Desperate living (1977)

Parlar en aquest espai de John Waters no és una feina que resulti fàcil. Fidel a la seriositat, dedicació i constància amb la que he intentat dur Seqüència, sempre buscant aquelles obres cinematogràfiques tant filosòfica com artísticament interessants en sí mateixes com pel seu context, podria semblar una broma que volgués parlar i recomanar Desperate Living, una de les pel·lícules claus, junt a les també mòrbides i exagerades de John Waters Pink Flamingos (1972) i Female Trouble (1974), del cinema trash més provocatiu, exaltació del mal gust i de la ruptura extrema amb la moral i estètica burgesa. No obstant, tot amant del cinema no pot negar-se a conèixer les diferents històries que abracen el cinema com a totalitat, el qual no és un, sinó que seria més apropiat parlar de cinemes. Així doncs, aquesta setmana us invito a abandonar el cinema comercial, l’intel·lectual, l’alternatiu, i tot aquell que hom gaudeixi, per a descobrir el cinema de John Waters, un univers molt peculiar que si bé per sí mateix no és el millor que hi ha ni de lluny, com a opus resulta d’allò més interessant tant per la cosmovisió d’aquest polifacètic director, com per com marcaria el cinema posterior de cineastes com el nostre estimat Almodóvar i les moltes preguntes que sorgeixen al voltant de l’art i el cinema davant el tracte que en fa John Waters.

Desperate Living és la boja aventura d’una dona de Baltimore mentalment desequilibrada que evita prendre la seva medicació (Mink Stole) i la seva infermera psiquiàtrica (Jean Hill), les quals entre les dues assassinen al marit de la primera quan aquesta té un episodi de paranoia i la infermera, dona afroamericana molt obesa, s’asseu sobre la cara del pobre marit. Pròfugues de la justícia, la boja Quixot d’idees feixistes i la seva Sancho Panza elefantíaca i lesbiana arriben al poble nauseabund de Mortville, governat per la tirana reina Carlota (Edith Massey).

Mortville resulta un carnaval del mal gust i la transgressió, món sòrdid on passegen rodamóns, transvestits, nudistes, soldats vestits amb uniformes propis de sex-shop i perilloses lesbianes. En una societat purista com pot arribar a ser els E.E. U.U –no diguem ja als anys 70!– John Waters s’alça dins els moviments undergrounds com un autor que gira la truita al cinema trash, compost pel cinema B de l’acció més barata, pornografia i gore, i canvia la sang per un altre tipus d’excés: la pornografia i el gore del mal gust absolut: actors dolents, diàlegs artificials orientats a la provocació i ambients de pervertits, homosexualitat, drogues, assassinats, necrofília, canibalisme, mutilacions, violència sexual i un llarg etcètera més. Sens dubte el cinema de John Waters feia molta pudor en aquella època, tot i que la seva essència en pel·lícules posteriors més adaptades als gustos de la multitud no ha desaparegut pas. I és que qui no ho sàpiga, John Waters és l’autor del mític musical Hairspray (1988), i ha treballat amb actors i actrius arxiconeguts com Johnny Depp (Cry Baby, 1990), Kathleen Turner (Serial Mom, 1994) i Melanie Griffith (Cecil B. DeMented, 2000).

Però què és el que té d’especial el cinema de John Waters que ens invita a coneixe'l? John Waters (1946) és nascut a Baltimore, Maryland, en un barri de classe mitja. Als setze anys li regalaren una clàssica càmera de 8mm, i des de sempre, futur escriptor, actor, còmic, periodista, etc., sabia que volia fer cinema. Però ell no vol fer cinema clàssic, de grans produccions, un mitjà més per a fer diners. Ell vol expressar el seu art, la seva manera d’entendre l’art i el món. Influenciat per europeus com Fellini, Fassbinder o Pasolini, John Waters decideix filmar, experimentar, amb allò que té el voltant, amb una realitat que ràpidament torna esperpèntica com a resposta al cinema burgés, frívol, comercial, de Hollywood. L’objectiu, doncs, és clar. Històries senzilles que tendeixen al surrealisme. D’escenari la seva Baltimore natal i en la qual encara viu. Estètica del mal gust derivada sempre dels anys 50, època que John Waters concep com la imatge de la família feliç americana típica, que es força a ignorar que al costat de la casa amb jardí del somni americà hi ha algú abandonat pel somni i la societat, sigui per la seva situació econòmica, sexual o social en general, amb gustos que se separen d’allò “permès”. I com a actors en un principi el seu millor amic, Glenn Milstead, font de la seva inspiració i qui esdevindria la drag queen Divine, i altres veïns i amics de John Waters i Divine caracteritzats per viure en els extramurs de la societat; aquest grup, conegut com els Dreamlanders, han estat sovint el repertori de John Waters, alguns només apareixent en una o dues pel·lícules i altres en pràcticament totes les seves produccions. Més tard, a mesura que augmentà la seva fama i es va fer més apte pel públic, s’uniren al seu repertori actors famosos, i figures controvertides com criminals convictes (Liz Renay i Patty Hearst) i l’actriu pornogràfica (i posteriorment actriu de cinema convencional) Traci Lords.

Desperate Living és una pel·lícula paradigmàtica del John Waters més provocador i pur respecte el seu estil i intencions. Tot i semblar-nos i ser de fet, en cert sentit, “dolenta amb ganes”, és una obra interessant i, per què no, divertida de veure, millor acompanyat. És una pel·lícula per a deixar-se anar, que qüestiona el status quo del sistema i reacciona en contra d’aquest. Hi ha moltes maneres de posar en dubte i criticar aquesta societat burgesa que l’art del segle XX li agrada tant atacar independentment de la ideologia de l’autor, i la manera de John Waters, subversiva, agressiva, escatològica, no és en veritat gratuïta sinó una declaració de principis. I potser no ens agradarà la seva manera, però la saludem i apreciem per ser-hi, perquè encara que no ens agradi, si censurem allò que ens és diferent, un dia potser ens trobem que ens censuren a nosaltres.