Que Dios nos perdone (2016)

Poc després que s’estrenés Tarde para la ira, va arribar a la cartellera també Que Dios nos perdone. El nexe més evident que uneix aquestes dues històries de venjança és un dels seus protagonistes, l’actor Antonio de la Torre, qui ja ha esdevingut per a mi un motiu clar per a interessar-me per una pel·lícula. Com ja és costum en el blog, aprofito altre cop per a criticar la poca presència i defensa del cinema espanyol als nostres cinemes. Que Dios nos perdone no va estar més d’una setmana, potser dues, a Girona; motiu pel qual no l’he pogut veure fins aquesta setmana. Ara que ja m’he queixat (breument) com sempre, anem per feina i parlem una mica sobre un dels millors thrillers de l’any nacional i internacionalment parlant.

I és que Que Dios nos perdone és bona, molt bona; i no sabria dir si he gaudit més aquesta o Tarde para la ira. Mentre aquesta segona, guanyadora del Goya a millor pel·lícula, tracta sobre la fosca venjança d’un home emocionalment trencat en l’univers costumista i neorealista dels barris i pobles proletaris de la meseta, Que Dios nos perdone aposta per un tracte més comercial i argument i característiques que beuen dels clàssics del gènere policial, ambientada en la Madrid calorosa de 2011, estiu inclement, d’ambient crispat per la relació entre la població i la policia després del 15M i l’arribada imminent del Papa Benet XVI a la ciutat.

Dins aquest context tens hi ha dos policies d’homicidis que descobreixen que algú està cometent violacions i assassinats en sèrie de dones velles i solitàries. El primer és el violent Roberto Álamo (Goya al millor actor), un agent amb literalment molt mala hòstia, incapaç de gestionar les seves emocions, explosiu. L’altre, Antonio de la Torre, és un home tartamut, introvertit, amb una gran sensibilitat i talent per a investigar crims, implosiu. És costum com a recurs literari i cinematogràfic posar sempre companys complementaris, clarament diferenciats i que acaben aprenent i adoptant característiques un de l’altre, equilibrant-se i polint els defectes. Són tants els exemples que anomenaré només als icònics literaris Quijote i Sancho, i Sherlock i Watson. En el cas de Que Dios nos perdone també hi ha aquesta química atraient i comprensió i aprenentatge mutu, però lluny d’idealitzacions i bonhomia, ens trobem amb una parella literalment trencada emocionalment, que jurà servir i protegir a la ciutadania, però que s’ha vist literalment absorbida pels horrors del món violent i depravat que la “gent normal” no coneix. A més a més, si us heu fixat, he classificat als personatges com explosiu i implosiu, i cap de les dues coses són mai ni bones ni constructives.

Em sembla que estic donant moltes voltes però que no estic parlant prou de la pel·lícula en sí. I és així perquè no vull, perquè val la pena veure-la sense gaire informació, perquè és una obra excel·lent (que mai perfecte) que trasllada i demostra que es pot fer cinema policial de qualitat i complexitat, d’acció trepidant i versemblança humana, submergida en la cultura i ambient nacional, tan castís i nihilista.

A Que Dios nos perdone hi ha un xoc de mons, de la família i la quotidianitat trencada per la vida dels “soldats” que absorbeixen la merda, que acaben sent tan violents i perillosos com aquells contra els que lluiten a diari. La falsa aparença, corrupció i manca de recursos del servei que existeix per a protegir-nos s’eleva a la màxima potència i virtuositat a través d’una història policíaca exemplar i imprescindible del director Rodrigo Sorogoyen, qui va començar a ser conegut al 2013 amb l’obra Stockholm, i a qui desitjo que segueixi aquest camí de mons foscos però idees clares.