Jump to navigation
- D'on neix aquesta passió que totes tres compartiu per la poesia?Laia Carbonell: Suposo que la meva relació amb la poesia deu començar a partir de les cançons. A casa hem cantat molt i a l'escola on anava també. De fet recordo que ens feien escriure molts poemes i que ens feien llegir molt! Per altra banda, a casa també els ha agradat sempre llegir.Raquel Santanera: Jo crec que l'interès per llegir em ve pel meu pare. Ell és una persona que sempre ha llegit molt i ja des de petita, "el premi" que rebia per portar-me bé i estar calmadeta eren llibres; me'n comprava els dissabtes. Crec que d'aquí ve la idea de llegir com a quelcom positiu, a diferència del que a vegades passa, que sembla que sigui una imposició des de l'escola o des de casa. Així, recordo llegir molt de petita; i si bé és veritat que a l'adolescència vaig tenir una època que passava de tot, crec que ho vaig compensar escoltant molta música.Maria Sevilla: Doncs jo de petita no li trobava el què. Sí que m'interessava, però, el cinema i la música, el llenguatge audiovisual i musical. Però és clar, d'entrada per tenir accés al llenguatge musical i audiovisual et calen força eines i recursos, i en canvi escriure és una cosa que tenim relativament a l'abast. Sí que a partir de 3r i 4rt d'ESO recordo començar a llegir habitualment. Tot i que la ficció, la novel·la sempre m'ha costat; sóc més de poesia o d'assaig. Potser perquè al cap i a la fi sembla que la poesia està més a prop del llenguatge audiovisual; aquesta poètica de l'esquitx d'una imatge.- I com va ser la vostra irrupció en l'escena poètica?L. C.: En el meu cas va ser presentar-me primer al premi de Poesia Joan Duch de Juneda i després al d'Amadeu Oller. De fet, més o menys totes tres vam publicar bastant a la vegada i suposo que vam descobrir o vam entrar en aquest món una mica amb el mateix desconeixement. Potser per això ens hem anat acompanyant i ens hem anat unint en aquesta irrupció.R.S.: Tal com ha comentat la Laia, tot va començar quan vaig presentar-me al premi Martí Dot. I a partir d'aquí va ser quan vaig començar a conèixer altres poetes, i de fet va ser el moment en què vaig descobrir l'Horiginal. Però és quelcom fins i tot tardà per mi.M.S.: Arran de guanyar el premi Bernat Vidal i Tomàs l'any 2015.- Els premis són una porta d'entrada.L.C.: Sí. Però a més de ser una porta d'entrada també són una forma de passar uns mesos. Quan em vaig presentar al premi jo recordo que estava a l'atur i necessitava rendibilitzar el que estava fent.M.S.: De fet, últimament se n'ha parlat del tema dels premis. Que si se'n donen masses, que si n'hi ha massa oferta, i sí. Però la precarietat també és evident i aleshores... és complicat.R.S.: Jo penso que hi ha algunes coses força a favor de presentar-te a un premi; primer que et salva un parell de mesos i segon que l'editorial on publicar ja et ve donada segons el premi, cosa que a vegades pot resultar una elecció difícil si no és així.- Totes tres heu arribat a la poesia però no és una de les expressions culturals més populars, sembla que en general arriba a poca gent.M.S.: Jo crec que el problema de la poesia és el format paper. Anant a instituts, per exemple, te n'adones clarament: quan ho llegeixes en veu alta et reben diferent, perquè hi ha tota la dimensió musical que un poema escrit en un paper no té.L.C.: La poesia l'associem al format paper però per exemple les cançons també ho són. I en aquest sentit en consumim moltíssima en realitat, sense adonar-nos-en. Potser la clau seria fer-nos-en conscients.M.S.: Sí. És entendre que la poesia és a tot arreu. A Instagram, per exemple, on actualment hi ha un boom de poetes instagramers (que encara no ha arribat en català). I tot i que al món anglosaxó o en castellà des del meu punt de vista encara no n'hi ha, crec que hi pot haver poesia de qualitat a Instagram. De fet, penso que moltes persones sense la voluntat de fer poesia creen un contingut que per a mi té un component poètic; perquè hi ha un element visual, una distribució del text en què en realitat és una pàgina-pantalla, a vegades hi ha jocs de paraules... Per tant, jo reafirmaria que sí, que el problema és el paper, que està molt allunyat del format que tots i totes consumim més habitualment, i que a més, l'educació tampoc ajuda gens apropant-nos la poesia a partir del típic comentari de text.- L'educació hi té un paper important quan pensem en poesia?M.S.: Sí. El format comentari de text és molt pesat, et fa avorrir la poesia. "Poema de lectura obligatòria". Només la forma de dir-ho ja és un despropòsit! Hauria de ser una lectura de treball autònom, a casa, que es fa perquè agrada; però ho convertim en quelcom obligatori i a més a més de característiques forenses gairebé: has de disseccionar el text, i és clar, el mates. Una operació forense només la pots fer sobre un cadàver.R.S.: Sense dubte. I potser si tornéssim als simposis grecs, a la rotllana; un recita i l'altre escolta... a un sentit més medieval de la lletra, entendríem la poesia d'una forma diferent. Perquè potser amb la prosa el format paper sí que funciona bé, pel volum, el nombre de pàgines, requereix més temps i potser tal com ens l'ensenyen s'hi adequa més. En canvi, en la poesia jo crec que és molt important la part oral i col·lectiva. I potser per aquí seria una bona via per treballar-la a les aules.- I en tot aquest panorama, què és l'Horiginal?L.C.: En l'àmbit barceloní és un dels llocs emblemàtics de la poesia oral; fins i tot a Catalunya. Aquest és el valor immaterial de què parlem a vegades. És un lloc per on han passat moltes persones i que moltes persones han anat programant; la Mertixell Cucurella-Jorba, en Josep Pedrals amb en Ferran Garcia. Després, quan va plegar el Pedrals, va quedar el Ferran amb l'ajuda de la Núria Isanda.R.S.: També va començar, per tot el que ens han explicat, com un espai que hi havia al bar Horiginal, on hi havia la possibilitat de recitar, compartir textos... Un punt de trobada espontani. Suposo que una necessitat del moment va anar fent que ell mateix es fes a sí mateix.L.C.: I alhora és un lloc que ha vist néixer editorials. És a dir, que tot aquest caràcter experimental del principi - potser perquè no hi havia llocs on poguessin passar aquestes coses - a poc a poc s'ha anat professionalitzant. Editorials han nascut de les trobades que es duien a terme a l'Horiginal i s'han publicat els poetes que hi recitaven i que en el seu moment eren inèdits.- Com encareu ara el projecte vosaltres?L.C.: És un espai que molta gent se sent seu. I això per una banda és molt bonic però per l'altra també és molt complicat de gestionar. Quan el Ferran ens proposa d'esdevenir programadores som conscients que allà hi ha tota una tradició, més de 15 anys de vida.M.S.: Mirem de mantenir aquesta funció d'aparador editorial però alhora hem volgut recuperar aquesta part més "espontània". Inventar-nos, per exemple, el cicle de les Necròpsies en què un dia vam portar a Andreu Vidal i Sylvia Plath perquè recitessin Ted Hughes; en definitiva muntant coses potser més performàtiques. En aquest sentit, també tenim ganes d'introduir música i creiem necessari programar des de poetes publicats a inèdits.L.C.: Sí. L'aposta per poetes inèdits, que l'Horiginal d'alguna manera ha fet sempre, ens sembla important mantenir-la. En aquesta línia, 'La Ressaca de Sant Jordi' va ser un esdeveniment que vam programar l'endemà de la Diada en què vam portar poetes que no haguessin publicat.R.S.: En general, estem mirant d'encaixar tot allò pel que ja funcionava l'Horiginal amb la nostra forma d'entendre la poesia i, és clar, part de les nostres inquietuds que al final segurament no són tan diferents a les que sobrevolen el panorama. Un exemple és el recital temàtic que vam organitzar el dia 6 de febrer: 'Frau i estrofa immobiliària'. Va acabar sent un espai que va generar un relat propi sense que la gent s'ho hagués pensat gaire; es va posar en evidència que hi ha unes temàtiques, o unes mateixes preocupacions, que circulen entre molts poetes, artistes visuals i urbanistes.
Facebook L'Horiginal
