Room (2015)

Al llibre VII de la República, Plató ens explica a través de Sòcrates la universal Al·legoria de la caverna. De manera molt sintetitzada, el filòsof explica que hi ha una caverna on viu un grup d’homes embadalits immobilitzats pel coll que es passen la vida observant ombres projectades a la paret. Rere seu, un altre grup d’homes passegen amb figures per davant la foguera que genera aquestes ombres. Un dia, un dels presoners escapa i, veient que el que creia la realitat era mentida, escala fora de la caverna fins a sortir al món real, on sent dolor als ulls al contemplar la llum del sol per primer cop. Coneixedor de la veritat, aquest home alliberat torna a la caverna per a ajudar als seus companys, però aquests s’enriuen d’ell i el prenen per boig i acaben per voler-lo matar.

Room va ser una de les grans sorpreses de l’any passat, premiada i nominada en desenes de festivals. No innova en cap camp però fa les coses ben fetes. La història per desgràcia (dins i fora de la ficció) tampoc és nova: dona segrestada que duu set anys tancada en una habitació minúscula pel seu segrestador junt al seu fill de cinc anys, nascut dins l’habitació.

Potser el que fa Room tan especial és la seva honestedat i profunditat de caràcters i temes sense caure en el discurs ideològic. La història és cruenta però encertadament dissimulada (que no rebaixada o tractada amb ingenuïtat) a través dels ulls del fill, Jacob Tremblay, qui injustament no va ser nominat als Oscars. També cal destacar el paper de la mare, Brie Larson, qui sí s’emportà l’estatueta. Les interpretacions de mare i fill sens dubte són de 10 i funcionen tan bé perquè són imperfectes, de carn. La mare, impotent i desesperada, intenta que el seu fill l’ajudi a escapar, però és clar, Jack ha crescut creient que no existeix res més enllà de l’habitació, que l’habitació és tot el món, i respon de manera violenta a tota insinuació que pretengui fer-lo veure que està equivocat. Aquest és el plantejament d’una primera part emocionant i que sap mantenir-se interessant en tot moments dins les fortes limitacions imposades. La segona part, més convencional, segueix convencent per la seva capacitat de no jutjar, de només mostrar diferents situacions complexes i representatives de la psique humana on es desenvolupen els personatges.

I com podeu veure, no vull dir gaire cosa més. L’al·legoria de Plató pot ser interpretada de moltes maneres, molt encertada i interessant aplicada a l’era de la desinformació i la crisi dels valors democràtics. En el cas de Room és molt literal i articulada de manera curosa. Més enllà de les relacions que hom pugui trobar amb Plató o altres pensadors, Room també formula preguntes pròpies, incòmodes i a les quals no dóna resposta. El que sí deixa clar són les intenses emocions d’amor, odi, alegria i tristesa de dos protagonistes en un viatge mental i espiritual que pot deixar indiferent, però que si t’atrapa, t’hauran robat el cor fins al final quan apareguin els títols de crèdits.