Jump to navigation
-Com es guanya la primera edició d’un premi sense que se n’hagin establert precedents?Portava més de cinc anys fent aquesta novel·la i em trobava dins d’una roda que no s’acabava mai: vaig acabar una versió que no m’acabava de convèncer, em van fer uns suggeriments, vaig reescriure el llibre, vaig tornar-lo a ensenyar... Va arribar un moment que, gràcies a l’embaràs de la meva parella, vaig pensar que m’havia de prendre el llibre com un compte enrere i acabar-lo com fos abans del mes de maig, que era el moment previst pel naixement del nen. Llavors es van ajuntar dues coses molt estranyes. Per una banda, el nen no acabava de néixer i, per l’altra, em va arribar al diari un sobre que anunciava que es convocava el premi Proa. Mentre n’escrivia la notícia, vaig veure que el termini per presentar-m’hi era raonable perquè jo ja estava acabant el llibre, així que vaig aprofitar de maig a juliol per anar-hi canviant coses. El vaig enviar la setmana que es tancava el termini i llavors me’n vaig oblidar. Quan em van dir que havia guanyat vaig pensar que per una vegada a la vida m’havia quadrat tot.
-I ara que l’has guanyat, com paeixes que diguin que serà molt complicat superar el llistó que has deixat?Això ja no és un problema meu! [riu] M’és igual perquè sigui alt o baix, el llistó d’aquest llibre, ara ja ha sortit de mi i estic content perquè me n’he oblidat. Puc parlar dels personatges sense la gran responsabilitat de pensar com resoldre la història de la Kate, la relació entre en Joan i en Pere, què passarà amb els pares. Al novembre de l’any que ve [2020], si hi ha un segon premi Proa, jo el seguiré amb molta atenció com a periodista i estaré a l’aguait com una àguila [riu].
-De fet, ‘La teva ombra’ sembla una obra premonitòria pel premi literari que inclou dins la trama. No vas tenir certa sensació de ‘déjà vu’ quan vas recollir el Proa?Feia tants anys que estava escrivint el llibre que les bromes que conté estaven tan assumides que ja no les pensava. El dia del premi no vaig pensar que hi havia una escena d’un premi a dins del llibre que, òbviament, és una escena que vol ser un pèl irònica, de retrat d’un sector, en aquell cas concret un pèl decadent, amb els periodistes perduts com vaixells a la deriva, els autors pròpiament molt nerviosos per seguir el ritme de discursos, rodes de premsa, copes... Però, indistintament de si em presentava o no al premi Proa, jo volia que aquella escena hi fos perquè és el catalitzador del personatge del germà gran per escriure. Sense el fet que el germà petit guanyés un premi important, el germà gran no hagués sabut el que sap i a partir d’aquí no s’hagués posat a escriure amb aquella doble pulsió, la de sentir-se culpable i estafat. És un motor d’escriptura que és molt perillós perquè sentir-te culpable vol dir que algú t’ha fet mal i sentir-te estafat és que vols atacar algú. La pulsió aquesta de venjança a l’hora d’escriure no l’havia tocat mai gaire, per a mi era un terreny nou i em va costar molt assumir que el llibre era un llibre de venjança. Al principi era una altra història.
-La venjança no era la intenció principal, llavors?La intenció principal era escriure només la versió del germà petit, que és un noi que es diu Pere, que té vint-i-cinc anys i té un estiu una mica difícil, el del 2011, amb ecos que li venen del 2010. Recordava l’exparella, amb qui intentava recuperar-ne l’amistat però, a més, es trobava amb la Kate, que havia estat una espècia rara d’amant. A partir d’aquí hi havia tot un seguit de problemes: les obres de reforma a la cuina de casa seva, una relació laboral molt estranya amb uns amics que feien una pàgina web que no acabava d’arrencar mai perquè cap d’ells tenia ganes de fer-la, etcètera. Això era el que volia explicar però va arribar un moment en què em vaig quedar encallat i no sabia com continuar la història. Literalment vaig deixar el llibre perquè jo fracasso molt quan escric. Començo però per acabar ha de passar alguna cosa rara. S’ha d’activar una mena de mecanisme inconscient dins meu a partir de coincidències, coses que algú m’explica o recerca que faig. Llavors és quan trobo una solució o, com a mínim, una hipòtesi què em fa trobar com seguir. En aquest cas va ser que jo no sabia que en Pere tenia un germà gran. Donant-hi voltes, amb la desaparició tan abrupta de la Kate i amb tota aquella història tan fosca que l’envoltava, pensava que hi havia d’haver alguna cosa més que jo no sabia. Va ser quan se’m va acudir que la veritable ombra d’en Pere era el seu germà i vaig tornar a la pàgina 1 del llibre. Encara no ho havia dit mai a ningú però en un principi el llibre es deia ‘No ho facis’, perquè és el que li diuen els cucs de la cuina a en Pere. El “no ho facis” aquest, que era tan negatiu, al final ha resultat ser positiu perquè el germà gran em va donar una nova vida per a la història que no va ser altra que tornar a començar el llibre des del punt de vista del germà petit però pensant en el gran i fent-lo aparèixer de tant en tant perquè es veiés que hi tenia bona relació. Quan el gran agafa la paraula, però, és quan comencem a veure que té unes correspondències vitals amb el germà petit que són molt bèsties i curioses. Això per força havia de fer que la història posterior del Pere, que ell la viu de forma innocent, tingués uns ecos molt foscos. I tant la Laura, com la Kate, com la Holly, són ombres.
-En Joan i en Pere són els dos germans protagonistes de la novel·la, que podríem dir que en són dues o fins i tot tres en una, per la manera de relatar-la. Com va ser aquest procés de construcció perquè aquest trencaclosques acabés encaixant?Va ser molt complicat de fer perquè va arribar un moment que jo vaig deixar de tenir al cap tot el que passava i per primer cop a la vida vaig haver de fer esquemes: què passava l’estiu del 2011? Què passava al 2008 entre la Kate i en Joan? Què passava al 2001 entre la Laura i en Joan? Com es coneixen la Laura i en Pere? Vaig haver de fer esquemes perquè no hi hagués cap problema de concordança en el temps ni cap falsedat. Al mateix temps, a la novel·la del germà gran es diu que el germà petit ha fet una mica de ficció amb la seva pròpia vida, que les coses que explica de la Laura no són exactes, que no va ser la Laura qui el va deixar, que va ser ell qui la va deixar a ella. Llavors, la versió del germà petit arriba un moment en què perd una mica de validesa perquè no saps fins a quin punt t’està enredant...
-Quan agafes empatia amb un personatge penses que la versió que ve després no és vàlida i et quedes amb la primera però en aquest cas te la fa qüestionar...Clar, quan tu llegeixes en Joan, penses que és tan desagradable? Per força és només el dolent i ja està. De fet, hi ha gent que m’ha dit que és un psicòpata. En Joan és més clarament un personatge dolent, un antagonista, i en canvi en Pere és com un dolent més sofisticat perquè és més innocent. En Pere fa veure que amb el seu encant ho pot suplir tot però també està enganyant perquè quan escriu el seu llibre, ‘Diòxid de carboni’, està modificant allò que ell fa passar per un relat real i veritable i ho està convertint en una autoficció, que ja no són exactament unes memòries. De fet, jo no sé fins a quin punt ell enganya. Jo no me’ls crec, a cap dels dos. M’han portat pel camí de l’amargura. No m’agraden. He estat treballant en dos nois que em repugnaven en molts sentits però que, a la vegada, eren per a mi una mena de teràpia, no en sentit mèdic. A la seva edat, jo era un noi que quan entrava en una situació més o menys social, era súper tímid, tenia tendència a quedar-me en un racó observant els altres i si algú intentava entrar en contacte amb mi, em tancava. Als meus personatges, als de ‘Puja a casa’ (Premi Documenta 2014 – L’Alta Editorial, 2015) com a mínim, els vaig donar aquesta mena de timidesa congènita i vaig pensar ara de fer-ho a l’inrevés, de donar als germans tot el contrari del que jo m’havia donat a mi mateix com a persona i els havia de fer triomfadors. Tímids però triomfadors.
-Veus els dos germans com uns triomfadors?Crec que sí. En realitat, si mires la novel·la des del final, tots perden. Si la llegeixes des del principi, els nois tenen tendència a presentar-se com a triomfadors més que com a perdedors. El petit lliga gairebé per atzar però el gran és més seductor. De fet, el petit també té una habilitat especial, li fot tot a l’altre però ho fa sense voler. A més, a diferència del gran, és un noi que té un punt una mica més elevat de noblesa, encara que amb les noies no es comporti bé. De fet, tots dos tenen una manera de comportar-se amb les noies molt tòxica.
-Les protagonistes femenines, la Laura i la Kate, són com el yin i el yang, també pels dos germans: oposades però complementàries i origen del que es desenvolupa en la història, però de les més castigades...A mi em sembla que la Laura, potser perquè els pot deixar abans, es reinventa i encara que sigui amb aquell subdirector de diari hem d’entendre que té una vida més o menys feliç. Me la imagino arribant a escriure un llibre, fent-ne un de bo. De fet, durant uns mesos vaig estar escrivint la novel·la que feia la Laura. En un dels capítols, la Laura li explicava la novel·la al Joan però al final ho vaig treure perquè desviava molt l’atenció. El que volia escriure era la novel·la que la Laura escrivia als Estats Units amb molts cotxes, intriga, hotels... No la publicaré mai, crec, però si l’hagués inclòs, hagués augmentat cent pàgines més l’extensió del llibre.
-Blur, Oasis, Suede, el Sònar, ‘Gremlins’... Amb tanta referència cultural no és estrany que s’hagi etiquetat ‘La teva ombra’ com una novel·la generacional. Era la teva intenció?Crec que els que formem part de la mateixa generació compartim alguns referents però si grates hi ha moltes divisions entre nosaltres. No sé si podríem estar d’acord que pels dels anys vuitanta que vam anar a les discoteques als anys noranta, el house i la música electrònica van ser molt importants. També sé que hi haurà gent que em dirà que no va trepitjar cap discoteca, que anava a concerts de pop i rock. Per això vaig donar les dues versions, hi ha l’electrònica però també hi ha el britpop i hi apareixen grups com Manel o Sau. La primera vegada que van llegir el llibre em van preguntar què feia posant-hi els Sau. És un dels meus grups preferits perquè és un gran grup. Igual que uns anys després Manu Chao va fer molt de forat, una dècada abans tothom cantava el ‘Boig per tu’ o cançons de Sopa de Cabra i Els Pets. Potser perquè Els Pets els vaig escoltar molt en el seu moment, volia explicar Sau des de la meva interpretació com a adult, ja que els he escoltat més ara. Per això, ‘La teva ombra’ pot ser generacional en el sentit que hi ha diverses cares de la música que tots hem escoltat o autors que hem compartit, com Quim Monzó o Paul Auster. Això no vol dir que jo ara sempre llegeixi l’un o l’altre, però són autors molt importants quan ets adolescent i descobreixes la literatura i penses que hi ha aquests altres mons que tu no t’has mirat i que de cop i volta tenen molt interès. En cinema, potser m’escapo una mica més però penso que ‘Jurassic Park’, ‘Gremlins’ i els ‘Els Goonies’ van ser unes pel·lícules que ens van fer una mica més aventurers a tots.
-Els dos germans llegeixen molt i per això trobem molts títols al llarg de tota la novel·la. En un moment, en Pere llegeix ‘Rebecca’ de Daphne du Marier, i en Joan, ‘Tristos tròpics’ de Lévi-Strauss. Volies assimilar el que narra cadascun d’aquests llibres amb el que viu en aquell moment cada germà –la cerca de la identitat pròpia i el coneixement dels altres per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos– o no ha estat intencionat?Que llegeixin ‘Rebecca’ té el punt aquest de la dona desapareguda, que és com una picada d’ullet, que també ens recorda a Hitchcock. Que en Joan llegeixi Henry Miller també té un punt d’homenatge. És com dir, mireu el que feia en Henry Miller als anys trenta a París, aquests dos ho estan fent a la Barcelona de setanta anys després canviant els bars i els ‘music-hall’ per les discoteques i els concerts. Estan liant-la i tenint unes vides sexuals que aparentment són molt desinhibides però que després, tant a l’un com a l’altre, els passen factura.
-A més de llegir, els dos germans escriuen per espolsar fantasmes. En aquest sentit, quina part del Jordi Nopca escriptor hi has abocat en aquests personatges?De vegades, la mirada irònica, sobretot en el germà gran, tot i que ell és més sarcàstic que jo. En el sentit estrictament més autobiogràfic hi trobem que els dos germans creixen al mateix pis que vaig créixer jo. També des de casa vèiem la Ciutat de la Justícia. Soc el germà gran però tinc una germana, no un germà, i els meus pares han fet la mateixa feina que els que apareixen al llibre. Això està generant una mica de controvèrsia perquè tinc la sensació que els costa llegir el llibre perquè pensen que tot el que hi explico és de debò. De fet, ja ho vaig fer una mica expressament. Els volia explicar una mica indirectament que el cervell d’un novel·lista funciona d’una forma que no és cartesiana. Tu tens la teva vida, el teu context, la teva realitat i llavors pots agafar un detall molt petit que, de cop, és una novel·la. Els volia explicar en forma de ficció que el fet que el meu pare hagués estat químic durant tota la seva vida i que es prejubilés en tancar el lloc on treballava, no feia que aquell personatge del llibre a qui li passa el mateix fos el meu pare, perquè el meu pare mai s’ha pegat amb ningú a la cuina de casa, com passa a la novel·la. I hi ha una altra cosa que és autobiogràfica al cent per cent: quan en Joan marxa de casa els seus pares i se’n va a viure al carrer Galileu, aquell segon primera és la porta de davant de casa els meus avis. El senyor Josep i la senyora Maria del llibre són els meus avis. Els meus pares ho passaran malament quan arribin a aquest moment. Jo no sabia que els meus avis sortirien al llibre, però quan portava 300 pàgines i pensava que en Joan s’ha d’emancipar va sorgir mentre, amb un mapa obert al davant, em demanava on l’enviava de Barcelona. Per a mi va ser una de les il·luminacions de la novel·la i poder parlar dels meus avis em va ajudar una mica a suportar el dolor de separar-me’n. Per això sempre hi ha molts avis als meus llibres. Els estimo tant que els necessito tenir allà. Això no ho havia explicat mai abans...
-Tot i que ja tens el premi a la butxaca, assegures que hi ha coses que vols corregir del llibre per quan en surti la segona edició. Una novel·la mai està perfecta als ulls del seu autor?Tinc una llibreta on vaig apuntant frases que he anat rellegint i que crec que no s’entenen al cent per cent. Em passa molt amb els diàlegs i normalment quan faig revisions els canvio tots. Em va passar amb ‘El talent’ (Labreu Edicions, 2012) i amb ‘Puja a casa’ perquè penso que potser els personatges han anat creixent per una altra banda i ja no s’expressen com jo els feia parlar en aquell moment.
-Sort que va néixer el teu fill...Sí, perquè crec que en aquest llibre m’hi podia haver quedat encallat més temps. Era com el meu Titànic perquè és molt gran però encara havia sigut molt més gran. Era com un viatge i mai trobava l’iceberg. El premi ha sigut l’iceberg i, de moment, no m’he enfonsat [riu]. Psicològicament és una gran sort haver pogut publicar el llibre, m’ha salvat d’alguna manera perquè necessitava ja oblidar-me d’aquella història.
