Daura Mangara

Foto: 

Abril Martí
El músic acaba de publicar 'Poesia per bandits'

Daura Mangara: "Les minories silenciades no hem de permetre que la societat parli per nosaltres"

El banyolí ha publicat el disc 'Poesia per bandits', on parla del seu pas per la presó i reflexiona al voltant de la justícia i el racisme estructural
Helena Martín
,
01/02/2021
Música
Del racisme, de la presó, de la ràbia i de l'activisme, Daura Mangara (Banyoles, 1993) ha après moltes coses de la vida i les ha convertides en art. El darrer resultat és 'Poesia per bandits', un disc que combina cançons melòdiques i versos recitats que parlen d'oxímorons com la justícia injusta, l'agressivitat calmada o les silenciades que tenen veu. El músic ha trobat en la paraula, un canal per autocurar-se del passat i per articular la lluita antiracista dels afrocatalans. Una de les seves grans fonts d'inspiració és el Moviment Afrobanyolí Social, on hi ha trobat persones que són un refugi on construir un món millor.
Utilitzo l'art com a mètode tant per reivindicar com per automedicar-me

- 'Poesia per bandits' compta amb sis cançons. Com ha estat el procés de creació?
Per una sèrie de problemes personals vaig passar un període de temps a la presó i allà vaig començar a escriure. Les cançons del disc neixen de l'angoixa, de la desentesa amb la societat, de la injustícia i del racisme. El paper va ser el lloc de reunió per totes aquestes coses que jo no entenia del món. De mica en mica van anar sorgint reflexions, de la nostàlgia, de l'enyorança, de la ràbia fins i tot, hi vaig anar plasmant pensaments. Tot aquest collage es converteix en 'Poesia per bandits'.

- Les vas escriure quan estaves a la presó o un cop en vas sortir, agafant perspectiva?
Les vaig escriure a la presó. En ser físic, al disc hi ha un petit poemari amb escrits de presos i cartes que vaig enviar quan estava empresonat. Allà queda molt reflectit el sentiment d'estar privat de llibertat. Podríem dir que el disc és una reflexió per apropar a la societat la gent empresonada, que també forma part de la societat tot i que aquesta a vegades no ho vol acceptar. És una reivindicació i també una autocura.

  • imatge de control 1per1

- Vas canalitzar el que senties a través de l'art. Escriure va ser un alliberament?
Escriure per mi és totalment terapèutic. Quan escrius et veus emmirallat, i quan ho rellegeixes caus en reflexions que hauries d'haver fet aleshores. Utilitzo l'art com a mètode tant per reivindicar com per automedicar-me.

- Ara, passats uns anys des que vas escriure aquests textos, t'hi segueixes sentint identificat?
M'hi sento totalment identificat, no he canviat gaire. Tornar-ho a llegir m'ha ajudat a millorar alguns aspectes de mi mateix, a ser més reflexiu i curós en algunes coses. Crec que moltes persones també s'hi sentiran identificades.

- Una de les reflexions més transversals que fas al disc és al voltant de la justícia. Afirmes que "la justícia mai serà justa"...
Està claríssim que vivim en una societat racista, encara que ens vulguin pintar que no és així. Hi ha racisme institucional, hi ha una infantilització de les persones immigrants. Considero que la gent d'aquí té tendència a pensar que ser immigrant equival a pobresa i a poca capacitat cerebral. Són coses que s'han de canviar i s'ha de fer des de la part de dalt de la piràmide, des de la justícia i el poder polític. Si no canviem la part de dalt, és difícil que la part de baix canviï. No em cansaré mai de repetir-ho: vivim en una societat racista i les persones que es queden en silenci pateixen, i a les que parlen, els fan patir per haver parlat. És molt difícil trobar el teu lloc en una societat que no accepta els seus errors.

 

Daura Mangara | Foto: Abril Martí
- La cançó 'La bústia del vent', de fet, és una cançó que es presenta com una carta escrita a la presó perquè qui escolta entengui "la vida dels negres com jo", per apropar la teva història. La teva música educa en clau antiracista?
Sí. A vegades escric des de la ràbia, però si no converteixes la ràbia en una eina per seguir construint, es converteix en inútil. Molts artistes reivindiquen des del racisme, però des d'una perspectiva iracunda. Un referent, si canalitza les lletres malament, es pot convertir en verinós. Jo intento evitar que les generacions que venen hagin de passar per la merda que jo he passat per adonar-se'n de certes coses. Intento utilitzar aquest canal per comunicar-me des de la serenor i la calma, perquè no es converteixi en una cosa destructiva. Encara que els artistes vulguem anar d'underground hem de ser conscients que l'art és una responsabilitat.

- Parles de ràbia però 'Poesia per bandits' és un treball molt melòdic. Fins i tot afirmes a la cançó 'Negre petit' que necessites "deixar de fer música agressiva perquè si no, el meu cor es contamina". Cal transmetre les reivindicacions sense agressivitat?
No! Hi ha d'haver música agressiva. Per mi són molt importants la lluita i l'activisme i seria una estupidesa publicar lletres que es dediquen a insultar i que no donen alternatives ni recursos. Però també hi ha d'haver música d'aquest tipus, que sigui totalment rebel. La societat ha de poder conviure amb totes les diferències, no cal robotitzar la música ni posar-la sota uns patrons, ha d'haver-hi rebel·lia.

- 'Poesia per bandits' és mig música i mig recitat. Per què ho has fet en aquest format híbrid?
Jo vinc del rap. Vaig voler explorar i vaig tenir ganes de començar a cantar, a tocar la guitarra i a recitar. La fusió ha acabat desembocant en això. També ballo, és un canal d'expressió brutal. He anat construint una petita forma de vida en què aquests ingredients són casa, és quan puc estar tranquil.

- Les cançons 'Mariama' i 'Sempre tornen' no formen part del disc, però les has publicades gairebé a la vegada. Per què no hi són?
'Sempre tornen' ha estat volant durant molt de temps, però no està escrita a la presó. 'Mariama' és d'un altre univers, és com 'Mamadou'. Agafo noms africans i els poso un context, no descarto que es pugui convertir en un treball per mostrar la vida dels afrocatalans. M'he basat en les vivències de persones que conec i d'aquí he fet una història. D'alguna manera són històries reals, a moltes persones els passa que són víctimes del matrimoni forçat o de la mutilació genital femenina. Al final, convertir-ho en art és visibilitzar aquestes problemàtiques que la societat ignora.

 

Daura Mangara ballant | Foto: Abril Martí
- El moviment afrobanyolí és una font d'inspiració per a la teva música?
El moviment afrobanyolí és casa, és un lloc de reflexió. Quan diversos individus s'ajunten per una causa, perquè tenen motius per lluitar, es crea un espai de seguretat on tots podem parlar amb tota la naturalitat del món i decidir compartir reflexions i aprendre. D'aquí surten part de les meves bases activistes, del poder compartir inquietuds que no m'atreviria a compartir amb altres persones. És un refugi per construir un món millor.

- Ets una de les veus visibles del Moviment Afrobanyolí Social. Creus que pots arribar a ser un referent per a joves afrocatalans?
Jo només tinc la meva història de vida: sóc una persona molt dual que viu en una doble vida, de molts extrems i que està mancat de cert equilibri. El que intento projectar és que la part dolenta es pot convertir en bona. Em considero un desastre!

- Què separa l'expressió artística de l'activisme?
En el fons tot ho faig per reivindicar, per dir algo que pugui generar un canvi. La resta és per fer-ho atractiu. A mi no m'agrada incomodar, m'agrada dir les meves veritats i reivindicar. Quan una persona m'incomoda, entenc que no ha volgut cuidar-me.

- Què projectes en aquest disc?
Ganes de canvi. Hi ha una part romàntica i una part reflexiva. Totes les coses que faig es basen en conscienciar, ser escoltat. Les minories silenciades hem de fer un pas i parlar per nosaltres mateixos, no permetre que la societat parli per nosaltres.

Més informació: 

A

També et pot interessar