Quin impacte va tenir la contracultura a la Tortosa dels vuitanta?

Marina Pallás i Cristian Porres publiquen el llibre ‘Tortosa Underground, 1979/1990’

Judit Monclús

09/04/2025

Llibres

Els vuitanta van ser per a Tortosa uns anys efervescents. Segons Marina Pallás (Tortosa, 1991) i Cristian Porres (Tortosa, 1965), no només Madrid va viure el fenomen de la ‘Movida’. La capital del Baix Ebre també va tenir el seu, que va abraçar molts àmbits. En fan memòria al llibre ‘Tortosa Underground, 1979/1990. L’explosió de la contracultura a la Tortosa dels 80’ (Onada Edicions, 2025), on repassen, en un destacat treball documental, una dècada que serveix per analitzar la història del moviment cultural de la ciutat que va transcórrer fora dels circuits institucionals.

Parlem d’una dècada que, en general, ha sigut poc estudiada, però encara menys amb els testimonis de persones i vides que transcorrien una mica fora dels engranatges institucionals.

- Al pròleg, Marina, dius que ets experta a sentir nostàlgia per èpoques que ni tan sols has conegut. Això és un dels motius pels quals t’embranques a fer aquest llibre?
Marina Pallás: A mi m’agrada molt mirar cap al passat. Soc molt nostàlgica i m’agrada molt conèixer èpoques passades. Si tingués un superpoder escolliria poder-me teletransportar a una altra època o viure un dia en una altra dècada que jo no he pogut conèixer. Els anys vuitanta m’agraden molt per la música i el cinema que es feia, i que jo no vaig poder viure, perquè jo vaig néixer el 1991. Quan Cristian em va proposar el projecte em va cridar l’atenció perquè feia aquesta mirada cap al passat i cap a una dècada que jo coneixia ben poc, tot i que dels vuitanta en tenim molts referents culturals, encara que siguin de fora i no a escala local. Tampoc sabia que havia sigut una època transcendent per a la meva ciutat.

- Cristian, assegures que escriure aquest llibre ha estat “una qüestió personal i vital”. Tu vas ser un dels protagonistes d’aquella època. Per què va ser tan important per a tu?
Cristian Porres: Més que protagonista, prefereixo dir que en vaig ser participant. Va ser una època molt important perquè a mi em va agafar dels catorze als 24 anys i aquesta franja d’edat és la més rellevant en la formació del caràcter d’una persona. També, cal dir, que, socialment, eren uns temps diferents dels d’ara. Ara tot és més immediat, tot està monitorat i registrat. Llavors era tot més salvatge. Els de la meva edat sortíem d’una dictadura que no vam viure, però formàvem part d’una societat amb ganes d’obrir-se i d’alliberar-se. En el meu cas, a més, fer aquest llibre ha estat un treball vital, ja que veia que passaven els anys i ningú feia cas a aquesta època que, per a mi, va ser reveladora. Vam fer coses que van ser transcendentals, però en aquell moment potser no n’érem conscients.

- No s’havia explorat ni analitzat aquesta època, assenyaleu, potser encara per proximitat temporal. Per què era tan important fer-ho, al marge d’implicacions personals?
C. P: La veritat és que si ens parem a pensar, farà cinquanta anys de tot això que expliquem al llibre. No podíem esperar que passés més temps. Molta gent ens ha anat deixant i els testimonis s’han anat esvaint, per això crec que ara era un bon moment per fer aquesta mirada a aquells anys.

- Com va sorgir el projecte, Cristian?
C. P: Va començar amb una llista. Quan vaig fer la meva primera pàgina web, a principis dels 2000, vaig fer una llista dels grups que hi havia a Tortosa als anys vuitanta, que era quan jo tocava en algunes d’aquestes bandes. La llista es va quedar en un calaix fins que la vaig recuperar el 2018 arran de la publicació prèvia dels dos volums de La vida tortosina de Quimo Panisello. Me’n va agradar molt el format i l’estil, i em vaig posar en contacte amb ell per parlar-li del meu projecte, d’aquella llista. I ens vam posar d’acord també amb Alfonso Chaney per fer una pluja d’idees. El que passa és que la pandèmia ho va parar tot, però el 2022 vaig fer l’estructura de com tenia pensat que fos el llibre. La idea inicial era fer només una relació dels grups, però després se’m va ocórrer fer un relat molt més ampli de com era Tortosa en aquella època des de l’àmbit social, polític, musical, etc., i tenint en compte moviments com ara l’LGBTI, que va ser quan va viure la seva època d’esplendor. I no podíem parlar només de la moguda de Tortosa als vuitanta, de l’underground i la contracultura, sinó que havíem d’explicar també precedents i contextos. Quimo em va dir que coneixia la persona indicada amb qui podria treballar: la Marina Pallás. Vaig pensar que en ser una persona que no havia viscut aquella època no tenia cap mena de biaix, ens evitava caure en la nostàlgia i ens aportava la rigorositat de la feina d’una periodista i la no implicació. Tot i que Quimo, per motius personals va haver de deixar el projecte, amb la Marina el vam tirar endavant. L’hem treballat molt i ens hem documentat molt perquè cap persona que va viure aquella època ens pogués dir que hi explicàvem res que no fos veritat.

- Marina, dius que t’atreia el fet d’escriure sobre vides que han transcorregut al marge dels engranatges institucionals. Què destacaries d’aquestes vides de la Tortosa underground dels anys vuitanta?
M. P: Al llibre hem volgut donar veu als que no en tenien i desinstitucionalitzar una mica els relats. De vegades, hi ha relats que passen a la història com a oficials, i per això ens interessava, en un humil intent, donar veu a persones que segurament no apareixeran en altres llibres. I també parlem d’una dècada que, en general, ha sigut poc estudiada, però encara menys amb els testimonis de persones i vides que transcorrien una mica fora dels engranatges institucionals. A mi, m’ha resultat una gran descoberta veure que Tortosa va ser als anys vuitanta una ciutat molt viva, rica, turbulenta, creativa, amb molta festa... De vegades, creiem que és una ciutat una mica conservadora o religiosa, per això volíem aportar el relat que també tenia festa i s’hi feien moltes coses. En definitiva, que aquí també hi va haver moguda, no només en ciutats com Barcelona, Madrid, Vigo o València. Al final, el context històric és comú a tot arreu i aquí també va arribar aquest moviment.

- El llibre posa sobre la taula la vitalitat cultural tortosina en una època en què el país encara es despertava després d’una dictadura. S’havia de ser forçosament underground per poder reeixir en aquest teixit cultural?
M. P: Una mica és el que es va provocar. Mor Franco i, de cop i volta, aquí i a tot arreu, hi ha una eclosió de les llibertats, de les creativitats, de voler fer les coses de maneres diferents. En altres països també passa. Per exemple, el Maig del 68, també arriba aquí, però ho fa vint anys més tard que a la resta d’Europa. Clar, aquí teníem un dictador. Però dona impuls a fer les coses diferents en els àmbits polític, social, cultural i artístic. És molt transversal. Al llibre hem intentat explicar aquesta explosió de llibertat des de les arts, però també des dels moviments socials i des de diferents col·lectius.

C. P: Així i tot, pensa que, de manera paral·lela a la cultura underground, que és la que vaig viure jo més en primera persona, també hi havia cantadors i la música tradicional. Aquest contrast va ser positiu perquè cap dels dos tipus de cultura va morir. Una anava pel cantó més salvatge i l’altra, pel més tradicional o institucional. A les Festes de la Cinta continuava venint Bertín Osborne!

- En alguns moments, vosaltres i altres veus que apareixen al llibre, parleu de Tortosa com una ciutat “petita i conservadora”. Aquest segon tret, sobretot, potser és el que va afavorir que aflorés aquesta contracultura i aquestes avantguardes trencadores amb tanta força?
M. P: Com que aquí hi havia aquesta base, precisament, per anar a la contra, és el que surt. És com una reacció. Tortosa era una ciutat tancada en si mateixa, grisa, conservadora. El que passa és que es posa en marxa l’Hospital Verge de la Cinta i, a escala local, de cop i volta, arriba a Tortosa una gran quantitat de gent jove, sobretot moltes infermeres. Segurament és la primera vegada que surten del seu poble, de la part nord de Castelló i de València, i volen festa, socialitzar i barrejar-se amb la gent d’aquí. Això, tot i que a molt petita escala, és també un dels indicis perquè afloreixi aquest moviment.

C. P: La veritat és que Tortosa continua sent petita i conservadora. Això no ha canviat i, de fet, és el que ha triomfat i no ho ha fet la contracultura. Natros volíem canviar el món per anar a millor, però el món ens va canviar a natros. I tot ha continuat igual, però el procés ha estat meravellós. Ho vam intentar de totes les maneres, però, mira, ara encara tenim el monument al mig del riu i continuarà allà durant anys, t’ho asseguro.

- Al llibre parleu de l’escena musical, de l’artística més en general (teatre, fotografia, arts plàstiques, art urbà, etc.), però també de llibertat sexual, de drogues... En aquest conjunt, la música hi té un pes més destacat, amb moltes bandes i molts integrants que van d’una banda a una altra. Podem dir que la música és la que va caracteritzar especialment el sorgiment d’aquesta contracultura?
M. P: Sí, segurament, la música és l’àmbit més potent o on es veu més l’explosió de creativitat. En una ciutat petita com Tortosa, hi havia una vintena de grups. I al llibre encara no els hem recollit tots!

C. P: Sí, el moviment més seguit o més conegut va ser el de l’escena musical, malgrat que també hi havia una escena artística amb pintors, escultors, gent que organitzava un festival de teatre, moviments feministes... Al llibre tenim catalogats una vintena de grups, però en va haver més, com diu la Marina. Passats aquests anys, però, a gent a qui he entrevistat, com ara Artur Gaya, que formava part del grup Vapor Anita juntament amb Jordi Fusté, asseguren que es prenien aquesta moguda com una broma o com un pecat de joventut. Jo els deia que, tot i això, tenien un públic que els seguia i una influència sobre els altres músics. Em poso jo com a exemple, que quan venien a assajar al nostre local, eren com els meus mestres. I no n’eren conscients.

- Pel que dius, Cristian, suposo que per a tu aquest llibre ha estat un exercici de memòria i de regressió a un passat molt productiu. Com el veus ara, amb la perspectiva del temps, i amb la vida cultural que es viu a Tortosa actualment?
C. P: Cal dir que jo porto quaranta anys fora de Tortosa, tot i que sense perdre’n el lligam. Amb la perspectiva que et dona el temps i la distància, veig que a Barcelona tot està més diluït, però a Tortosa queda clar que hi ha dues classes socials: els patricis i els plebeus, que s’interconnecten entre elles. Els patricis, els dels grans cognoms, que ho continuaran sent, i els plebeus, que anem trampejant com podem. Ara, a l’any 2025, però, no sé si existeix l’underground a Tortosa. Però veig a Josep Piñol i la Santa Baldana i m’alegra, perquè penso que encara hi ha gent que fa coses undergrounds. Almenys, ho intenta, amb les conseqüències que ha tingut. Així que el que natros vam intentar, es continua intentant. En tot cas, aquest exercici de capbussar-me en el passat també m’ha anat molt bé per entendre qui soc, d’on vinc, el meu context i per entendre’m a mi mateix. Després de tot, jo he continuat tocant en grups, però m’he guanyat la vida com a artista visual i com a grafista. En certa manera, sí que ha sigut una línia coherent, però en consultar les fonts actuals, t’adones que no ha canviat absolutament res. Triomfa la tradició.

- En aquestes pàgines feu un passeig també per bars, pubs i locals que van ser des d’on es van idear i posar en marxa molts d’aquests projectes. Alguns ja no existeixen o s’han reformulat. La vitalitat contracultural es gestava a tot arreu...
M. P: Sí, estava a tot arreu i la gent sortia molt. Actualment, hi ha menys llocs on anar de festa o a prendre alguna cosa. Des de la meva mirada, m’ha cridat l’atenció saber quants pubs hi havia on es feien concerts amb directe.

C. P: La veritat és que els locals dels quals parlem al llibre eren on la gent es reunia per veure’s. Abans no quedàvem, ens trobàvem. Hi havia una frase molt famosa als vuitanta que deia “nos vemos en los bares”. I allà era on es gestava tot: què es faria, on s’aniria, què es compraria... Dediquem un capítol del llibre a les drogues, perquè era una realitat palpable que la gent en consumia i hi havia qui es moria de sobredosi. Se’n va normalitzar el consum a escala nacional i mundial, i jo en volia parlar també en aquest llibre sense assenyalar ningú.

- Com ha estat donar veu a partir de diferents articles als principals protagonistes d’aquells anys, com ara Andreu Subirats, Ignasi Blanch, Alfonso Chaney, Roc Salvadó...?
M. P: Volíem fer un relat molt coral, que no fos una cosa només de Cristian i meva. Volíem aportar tots els testimonis possibles per incorporar també diferents punts de vista. Per això, vam decidir que, a cada capítol, una persona més o menys vinculada a la dècada, ens aportés un text. En diem una ploma amiga.

- Aquest llibre també serveix per reconèixer persones i iniciatives que, en alguns casos, han quedat relegades a l’oblit tot i tenir llavors un paper molt destacat...
M. P: És que hi ha persones que estaven molt oblidades, com ara José Maria Curto, qui va obrir el pub Broadway de Jesús. Un absolut pioner. Humilment, hem intentat dir que a Tortosa van passar grans coses i deixar-ne constància.

Una de les imatges del llibre | Foto: J.A. Mallafré
- De fet, Cristian, tu dius al pròleg que heu volgut recuperar la memòria d’aquestes persones “sovint ignorades pel menyspreu de la societat tortosina”...
C. P: Sí, hi ha hagut moltes persones que han influït en molta gent i han passat a la història menystinguts pel mainstream. Et puc dir noms com el de Toni González, que era una persona meravellosa, o el de Clari, un artista que mai va tenir un reconeixement públic. Ni ara, que ja fa anys que ens van deixar, a ningú se li ha ocorregut fer un homenatge per recuperar la figura d’aquesta gent que van influir tant en el desenvolupament d’una cultura que no segueix les normes establertes. De fet, però, ells tampoc ho feien per rebre cap reconeixement, sinó perquè eren així. Eren persones visionàries, que transmetien llum i bon rotllo, que eren creatives i ho compartien tot. Jo no em podia quedar de braços plegats.

- Marina, ha evolucionat la visió que tenies de la Tortosa dels vuitanta i dels anys posteriors arran d’aquest treball de memòria que heu fet?
M. P: Sí, com et deia, jo no tenia coneixement d’aquesta dècada ni m’havia parat a reflexionar si hi havia hagut moguda o no. Recordo la Tortosa dels noranta, més parada del que ho està ara. El que he descobert és que als vuitanta hi va haver una gran il·lusió per fer coses, va ser un període de molta vitalitat, i després va venir un desencís. Això, òbviament, és una visió molt subjectiva, perquè cadascú té el seu context personal, però tant de bo jo hagués pogut viure a la Tortosa dels vuitanta!

- Expliqueu que us preguntàveu què havia quedat d’aquell esperit innovador i avantguardista, i reconeixeu que el seu impacte ha estat durador en la societat i la cultura contemporànies, tot i que potser de maneres més subtils...
M. P: Al final del llibre fem una reflexió per dir que, d’alguna manera, venim d’aquesta gent que va estar activa als anys vuitanta i que va tenir inquietuds culturals i va encapçalar moltes lluites, com ara el feminisme o les del col·lectiu LGTBI. Som el que som per la base que es va establir als vuitanta.

- El vostre llibre és un bon homenatge a la Tortosa dels vuitanta i de principis dels noranta. Què espereu d’aquest treball tan potent que heu fet? És un esperó perquè noves generacions tinguin ganes de dur a terme la seva pròpia revolució contracultural a Tortosa o a les Terres de l’Ebre?
M. P: Tant de bo! Perquè aquest avenç de l’extrema dreta i en gent molt jove és molt preocupant. Si més no, espero que el llibre els pugui descobrir aquesta Tortosa diferent, que no sigui només un regal per als nostàlgics, sinó que també interessi a les noves generacions. No volíem fer un llibre només per a la gent que va viure els vuitanta a Tortosa, però hem creat bastanta expectativa, potser perquè feia falta un llibre així.

C. P: Jo ho espero amb candeletes! M’encantaria que el fet que una persona nascuda el 1995 pugui sentir-se influenciada i dir que va viure el mateix que el que expliquem al llibre, però en una altra època. Que esperoni, com tu dius, a altra gent a fer el mateix. De fet, quan vam parlar sobre la difusió del llibre i sobre com orientar-lo, vam pensar que hauria de ser alguna cosa tan ben contada que no només seduís la gent que hi apareix esmentada, sinó a tota classe de públic. I no volem que la paraula underground que apareix al títol tiri enrere. Alguns lingüistes ens deien que l’underground aquí no va arribar, però jo crec que estan equivocats: el terme, en ser anglès, sembla que no tingui a veure amb la cultura d’aquí, per això també apel·lem al concepte de contracultura. I no parlem d’una cultura contrària a la tradicional, sinó que li fa de contrapès perquè no sigui hegemònica.