Bru Ferri i Neus Borrell

Foto: 

Salva G. Ojeda
Bru Ferri i Neus Borrell al Konvent de Berga

Bru Ferri i Neus Borrell: "Som dues plaques que al xocar fem aquest so"

El pianista Bru Ferri i la veu de Neus Borrell firmen 'Llibretes i orogènesis', un disc on musiquen poemes inèdits de Marçal a Sauleda passant per Pepe Sales
Marcel Pujols
,
01/03/2021
Música
Tectòniques sonen les cançons d’aquesta jove parella, gravades en directe al Konvent de Berga i al Kursaal de Manresa. Teixeixen complicitats i les estripen a parts iguals en unes peces que tant s’acosten a la cançó popular, com a la música contemporània. Els dos amics van debutar conjuntament amb l’EP 'Llibretes de Pepe Sales' (Coopula, 2019) on visitaven manuscrits inexplorats de Pepe Sales. Ara, amb la mateixa filosofia de descobrir tresors amagats, a 'Llibretes i Orogènesis' (Indian Runners, 2021) ens redimensionen figures poètiques de l’ahir i l’avui com Maria Mercè Marçal, Blanca Llum Vidal o Oriol Sauleda. La Neus (Sant Pol de Mar, 1993) i en Bru (Barcelona, 1995) em reben al pis d’ella al carrer Còrsega. És la seva primera entrevista i se’ls veu inquiets.
La forma de gravar implica un posicionament polític

- Volia començar amb l'exercici de descriure-us l'un a l'altre com a part del projecte que compartiu.
Neus Borrell: Ui, facilíssim -riu irònicament-. Dèiem que jo tinc una part molt de terra i de fer arrels i en Bru té una part molt d'aire i això ens ha ajudat molt a tirar endavant. En Bru té una dispersió molt poderosa i, espera't que estic arribant [es frega el cap].

- Si ho vols deixar aquí, també està bé.
NB: No, no, hi ha moltes coses a dir. Per mi en Bru és piano, hi està connectat i és des d'on fa tot un desplegament harmònic i de coneixement. És una mica això, jo intentar portar una idea i dir: "Bru, com podem fer això?". Llavors ell es posa al piano i desplega el que té dins i surt el que és la música, i crec que pots respondre a partir d'aquí [riu].
Bru Ferri: Per mi és com si de sobte ella tingués una connexió a la terra que dinamités totes les idees. De sobte té idees mare que són una mina de possibilitats i d'allà extraiem el contingut a l'hora de compondre. És com una mena d'antena que connecta amb un altre lloc i que mentre el transita jo l'observo i m'inspiro i l'energia flueix a partir d'aquí. M'agrada pensar que és l'antena que porta les idees cap a terra.

- No sabia que l'orogènesi era el procés de formació d'un sistema muntanyós. El disc es diu 'Llibretes i orogènesis', de les llibretes agafeu els textos i l'orogènesi és el que es produeix quan us ajunteu, no? Enteneu la composició com un fenomen natural?
NB: L'orogènesi era més com una mena de xoc perquè sempre quan componem, cantem i tot plegat, per molt que el primer que es vegi sigui ell al piano i jo a la veu, sempre estem junts. Des del moment en què posem un poema sobre el piano que estem junts en el mateix espai. L'orogènesi té diverses lectures segons el pla on la vulguem llegir, també inclou el xoc de la poesia barrejada amb la música, però sobretot és la de les nostres dues presències en un mateix espai amb energies bastant diferents. Ell té una cosa expansiva i jo més cap a dintre i aquest xoc crea el que surt.
BF: Som dues plaques que al xocar fem aquest so.

- En la vostra música hi ha una voluntat de trencar? Veig que la formació és molt clara i minimalista, però que a l'hora de la veritat sortiu per la tangent i trenqueu amb el que s'espera d'un projecte de veu i piano que musica poemes. Hi ha una missió de trencar musicalment?
BF: Si hi és no l'anem a buscar crec, almenys jo no vaig a buscar trencar absolutament res. El que xoca són les energies, jo sento que a l'hora de crear passa tot i després interpretant arribem a llocs molt forts i a vegades hem de parar i tot, perquè és massa intens. Quan componem ella envia una energia i jo una altra i junts construïm una cosa que surt d'una forma molt concreta i només l'hem de transitar. No sé si busquem trencar cap esquema, ni si tenim cap esquema.
NB: Estèticament busquem ser diferents, en Bru fa servir la veu d'una manera i jo d'una altra. No hem treballat el fet d'empastar veus, ni cantar d'una manera semblant, ni trobar una estètica. Partim molt de ser el Bru i la Neus tal qual i a partir d'aquí veure com sona l'habitació en la qual estem, l'espai on som. 

 

Bru Ferri i Neus Borrell | Foto: Salva G. Ojeda
- Com vau decidir iniciar el projecte?
BF: Vam coincidir a Sant Pol a una farra Alternativa -Fira Alternativa de Sant Pol de Mar-, però jo no me'n recordo gaire bé de res [riu].
NB: No és el gran moment de coneixença, a Nunart vam tornar a coincidir i allà vam dir de treballar plegats i vam anar al Konvent el 2019 a fer una residència. No sabíem ni què faríem, volíem sortir de la cançó, però no teníem un objectiu clar. I allà al Konvent hi havia l'exposició de 'La passió segons Pepe Sales' i hi vam entrar i li vam demanar a la Lulu Martorell si podíem obrir uns manuscrits d'en Pepe, i ens va deixar i ho vam anar transcrivint. Vam començar ja fent aquest exercici de no anar a buscar què cantar, sinó de buscar què fer, què hi ha al Konvent? Aquesta llibreta d'en Pepe? L'obrim i surt 'El noi Blau' i tot de coses. Pot sonar una mica naïf, vam ser una mica nens petits perquè anàvem a buscar el que no s'havia publicat, allò no visible.

- Això en el primer EP, tot i que en el nou disc seguiu la mateixa fórmula de musicar textos inèdits.
NB: Vam anar a buscar més tipus de textos així, diguéssim que els textos d'en Pepe ens van inspirar el camí de recerca i llavors ja li vam demanar a la Doroty Armenia que ens passés uns textos que tenia en un diari amb llengua babèlica que encara no s'havien publicat, a l'Oriol Sauleda que generés textos a partir de la música, no els del poemari que ja tenia fets, sinó com a recull i etcètera.

- Volíeu que la música i la poesia es creessin a l'hora?
BF: No del tot perquè el de la Blanca Llum Vidal ja el tenia escrit de feia anys, però no l'havia publicat. I en el cas dels de la Maria Mercè Marçal són de diaris seus, poemes publicats dins d'un dietari post mortem, publicats però inèdits d'alguna manera.
NB: Tot això crec que ve marcat per la residència al Brasil que vam fer just abans del confinament, fa un any. Volíem marxar amb més textos i ens quedava algun text d'en Pepe, també vam agafar el 'Senyal de pèrdua' de la Marçal perquè tenia aquesta cosa de diari amb la seva lletra manuscrita que ens agradava i li vam dir a l'Oriol que ens enviés textos d'impros i amb tot vam fer una mena de crida. Volíem ser més oberts i no anar tant a fer veure que parlàvem agafant la veu de personatges.

- Dista molt la idea que teníeu del que seríeu al principi del que han acabat sent aquests dos discos?
NB: És que només volíem sortir a fer música: dues cadires, ens mirem i a veure què passa.
BF: I volíem fer alguna cosa superexperimental, teatre supercontemporani, molt conceptual. Jo just acabava d'entrar a viure al Konvent i volia explorar la convivència, la relació i la pertinença amb els espais i moltes altres palles mentals. Llavors, vam agafar la imatge de les dues cadires, volíem treballar amb projeccions, fer una cosa molt megalòmana de teatre conceptual minimalista, lo que sea.

- A la teva web, Bru, posa que a més de ser pianista de formació també has fet d'actor, ballarí, tècnic de llums, de so i que has format part en nombrosos projectes multidisciplinars. Us considereu de la generació del multi-tasking, del fer de tot?
BF: Som la generació del multiformat, jo crec que ara tota obra s'entén per la relació que té amb un altre llenguatge, amb una altra disciplina. Ara quan tu vas a veure un espectacle, valores molt com et relacionen la projecció amb el paisatge sonor amb la interpretació clàssica, siguin produccions grans o en teatres de petit format, et trobes que hi ha molt treball en tots els aspectes. A la música en directe hi fots una trapezista que en tal moment fa un truc i jo què sé, avui en dia tot és multiformat.

 

Bru Ferri i Neus Borrell al Konvent de Berga | Foto: Mercis Rossetti
- Els vostres videoclips també són històries a part, dins del disc hi ha tanta densitat que les cançons es poden ramificar en mil continguts i en mil formats, com és el cas de l'audiovisual. No sé si la cosa aquesta d'exprimir o d'aprofundir molt en l'obra pròpia és una cosa generacional també?
BF: És guai que el que fas pugui derivar en noves coses, però aquestes no poden ser un afegir per afegir perquè a vegades no fa falta ser tan explícit, no? Jo vaig tenir dubtes de si havíem de fer dos videoclips perquè al final, és que podries fer un videoclip de cada cançó, però les cançons hi són perquè facis volar el cap i com menys coses explícites diguis, més capacitat té l'oient de volar. Penso així, si les cançons dinamiten coses o et fan imaginar noves possibilitats és que hem fet bona feina.

- Com és treure un disc en aquesta època? Com heu viscut el procés?
NB: Ha sigut difícil pel que fa a la comunicació, el fet que no haguem pogut estar de costat decidint el que sigui, el color de la portada per exemple, i fer-ho tot a través de maquinetes, ha fet difícil el procés. Hem hagut de prendre moltes decisions a distància, també amb els Indian Runners, que ens han ajudat molt, però tot per telèfon. El nostre canal ha sigut el whatsapp, hem pogut fer poques reunions.
BF: I som dues persones molt poc acostumades a utilitzar aquests canals, jo fins fa un any no tenia whatsapp. He viscut tota la vida amb el correu i he tingut molta feina ja només amb el correu, hi estava molt acostumat. Clar, ara és com aprendre a comunicar-se d'una altra manera, i això costa molt.

- Comunicar-se així a vegades ho enteranyina tot, no?
NB: Sí, de fet, els moments en què sortíem d'aquesta cosa més típica del whatsapp i de cop ens trucàvem, dèiem: 'I per què no ho hem fet abans?' Només xerrant una estona per telèfon tot l'embolic es dissol i és molt més fàcil entendre't.
BF: Total. Jo estic pensant de treure'm el whatsapp un altre cop, ho dic molt en sèrio, perquè ens anem preparant [mira a la Neus].
NB: Tu truca'm Bru i ja està.

- Quina és la història de la llengua en què canteu 'Barca de palanche' i 'Sunc un cat', les dues cançons que surten a partir de textos de Doroty Armenia?
NB: La Doroty va fer ella mateixa una llengua, que li'n diu llengua babèlica i que barreja diferents arrels romàniques: sobretot sicilià, italià, castellà i també català. Ho va fer l'any passat i va crear tot un llenguatge, com si fos una mena d'esperanto i que es pogués entendre a tot arreu. Ens vam fer bastant amigues a Bolonya i em va fascinar.

- Intenteu transmetre algun missatge en la forma com heu gravat el disc, en directe i de manera orgànica, o és només fruit de les circumstàncies?
BF: El més revolucionari és ser el més senzill possible. Bé, no sé si és ser revolucionari, però és anar en contra de la norma. A la mínima que vas a fer un bolo sempre et trobes els volums al màxim, sempre has de demanar que t'abaixin els monitors, hi ha una sobreestimulació molt forta en el món de la música: tot molt fort, molt a l'orella, que quan ho escoltis tots els elements et creïn un mur de so, el fet d'anar amb in ears... Nosaltres volem anar a lo acústic, al més viu possible, que soni el que podem fer nosaltres mateixos i prou.
NB: I en això ens ha ajudat molt en Jordi Salvadó, el nostre tècnic de directes, que de cop també es va posar a gravar, ell ens ha fet entendre que estàvem anant cap al vessant més acústic, ens ha fet prendre consciència que fins i tot la forma de gravar implica un posicionament.
BF: És un posicionament polític, entre mil cometes, en el sentit d'anar a la contra del que impera en la indústria musical i de la manera com l'oient sol rebre la música. És intentar obrir un altre raconet.

Més informació: 

A

També et pot interessar