Jump to navigation
Si hagués de fer una llista dels millors països a l’hora de fer cinema, sens dubte triaria Dinamarca com a un dels meus preferits. La terra de Kierkegaard gaudeix d’una tradició cultural intel·ligent i sana d’autors reflexius que s’atreveixen a experimentar i qüestionar. No parlaré avui però del cèlebre i tan interessant moviment Dogma95, ideat per Lars von Trier i Thomas Vinterberg, però sí la recomanació d’avui tracta d’una obra de Vinteberg, tan madura com esfereïdora.
Jaghten, The Hunt, La caza, narra la història de Lucas (el gran actor Mads Mikkelsen), un mestre de parvulari estimat per la comunitat que veu de sobte com el món s’ensorra al seu voltant. Clara, la filla del millor amic de Lucas, diu a la directora del parvulari una mentida per a cridar l’atenció: que en Lucas li ha ensenyat el penis. La mestra, sense qüestionar-se la veracitat de tal afirmació, comença a mobilitzar al poble sense que ningú dubti que els nens també menteixen. Dramàticament Lucas, persona afable i innocent, es veu culpable sense probes ni judici per una població que té assumit des del primer moment que és un pederasta que ha abusat no només de Clara, sinó de la majoria de nens.
The Hunt és una d’aquelles pel·lícules que t’inviten a preguntar-te sobre què faries si et passés a tu, i a la vegada de retruc et qüestiona quantes vegades hem assenyalat a altres sota sospites sense fonaments. Sentim per la televisió que algú anirà a judici acusat de fer tal cosa o tal altra, i nosaltres acceptem automàticament que aquesta cosa l’ha feta. La societat, la comunitat, un cop ha assenyalat a algú com a no desitjat, aquest és perseguit com a una malaltia que s’ha d’exterminar. La irracionalitat de la majoria, de la passió compartida, del fanatisme, és una foguera fàcil d’escalfar i que s’escampa pel bosc amb malicia i irresponsabilitat.
No és però aquesta pel·lícula, tot i que el títol ho pugui suggerir, una obra de violència física, de persecució pel bosc d’un home amb armes de caça. The Hunt és una cacera psicològica, de l’aïllament, la por i destrucció de la fortalesa i identitat per part dels altres. Hi ha alguns moments de violència física, sí, és clar, però aquesta respon a les frustracions i la por per la seguretat de la pròpia integritat física i moral; no és pas una violència física que busqui l’espectacularitat, el clixé fàcil o la mort de personatges, recursos que es veuen molt bé i són entretinguts però que resten (i molt) realisme a un drama humà i humanista molt ben mesurat, de solitud i llargs silencis, angoixa i impotència. I torno a repetir la pregunta: i què passaria si t’acusessin d’alguna cosa així? Com reaccionaries si acusessin així algú altre que coneixes? I si aquesta persona no et cau bé?
Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio Busquets va néixer a l’any 1991. Curiós des de la infància, va cometre l’error d’estudiar Filosofia, i el que és pitjor: no se’n penedeix. Amant de les lletres i les arts, no hi ha res que li agradi més que escriure i el cinema. No sap com ha arribat exactament aquí, però ja que hi és, es proposa parlar de cinema i fer recomanacions cinematogràfiques en aquest espai.
