La strada (1954)

Després de la 2a Guerra Mundial, foren varis els cineastes italians que sobresortiren i marcaren un abans i després en la història del cinema. El cinema italià havia creat una corrent anomenada neorealisme, i tot haver arribat diversos títols al llarg dels anys de postguerra a les portes dels Oscars, fou La strada, de Fellini, qui assolí el primer de molts Oscars a la millor pel·lícula estrangera que acompanyarien fins avui en dia al cinema italià.

El neorealisme italià com a expressió artística es consolidà com un moviment la voluntat del qual era mostrar la realitat del poble italià. La ficció serviria per a mostrar la veritat, no defugir-la. Amb aquesta idea en ment, el cinema de Rossellini, Visconti, De Sica, Fellini, etc. va ser un cinema del poble per al poble. La càmera ja no buscava idealitzar sinó mostrar la bellesa i cruesa de la realitat d’un país i una gent tocada per les misèries de la postguerra. És per això que un dels grans encants d’aquest moviment són la presència d’actors no-professionals, el fet d’ésser el testimoni documental d’una època i la construcció d’històries que no busquen ésser espectaculars sinó profundes, amb missatges humans i senzills, no per això menys complexos. Resulta inevitable al visionar pel·lícules neorealistes italianes no sentir, a través de la universalitat dels seus arguments i personatges, un sentiment de germanor per part nostra, que venim de les nostres pròpies guerres i feixismes i que hi trobem una gran similitud en el cinema i literatura espanyola de postguerra i les nostres pròpies històries familiars.

Tot i ser Federico Fellini un dels grans cineastes del neorealisme italià, aquest mai s’ha conformat en trobar-se només dins el neorealisme i ha tendit, segons la pel·lícula, a anar més enllà cap a un estil que podríem fer-ne un equivalent al realisme màgic en la literatura. A La strada, tot i ser formalment de les més neorealistes del director, trobem una història plena de simbolismes i pulsacions que podem considerar que fan transcendir l’argument del realisme al romanticisme.

La strada ens mostra la història de Zampanò (Anthony Quinn), a qui se li ha mort Rosa. Enviudat, arriba a casa de Rosa a reclamar a la mare d’aquesta una altra esposa. Amb una bossa de diners, compra així a Gelsomina (Giulietta Masina), i ambdós emprenen un viatge en carretera pel país, en una motocicleta annexionada a una caravana, mentre la família pobre i nombrosa de Gelsomina s’acomiaden d’ells amb la mà.

La història de La strada és la història de Zampanò, un artista ambulant, i Gelsomina, una noia innocent i que, en paraules de la seva pròpia mare, no sap fer res i és un tant especial. Zampanò és un personatge brut, brusc, d’emocions fortes i egoistes. És tot carn i matèria animal. Gelsomina pel contrari és tota sentiment, espiritualitat, que viu com apartada de la realitat. És algú que plora i riu de tot cor, tan innocent i fidel que tot i els maltractes de Zampanò i les oportunitats per a escapar d’ell, ella roman al seu costat. Zampanò i Gelsomina es tracta d’una parella inusual i antagònica, la unió d’algú que no sap expressar ni entendre el que sent i una dona que no sap afrontar-se el món en el que viu, que veu la bellesa i el bé en totes les coses i acaba ferida constantment pel seu company.

En el viatge de Zampanò i Gelsomina podem apreciar com els paisatges que se’ns presenten són erms, deshabitats; rarament veiem grans quantitats de vegetació. Els protagonistes acampen a les afores de les poblacions, al marge de la societat, on els personatges que apareixen resulten barruers, simples, miserables, perduts. La música del mestre Nino Rota, teòricament alegre, circense, provoca un ambient decadent i melancòlic. L’art ha fet ús moltes vegades del món del circ, d’allò màgic i alegre, com l’escenari irònic d’allò trist, pobre, miserable.

La strada, tal i com el nom indica, és la vida del carrer, del nòmada, dels marginats que oculten la seva misèria rere el maquillatge dels pallassos per a guanyar unes monedes. Pintant-se Zampanò alimenta l’estómac, ¿però qui o com podrà alimentar la seva ànima? La resposta està quan se’ns és projectat en l’escena final una de les manifestacions d’amor més sinceres i intenses del cinema.