Judit Monclús
,
10/02/2019
Llibres

Josep Viñas: “‘La sivella’ envia un missatge optimista tot i explicar les maldats de la violència”

L’autor de Salt presenta la seva segona novel·la, que també vindica les segones oportunitats
La sivella

Foto: 

Lucas Clarysse
Josep Viñas (Salt, 1967) treballa de professor d’Economia Financera i Comptabilitat a la Universitat de Girona i s'escapa de números, fórmules i estadístiques a través de la literatura. Després de debutar amb ‘Diari d’un onanista’ (editorial Omicron, 2014), amb què va quedar finalista del V Premi de Novel·la Olga Xirinacs, ara presenta ‘La sivella’ (editorial Gregal, 2018), una novel·la que parla de les marques que queden en qui rep i exerceix la violència sobre els altres i en les segones oportunitats que, de vegades, obren les cicatrius.
"El filòsof Thomas Hobbes deia que l’home és un llop per a l’home i hi estic bastant d’acord. Tenim una mena d’ànima violenta que, en principi, la socialització i l’educació haurien de frenar..."

- Una sivella, un objecte que apareix en cada capítol d’aquest llibre, és l’eix al voltant del qual es desenvolupen les històries que s’hi expliquen. Per què una sivella?
És un objecte que serveix per anar lligant els diferents subjectes. Hi ha sis protagonistes principals –tres homes i tres dones– i llavors aquesta sivella és l’objecte que, d’alguna manera, els uneix. A la primera idea del llibre, aquest objecte no tenia tanta força i sortia només en alguns capítols i ha acabat sortint pràcticament en tots. Crec que només en un o dos dels quaranta microcapítols no surt.

- ‘La sivella’ retrata violències de diferents tipus: verbal, sexual, emocional... Hi ha algunes violències que potser hem normalitzat en la vida quotidiana?
Hi ha molts tipus de violència, potser tenim més al cap la violència masclista o de gènere. Però també hi ha violència a la gent gran, una violència més implícita o subjectiva, hi ha violència sexual... Fins i tot, però, en alguna presentació del llibre he dit que hi ha microviolències: quan cridem, ens enfadem i aixequem la veu a algú. D’alguna manera, en el dia a dia, hi ha microviolències que, mal controlades, hi ha gent que no sap aturar i deriven en violències més fortes, tant a nivell físic com psicològic.

- La violència és inherent a l’ésser humà?
El filòsof Thomas Hobbes deia que l’home és un llop per a l’home i hi estic bastant d’acord. Tenim una mena d’ànima violenta que, en principi, la socialització i l’educació haurien de frenar però hi ha vegades en què aquesta educació no arriba o no arriba bé i surten els instints animals i tots aquests depredadors que després veiem que apareixen a la premsa. Potser alguns d’aquests van començar amb microviolències o cridant a casa seva. La majoria potser ens hem frenat aquí i d’altres han continuat. Per tant, la violència és bastant inherent a l’ésser humà i dins l’ésser humà, els homes som molt més violents que les dones. És per això que, a la novel·la, intento que els personatges femenins s’empoderin una mica, lluitin. Un dia, algú em va dir que potser havia fet una novel·la una mica feminista i li vaig respondre que, en tot cas, tractava més aviat l’empoderament de les dones. Elles comencen la novel·la amb un to molt baix i acaben agafant protagonisme mentre que els homes –especialment dos dels tres protagonistes masculins–, que semblaven més a saber que, es van fonent o diluint.


Josep Viñas

- Els personatges de la novel·la evolucionen a través d’aquesta violència que inflingeixen o que pateixen. És, en aquest cas, un desencadenant per no resignar-se?
Aquesta reacció davant la violència desencadena una mica en l’altre gran punt de la novel·la, que és el de les segones oportunitats. Hi ha gent que ha exercit o ha rebut la violència o, fins i tot, les dues coses, i fins que no fa un canvi no aprofita l’oportunitat que li passa per davant. Hi ha personatges que, aquestes segones oportunitats, les aprofiten i altres que les desaprofiten.

- A poc a poc els anem coneixent i veiem que són personatges marcats prèviament per diferents circumstàncies...
Porten molta motxilla al darrere a causa d’aquesta violència. L’han patit i els que l’han exercit veuen que ara també la reben. És una mica aquest joc d’anar descobrint que el passat dels personatges acaba influint bastant en la manera com estan actuant en el present i en la manera com actuaran en el futur.

- Hi ha d’haver un punt d’inflexió per adonar-te d’aquesta segona oportunitat que la vida et posa al davant?
En alguns casos, sí. Hi ha alguns casos en què els personatges no són massa conscients que quan et diuen que hi ha una segona oportunitat no penses que també potser serà l’última. Sempre penses que si n’ha passat una segona, en passarà una tercera i en vindrà una quarta. És com un tren: com que el de les set ja ha passat, esperes el de les vuit o el de les nou, però arriba un moment en què el tren ja no passa més i t’has de quedar a l’andana. Llavors, aquí hi ha alguns personatges que no acaben d’entendre bé que la segona oportunitat és l’última. Els que ho entenen són els que necessiten aquest punt d’inflexió on ja vas cap avall i on més cap avall ja no hi pots anar. Arriba un moment en què has de fer un canvi per anar cap amunt. El que passa és que no és tan fàcil.

- A més, el llibre avança com un trencaclosques en què, al final, les relacions entre personatges acaben prenent sentit...
Aquesta és una de les coses que de la primera versió que vaig enviar a l’editorial fins a la versió final va canviar. Em van fer adonar que explicava la història de cada personatge en capítols diferents i només al final hi havia un capítol en què s’unien les històries. Va semblar més intrigant i més trencaclosques explicar una part de la història a cada microcapítol per quedar-se amb més ganes de saber què li passaria a cada personatge. N’hi ha que potser es barregen amb un altre personatge que surt al següent capítol però que tots dos no es troben fins al cap de quatre capítols més. Has d’anar posant les peces fins a veure per on encaixen.

- Tot i fixar-se principalment en la violència, considera que és un llibre optimista?
Em sembla que l’optimisme que genera és per aquesta idea de la gent que vol aprofitar les segones oportunitats i si hi posa de la seva part, se n’acaba sortint. Té un final bastant obert però aprofitar les segones oportunitats i no resignar-se, als personatges, els hi és bastant positiu. Sí que envia un missatge optimista tot i explicar les maldats de la violència.

També et pot interessar