Mario Pérez, la resistència de barri

Aquest cuiner i escriptor ha vist la transformació de Barcelona dels darrers anys a peu de carrer

Anna Zaera

25/03/2018

Activa't

Als marges de la ciutat, allà on els carrers perden l'ordre i s'endinsen cap a allò més invisible, es troba aquest espai amb més de 30 anys d'història. Mario Pérez (Montevideo, 1960) és l'alquimista que manté viu el projecte amb un carisma que l'ha fet resistir qualsevol embat de modernitat. Pérez aixeca la persiana cada dia per servir les seves típiques racions de canelons, pollastre, pizzes o crestes de carn mentre, entre cullerada i cullerada, va rumiant paràgrafs dels seus llibres sobre maçoneria, astrologia o antigues llegendes. La seva dona, la Teresa, autora dels quadres surrealistes que tapen les parets repintades de rosa xiclet, l'ha acompanyat en aquesta aventura que ha sobreviscut a les onades de delinqüència del Raval i la brillantina falsa del capitalisme. Pérez ha donat conversa a generacions i generacions de joves, artistes, punks i activistes que s'han assegut a les seves taules perquè l'Àvia sempre els ha semblat un refugi. Després de 30 anys, ens explica com ha viscut l'assalt del barri pels narcotraficants i com veu perillar el seu negoci a causa de l'especulació immobiliària i el turisme.

"Per mi, la resistència pacífica és utilitzar tota la força que tens per crear i no per destruir"

- Com arribes a muntar aquest espai emblemàtic del Raval amb més de 30 anys d'història?
Nosaltres som una família d'exiliats. Primer el meu avi, exiliat de la República a França, després el meu pare que va marxar a Uruguai, i per últim jo, fugint de la dictadura d'Uruguai. El meu pare va néixer a la Torre de l'Espanyol, però de ben petit el van portar a viure aquí al Raval. La gent li deia barri chino però ells en deien Districte 5è. Quan tenia 16 anys vaig tornar a Montevideo perquè volia enderrocar la dictadura, tot i que, clar, evidentment no vaig enderrocar res i vaig haver de sortir per cames. Aquest negoci el vam muntar amb el meu pare.

- Quan vas tornar aquí de manera definitiva?
El maig de 1986. Hem tingut altres projectes, una llibreria, un editorial... Jo em dedico a escriure, la Teresa, la meva dona, és pintora. Vaig arribar a tenir vuit parades de llibres al Mercat de Sant Antoni. Sempre ens ha agradat la cultura. Sense cultura no poden haver societats justes.

- Què tenen en comú l'escriptura i la cuina?
Són combinacions d'elements. Colors, sabors, olors... Quan treballes en literatura has de saber combinar els elements de manera proporcional perquè et donin un bon resultat. Gairebé podríem parlar de manera matemàtica. Encara que de vegades sigui una matemàtica intuïtiva. En un plat, com en la literatura, és tan important el sabor com l'estètica.

- Com et definiries?
Jo sempre m'he considerat un cavall de càrrega. Al que li van posant càrrega i càrrega i ell va estirant. Al cap i a la fi, em considero un supervivent.

- Com veus el barri i la societat en els darrers anys?
Hi ha una pèrdua flagrant de drets de les persones. La joventut no té futur. Per això hi ha una irrupció de les drogues brutal. I aquesta irrupció de les drogues encara porta més problemes a les famílies, més precarietat, més contradiccions, més problemes psicològics... Allò que és la fortuna per uns pocs, és desgràcia per molts. El món està governat per 200 famílies. Encara que parléssim d'independència, mai podrem ser independents d'aquestes famílies que es passen la democràcia pel folre. Ells manen a base de diners. I la majoria d'ells són anònims. No els veiem aparèixer a la premsa. Tu pots anar a qualsevol racó del món, i veure que hi ha franquícies de Zara, McDonald's. Aquestes franquícies són les que especulen per convertir Barcelona en no se sap què... I aquí hem d'incloure també a famílies xineses i famílies russes. No estic parlant només de famílies occidentals.

- L'especulació és global?
A Occident som grans creadors -sobretot a Europa i alguns punts d'Estats Units i Amèrica Llatina-. Tota aquesta explosió de creativitat no la veus en altres espais. Però els xinesos i russos vénen aquí i compren. A França van intentar comprar els Camps Elisis per posar botigues de "Tot a 100" de xinesos. Moltes vegades és una guerra comercial, econòmica i política perquè tu perdis la teva identitat. Tu vas al Tibet i on estan els monestirs i els centres espirituals, els xinesos han obert prostíbuls, sex-shops i llocs on vendre drogues. Per què? Per uniformitzar... Això és colonialisme que té com a base l'economia i els diners.

- Com vius aquest colonialisme del que parles en el dia a dia?
Jo treballo 16 hores en aquest local, i després em dedico a escriure i a fer el programa de ràdio de 'Cocina y otras artes', a fer guions per pel·lícules, guions per documentals... Faig un gran sacrifici que no té una remuneració econòmica i em costa molt seguir amb el dia a dia. Un dia una famosa família catalana em va dir: "No sé perquè escrius perquè no guanyes diners amb això, i tingues en compte que t'estàs fent grandet..." És cert que jo no tinc la mateixa energia que quan era jove, però jo no vull ser pessimista. Però per no ser pessimista ens hem d'adonar de les situacions, i lluitar per coses realment justes... Hi ha gent molt il·lusionada, tu mateixa ets una noia jove que es veu en el teu rostre la llum, la il·lusió, la innocència i les ganes de viure i és això en el que jo crec. És en aquesta gent que ve per aquí, que en ve molta, en la que jo crec.

- Aquesta crisi econòmica també té conseqüències en la cultura...
Moltes. Jo he vist tancar moltíssims espais al Raval. Funciona a base de talonari. A mi mateix m'estan fent molt la punyeta...

- Com has vist el govern municipal dels darrers anys?
Potser no per falta de voluntat, però hi ha moltes coses que se'ls escapen. Per exemple, al carrer Aragó han plantat arbres i els han identificat però al Putxet els han talat per fer un carril bici. Hi ha accions que són contradictòries. Un arbre és un ésser viu i no se'l pot talar. Però per a saber això i tenir-ne consciència s'ha de venir del món de la cultura.

- No s'han complert les teves expectatives amb el govern d'Ada Colau?
Jo no la criticaré perquè la conec de joveneta, que sempre venia aquí i organitzava moltes activitats culturals. A més, el que va fer amb la PAH mereix tot el meu respecte. Però és cert que a Barcelona actualment moltes coses se'ls escapen. Maragall anava directament als llocs on hi havia narcotràfic, ara costa més que facin això.

- I com veus el turisme?
El turisme és com la bombolla immobiliària: una trampa dolça. Nosaltres ho veiem bé perquè tenim un restaurant i vénen molts turistes que gasten i deixen bones propines. Gasten quatre cops més que un d'aquí. Però això no sabem si durarà sempre. Hem d'estar bé econòmicament per no dependre tant del turisme. El turisme no vol dir destruir l'economia dels barris. A mi m'estan fent pressió un grup d'inversió. I quina finalitat tenen? Doncs fer un hotel. És tot especulació. Hi ha persones que abans eren clients i ara et vénen a demanar menjar perquè no tenen per fer una menjada al dia.

- A tu, què et suggereix el terme resistència pacífica?
Jo crec que és un terme que té molt a veure amb l'edat. Crec que quan et fas gran, i ja tens fills, et tornes més pacífic que de jove. Veus que hi ha altres mitjans per lluitar i veus que no hi ha la força física per prendre algunes determinacions. Per mi, la resistència pacífica és utilitzar tota la força que tens per crear i no per destruir. Que tota la força i tota la ràbia donar-la a la creació, no a la destrucció.