'Fènix 11*23', una història de violència

Ni en els seus millors somnis, Joel Joan hagués pogut imaginar que Fènix 11*23 tindria una estrena com aquesta, en plena campanya electoral i en plena exaltació del sentiment nacionalista. És per això mateix que resulta complicat no quedar-se atrapat en la ideologia del film per defensar-lo o rebutjar-lo de forma apassionada. La història de l'Èric, que està basada en fets reals, no és només una història política, sinó sobretot una història de violència i és això el que la fa universal i apta per a qualsevol persona amb un mínim esperit crític.

 

La pel·lícula explica com una nit d'octubre de 2004, més de trenta efectius de la Guàrdia Civil entren a casa del noi de 14 anys de Lloret de Mar amb una ordre de registre, després que aquest hagi enviat un e-mail a una cadena de supermecats demanant l'etiquetatge en català en nom de l'Exèrcit del Fènix, un portal d'internet del qual ell n'és el webmaster.

 

Aquesta escena en què la vida quotidiana d'una família es veu alterada de forma inesperada per gairebé un exèrcit de forces de l'ordre és la que millor resumeix l'essència d'un film que avança entre el retrat costumbrista d'una generació i una trama rocambolesca on es veuen implicats el cos d'agents del cos antiterrorista de la Guàrdia Civil, la Fiscalia de l'Audiència Nacional, així com altes esferes del govern que estan presents de forma implícita.

 

De la nit al dia, aquest jove - que surt amb el seu amic de l'ànima a conéixer noies per Lloret, que li encanta anar en bici i xatejar amb els seus amics per internet- es veurà convertit per la policia, per la justícia i pels mitjans de comunicació en un terrorista. Un estigma en forma de violència subtil i normalitzada -fins i tot en nom de la llei i de l'ordre -  que acaba arraconant el noi tant a l'escola com a casa.

 

Serà aquesta acusació la que trencarà el plàcid equilibri familiar i obligarà a tots els personatges a enfrontar-se amb les seues pròpies pors. Ho fan de forma magistral els pares de l'Èric, interpretats per l'Àlex Casanova i la Rosa Gamis, que retraten primer el desconcert i, després, el dolor amb un realisme digne dels grans. Casanova, que es va haver d'engreixar deu quilos per fer la pel·lícula, interpreta un pare treballador que viu instal·lat en la rutina i que només espera deixar el camió per beure's unes cerveses al sofà. Ramis, en canvi, interpreta la mare discreta i carinyosa que acabarà demostrant que la fortalesa vertadera no és la que resideix en les formes sinó en el fons. El procés contrari segueixen altres personatges com el professor, a qui se li acabarà descobrint la seua vertadera mesquinesa, al legitimar l'assetjament que pateix l'Èric per part dels seus companys.

 

En temps de mítings, de consignes i de dogmes, val la pena que ens detinguem a pensar  o a dubtar- que molts cops les lleis, les constitucions, els missatges de presidents i de polítics amaguen una forta càrrega de violència. Una violència que exerceix aquell que no vol perdre el poder, amb la complicitat de bona part dels ciutadans. Una violència vestida de gala, però que és capaç de destruir persones.

 

--

On la pots veure? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/cartellera