Blue Ruin (2013)

Ben dirigides, sovint les trames més senzilles resulten les més efectives. Impactant i trepidant, Blue Ruin és la història d’una venjança que esdevé en el surrealista i obscur sud d’Estats Units, amb una aura artística que recorda als thrillers dels Coen, més concretament i en especial a No country for old men (2007). Allunyant-se de tòpics i personatges maniqueus, aquesta pel·lícula tracta amb respecte a l’espectador i no busca l’espectacularitat sinó la cruesa de la venjança. I justament, a part d’artística, aquesta cruesa aconsegueix ésser espectacular i una bufetada al cinema més convencional.

Jeremy Saulnier ha rebut amb Blue Ruin el reconeixement internacional amb la seva segona pel·lícula, la qual es distancia de la proposta menys seriosa i artística de la seva opera prima Murder Party (2007). Amb un gran estil, se’ns presenta a Dwight (Macon Blair), un rodamón d’uns trenta anys que viu a la costa dormint en el seu cotxe atrotinat, un Pontiac blau el qual serveix de vehicle literal i metafòric pel protagonista, amb qui identifiquem en l’estat del cotxe i accions la condició moral i anímica de Dwight. Aquest home barbut i deixat, Dwight, és algú que fa una vida d’ermità, que sobreviu a base de violacions de domicili, recollir llaunes a la platja i remenar les escombraries. Ermità en tant que per la seva joventut, actitud i actes (el veiem llegint llibres), podem comprendre ràpidament que la seva vida pobre i del dia a dia és fruit d’un passat del qual ell ha volgut fugir, no una caiguda al món de les drogues o la pèrdua absoluta de poder adquisitiu atès circumstàncies econòmiques. No obstant un dia, però, la seva existència tranquil·la i silenciosa es veu interrompuda quan se li és informat que una persona concreta ha estat posada en llibertat després de deu anys de presó. Davant la notícia, Dwight decideix arreglar el seu cotxe, aconseguir una arma i emprendre el viatge de retorn als seus orígens; una odissea intensa, sorprenent i a la vegada senzilla, sense necessitat de recórrer a arguments complexos que s’arrisquen a la inversemblança.

Macon Blair com a protagonista resulta delitós. Aquest actor desconegut d’ulls grossos, que només ha treballat amb Jeremy Saulnier, té la cara de no haver trencat mai un plat, traspua innocència i bondat, i tot i així aquest mateix home és qui empren la iniciativa en un espiral de sang en crescendo que fa patir per la vida de tercers.

És precisament la manera com és tractada la violència on Blue Ruin assoleix una gran qualitat i estil. No vull enganyar a ningú: hi ha sang, molta. Però aquesta violència no resulta excessiva ni exagerada, allunyant-se així del gore o els convencionalismes de Hollywood. Les ferides fan mal, i aquest mal se sent real. No hi ha robots que són ferits, hi ha persones ferides, i aquestes ferides i morts conten, tots tenen un pes i una rellevància. Així doncs, no hi ha en aquesta pel·lícula una banalització de la violència ni de la vida humana, sinó un exercici de gran realisme, el qual resulta dur però que compleix amb la intencionalitat del director: la violència no és gratuïta ni fàcil, i tot comporta conseqüències.

Sempre resulta curiosa des de la nostra mentalitat europea la manera de tractar la venjança per part del cinema americà, sobre tot quan s’endinsa en el sud, una espècie d’univers alternatiu a la civilització des de l’època del Far West on les lleis no sembla que s’apliquin. En aquest món estrany i salvatge, on tant el protagonista Dwight, persona que podem arribar a entendre com a bona, com als qui persegueix i per qui és perseguit, no sembla que existeixi la policia. Aquesta cultura americana de fer-ho tot un mateix, de seguir les lleis de la Naturalesa en detriment de la justícia de l’Estat, sempre resulta tant sorprenent com inquietant, cosa que se li suma detalls tant rellevants per a la trama com el fet que tothom duu armes de foc, moltes armes, i ningú tenca la porta de casa seva.

Lluny de ser només una història més de venjança sense missatge, Blue Ruin ens introdueix visualment a l’experiència de descobrir com, si aprofundim més enllà de l’estètica, trobem el bé i el mal en la Naturalesa i el món de l’home, en tot allò que ens rodeja. Aquestes imatges, que coneixem a través d’un epíleg visual, resulten obvies però no per això menys encertades, com és el cas d’un arbre partit per un llamp al voltant d’una zona urbana verda, que suggereix benestar. Des de la nostra cosmovisió moral, tant la condició indiferent de la Naturalesa com la realitat intencional de l’home se’ns apareix conflictiva. Tot el que ens envolta conté bé i mal, plaer i dolor, vida i mort, i no hi ha solució al conflicte més enllà d’acceptar la realitat i mitigar allò no desitjat i fomentar el que ens aporta tranquil·litat d’esperit. Els mètodes per a trobar la pau emprats pel protagonista, és clar, resulten emmetzinats pel sentiment fosc i angoixant que el corca per dins i l’impulsa a cometre una vendetta que fa la bola més i més grossa i s’emporta a més i més gent pel camí.

Blue Ruin és una pel·lícula senzilla de personatges i sentiments complexos, de poc diàleg però gens avorrida, que sap mantenir la tensió i la intriga, amb acció puntual i ben trobada, un viatge interior i físic al passat, en una recerca personal de justícia i pau interior que la converteixen en una de les millors pel·lícules de venjança dels últims anys.