Fàtima Beltran: "Escriure és un exercici d’autocomprensió, un procés digestiu"

Parlem amb l’escriptora tortosina de la publicació de la seva primera novel·la, ‘Bienalados’

Judit Monclús

12/09/2019

Llibres

Dels poemes als relats curts fins fer el gran pas cap a la novel·la. Fàtima Beltran Curto (Tortosa, 1977) publica el seu primer gran relat, si bé reconeix que en té tres més d’escrits que, de moment, reposen en un calaix. ‘Bienalados’ (Libros Indie, 2019) dibuixa la nissaga Bienalado a cavall de dues generacions, en un poble i una casa que els atrapa i en un temps del que sembla que vulguin escapar. El relat comença quan el fill mitjà de la família, el poeta Leopoldo, rep una carta que el fa tornar a Arrielo per casar-se amb l’amant del seu germà gran, del qual n’està embarassada. Una trama sobre la, de vegades, truncada cerca de la felicitat, renúncies i decisions que es traduiran en silencis i fugides.

"La vida és això, moviment. Si resumim, al final la nostra vida són ubicacions, siguin fugides geogràfiques o personals. És el que ens configura"

- Com es viu el procés de creació d’una primera novel·la?
Ja havia escrit relats i, de fet, tinc tres novel·les acabades guardades al calaix. Aquesta és la quarta. L’havia començat fa temps, potser n’havia escrit una altra pel mig, però crisis existencials i cerques de respostes van fer que a finals de l’any passat em posés a acabar-la d’una forma compulsiva. Fins i tot em vaig demanar un dia de festa a la feina per poder-ho fer.

- ‘Bienalados’ narra el llinatge d’una família a dos temps. Són dues generacions, diferents anys, però sembla que els llaços de sang les condueixin cap a un mateix destí: la fugida, especialment en el cas de les dones que en formen part...
Els porten a fotre el camp del poble, parlem de diàspores! [riu] És veritat que les dones són les primeres que marxen! No estava buscat, ni ho havia pensat, però tens raó. De fet, escriure és com somiar: deformes la realitat. De la mateixa manera que l’art de la psicoanàlisi busca una interpretació en el món dels somnis, en escriure també deformes, per allò que diuen que “de la nada, nada procede”.

- Podem dir que, d’aquesta manera, atorgues un alliberament, un empoderament, a les protagonistes femenines...
Penso que la novel·la no és maniqueista, no hi ha bons ni dolents perquè tots els personatges tenen les seves coses. Per exemple, el personatge de Margarita és molt feminista, sobretot quan frena l’agressió a què la sotmet el seu marit, Leopoldo, i evita que es repeteixi. Ella és la gran empoderada, com també ho és Jacoba, ja cap al final. Vivia amb un estigma i en els seus últims moments es mira a l’espill i es reconcilia amb ella mateixa.

- Els germans Evaristo i Leopoldo Bienalado, però, cadascú amb les seves circumstàncies, acaten les ordres dels pares i renuncien a la seva felicitat en bé del nom de la nissaga, fet que els comporta unes conseqüències negatives...
I paguen “herències”, de la mateixa manera que després aquestes també passen a la segona generació. La fàbrica també és una llosa, com ho són les obligacions que els cauen al damunt.

- La població d’Arrielo, on hi situes la trama, té una atmosfera captivadora però alhora asfixiant. És part del pegament que manté enganxats els protagonistes que fa que sempre hi tornin?
Vaig començar a escriure la novel·la a Gandesa i potser vaig traslladar a Arrielo el que en aquell moment em suposava a mi viure-hi perquè la meva situació personal es reduïa a anar a treballar a la notaria i anar a dormir en un apartament que tenia llogat. No feia res més. I cal dir que Gandesa, com l’Arrielo de la novel·la que sembla una postal, és un poble molt bonic on hi fan un vi molt bo. Però això que dius tampoc m’ho havia plantejat massa així. Ja veig que en escriure parla més el meu subconscient que jo... [riu].

- Llavors, si el teu subconscient és el que t’ha fet escriure la novel·la, on ets tu a la novel·la?
D’una manera inconscient hi sóc, però conscient també, en molts personatges. Leopoldo escriu, l’empoderada que marxa és Margarita. Estic fraccionada. És el que et deia dels somnis, que realment quan somies una cosa et veus a tu, però el somni segueix i llavors resulta que una persona se n’acaba convertint en una altra. Això és el mateix absurd.

- ‘Bienalados’ té molts ingredients. També hi conté missives i poemes. En aquest cas, com ha estat fer que Leopoldo despulli sentiments a través dels versos que hi llegim i que, lògicament, tu mateixa has escrit?
Ja estaven escrits i els vaig reaprofitar [riu]. El personatge escriu i a mi m’agrada molt ficar històries dins la història, com si fossin nines russes. Si t’hi fixes hi ha historietes dins la història: sigui la del capellà i les germanes, la del circ i la llançadora de punyals o la borratxera col·lectiva... Tornant al tema dels versos, jo abans escrivia poesia però considero que resulto molt decimonònica i ridícula però quedava bé perquè el personatge de Leopoldo ja és així, decimonònic. Però per a la novel·la quadraven amb el perfil d’aquest personatge: ben ranci. No te l’imagines amb bigotet i rínxols? [riu]

- “Leopoldo, instalado en la oreja izquierda de Margarita, se asomaba desde ésta como si de un balcón se tratase, para dar cuenta del día a día de la que había sido su casa”, escrius. Amb aquest i altres fragments, podríem dir que salpebres la història amb tocs de realisme màgic...
Creo petites postals. De vegades no te’n recordes de les històries però te’n recordes de les imatges, com les aparicions fantasmals dels membres de la família Bienalado. També és una desdramatització del final de la família. Quan mor Jacoba, el millor és que tots els altres ja estan morts i ella diu que no s’ha mort, que només deixarà de viure entre vosaltres. En aquest cas, no crec que la mort sigui tan dramàtica, és un ‘continuarà’.

- La fugida de Mabelina a Madrid sense intenció de tornar-hi, però, és el punt de fuga que aporta llum a un nou futur per a la família Bienalado, desprenent-se de records i lligams?
Realment és més final aquesta fugida de Mabelina quan ja no queda ni l’apuntador. El trencament és quan ella marxa. Tenia pensat explicar que s’emporta la criada. Ho vaig deixar obert però al meu cap se l’emporta. Bé, hi queda Zacarías, un home “amb gran personalitat”... [riu]. Jo no ho veig com una cosa dolenta, ho veig com una cosa real. Ella busca un futur millor, per això marxa. Tothom marxa buscant oportunitats millors. Ara, el que li espera a Madrid no se sap...

- Has pensat fer-ne una segona part?
He pensat fer una preqüela, que seria quan Rigoberta, la criada, arriba al poble buscant-se la vida. En definitiva, tothom fuig d’alguna cosa.

- A tu t’inspiren les fugides, les cerques de nous horitzons...
La vida és això, moviment. Si resumim, al final la nostra vida són ubicacions, siguin fugides geogràfiques o personals. És el que ens configura. Escriure també ho és. Escriure és un exercici d’autocomprensió, un procés digestiu. D’una forma deformada, quan llegeixes el que has escrit, hi veus el pegament, la perspectiva...

- Has publicat ‘Bienalados’ a través de Libros Indie, que publica autors independents. És complicat el camí per publicar per a autors emergents?
Sí, clar, no tens noms ni padrins. De la mateixa manera que vaig acabar la novel·la de forma compulsiva, també em vaig posar a buscar editorials de la mateixa forma. Les primeres que em van respondre oferien coedició i autoedició i no em va interessar. Libros Indie és una editorial molt petita però han arriscat per mi.

- Què ha estat el pitjor i el millor d’aquesta aventura?
El pitjor no és políticament correcte, per tant, no t’ho diré. El millor és tot el que estic vivint, com aquest moment fent una entrevista o altres coses divertides que m’estan sortint arran del llibre.