Bedevilled (2010)

Altre cop tornem al cinema coreà. I altre cop sorgeix la mateixa pregunta: què té la industria cinematogràfica d’aquest país que produeixi pel·lícules tan meravelloses? Hi ha un cert estil, filosofia, temes recurrents, estètica, humor, un quelcom que es repeteix entre directors molt diferents entre sí però que comparteixen l’aire de família d’un cinema tan únic com fascinant.

Aquesta vegada us porto Bedevilled, un slasher coreà que opta per construir una narrativa pausada i cruel, de gran càrrega sentimental i denuncia social, i només tan sols quan cada un dels aspectes de la trama estan ben presentats i interioritzats per l’espectador, la pel·lícula dóna l’esperat gir de 180º i esdevé la víctima la caçadora.

Bedevilled comença amb una dona soltera de la gran ciutat, egoista i freda que és testimoni d’un assalt amb violència a una jove. Decidida a no involucrar-se, assevera a la policia que ella no sap res. Poc després, atès un amarg malentès a la feina, es pren uns dies de vacances i retorna a l’illa on es va criar. A l’illa, aïllada del món exterior, l’amiga de la seva infància és maltractada pels escassos habitants de l’illa, qui la tracten com un animal per a fer feina i gaudir-ne sexualment, aspectes que ens recorden a la magistral Dogville (2003) de Lars von Trier. La dona, desesperada i aprofitant l’arribada de l’amiga, li prega que l’ajudi escapar a ella i la seva filla petita, alarmada amb la idea que potser el seu marit l’està començant a considerar en una dimensió sexual.

Primera pel·lícula de Jang Cheol-soo, ajudant de direcció del filosòfic i magnífic director Kim Ki-Duk, aquesta és una pel·lícula molt ben articulada, amb una narració en crescendo que busca involucrar emocionalment a l’espectador amb l’actitud freda i distant de la dona de ciutat i el patiment i cor dolç i sincer de la dona de camp, amigues completament oposades que es retroben posant-se en qüestió els valors de la primera i els límits de la segona, qui cada cop veu més insuportable la situació i més difícil seguir somrient. Arribat cert punt, la violència psicològica esdevé radicalment física, amb certa explicitat visceral. Tot i així, en cap moment es deixa apartat el rerefons dramàtic que condueix aquesta violència. És un drama amb molt de sentiment, que pregunta a l’espectador. I la història no és una excusa per als moments més cruents, sinó que la violència que va apareixent ve justificada i coherent amb els personatges. És un patiment ben mesurat, sense recreació gratuïta. I tot es mou cap a un sentit final, poètic, preciós. La fotografia i escenografia insular ajuden al sentiment d’aïllament, de trampa, del clàssic temàtic del cinema del camp, en contraposició a la ciutat, com a nucli de la bestialitat i crueltat velada en les grans poblacions.

Gaudiu-la.