa visió seria, probablement, poc perceptible si ho observessim amb la resta que l'envolta, i la tria que fa Salcedo de l'acotament de la imatge ens convida a imaginar, deduir i especular sobre quin deu ser aquell lloc, d'on pot venir tal reflexe o ombra. Els moments són cuidadosament triats per convertir-los en un món tancat, prescindint de la resta que l'envolta. Al vídeo de presentació de l'exposició, l'artista llegeix el tros d'un poema de Fernando Pessoa, 'La espantosa realidad de las cosas', que ens pot ajudar a valorar aquests petits racons que Salcedo ens convida a observar a través de les seves peces. "A veces me pongo a mirar una piedra. No me pongo a pensar si siente.  No me extravío llamándole hermana mía. Pero me gusta por ser una piedra, me gusta porque no siente nada, me gusta porque no tiene ningún parentesco conmigo. Otras veces oigo pasar el viento, y me parece que sólo para oír pasar el viento vale la pena haber nacido."

3. 'Eco, olvido, nada' de Tatiana Abellán a la Sala Sant Jordi
L'imponent sala del primer pis acull les obres de la murciana Tatiana Abellán. L'obra d'aquesta dona, us confesso, m'ha fascinat. A través de fotografies alienes, Abellán es bolca en un procés de deconstrucció de retrats, transformant-los fins que només en percebem una petita porció de la totalitat. Podríem pensar que, com la feina de Salcedo, Tatiana Abellán també tria fragments concrets, però a partir de fotografies d'autors desconeguts que ensenyen retrats de gent anònima, sense saber res del que van fer quan van ser vius. En el primer conjunt que observo, el retrat s'amaga rere un tel, i a través d'un forat només veiem una part del cos, les mans. Ens convertim en voyeurs de detalls minúsculs, som darrere l'objectiu de la càmera i enfoquem la mirada a porcions petites de vides desconegudes. A l'altra banda, les peces són de dimensions més grans, però, de nou, ens trobem amb la mateixa constant: només veiem un fragment, ara són boques. Penso en el viatge que vaig fer a l'Orient Mitjà i la sorpresa que vaig tenir en adonar-me que mai m'havia fixat en tants ulls diferents, en l'actitud que adopta l'expressió d'una única part del cos quan la resta és invisible. L'artista acaba explicant com destrueix, mitjançant productes químics, els retrats, creant un procés invers al de la restauració. Resulta que mentre l'autora feia l'Erasmus a Roma, va perdre totes les fotos d'aquell any ple de vivències i va tenir una idea: adquirir, en mercats de carrer, retrats antics per recrear unes memòries inventades, moments passats que tornaven al present per ser manipulats, transformats, mutilats, a vegades destruïts. Com en pot ser de fràgil, la memòria! 

Les Bernardes - Tatiana Abellán. Eco, Olvido, Nada. from Plei on Vimeo.

També et pot interessar