Tarantino desencadenat

La nova pel·lícula del director nord-americà Quentin Tarantino, Django desencadenado, ha arribat als cinemes aquesta setmana, i milers de seguidors de l’autor de Pulp Fiction han corregut a les sales per esbrinar si el seu setè film (comptant les dues entregues de Kill Bill com una sola) està a l’alçada del que s’espera d’ell. No és cap secret que l’home que va tocar el cel amb Reservoir Dogs i Pulp Fiction, i que va arribar al seu cim creatiu amb Jackie Brown (que no comercial) s’ha immers en una trajectòria irregular amb l’arribada del nou segle.

 

Els dos volums de Kill Bill van suposar una petita decepció per molts dels seus seguidors, no passant de ser un mer passatemps exageradament inflat en tots els sentits. Amb Inglorious Bastards, Tarantino es refeia bastant, però el film combinava moments esplèndids amb altres poc inspirats. Curiosament, Death Proof, una cinta feta sense cap pretensió pel seu autor, va acabar sent el seu millor tret de la primera dècada dels 2000, tot i passar desapercebuda per la majoria.

 

Django Desencadenat segueix el camí obert per Malditos Bastardos, amb la qual té certs paral·lelismes en el guió. Si en l’anterior, Tarantino passava comptes amb els nazis fent una relectura del que va passar als anys 40 a Alemanya, en l’actual pel·lícula els toca el rebre als racistes de Nord-Amèrica, en l’època prèvia a la Guerra Civil i a la fi de l’esclavitud. Dóna la sensació que el director de Tenessee vol donar als seus films un rerefons moral dins d’una forma immoral i sanguinolenta, tot i que la manera com ho fa pugui acabar semblant una mica infantil (a qui tocarà passar per la pedra en la següent? a la Inquisició?).

 

El gran actiu de la cinta són les magnífiques interpretacions de Cristoph Waltz – en un paper que hagués sigut ideal pel Robert de Niro de principis dels 90 -, Leonardo Di Caprio, a qui el seu treball al costat de Scorsese l’ha acabat convertint en un gran actor, i Samuel L.Jackson, superant-se un cop més en el paper del vell i odiós Steven. El film té moments realment brillants, especialment tota la part que es desenvolupa a la plantació de Candyland, que és quan Di Caprio i Jackson entren en escena. Aquí és quan el metratge agafa velocitat de creuer, amb un ritme cinematogràfic impecable, ajudat per les grans interpretacions dels actors.

 

En la vessant negativa, Tarantino segueix disposat a erigir-se amb el títol de director més violent del cinema comercial, encara que això suposi dotar els seus films d’una violència en la majoria dels casos gratuïta i innecessària. Perquè Django Unchained és una pel·lícula molt violenta, amb sang a dojo, homes destrossats pels ullals de ferotges mastins, tortures i molts cadàvers. Algú li hauria de recordar a Quentin que allò que el va fer gran va ser el seu estil innovador a l’hora de trencar la narració convencional cinematogràfica, junt amb els seus diàlegs surrealistes i amb grans dosis d’humor, aspectes aquests que és evident que ja es poden donar totalment per perduts.

 

També juga en contra del film el fet que el principal protagonista, Jamie Foxx, queda tapat pels actors secundaris, amb el qual hi ha un moment que la seua particular creuada en busca de la seua esposa acaba resultant tediosa i sense interès. Segurament, amb un metratge menor (és una moda actual això d’allargar les pel·lícules tant com es pugui?) s’hi hauria sortit guanyant. De totes maneres, cal puntualitzar que Django Desencadenado és un film plenament disfrutable i entretingut, sobretot per aquells que els agrada un temps i una època (el sud-oest americà del segle XIX, amb les seves plantacions de cotó i els seus pistolers malcarats) que ja de per sí té un encant especial.

 

--

On la pots veure? Consulta la cartellera de Surtdecasa.cat: www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera