Jump to navigation
Fent un cafè de bon matí ens reunim amb l'artista terrassenca Gemma Humet. Malgrat té una setmana força atapeïda, troba un moment per nosaltres. És clara, càlida i pausada, una mica com el seu art. Aquest dissabte actua a l'Auditori de Terrassa junt amb Toti Soler i Joan Massotkleiner. Ella és una tercera part d'aquest fabulós trio que aquest cap de setmana dóna el tret de sortida a la vintena edició del Barnasants. Aquest festival de la cançó de d'autor -sempre amb fort discurs cultural, polític i social-, esdevé, enguany i especialment, més reivindicatiu que mai a propòsit de la figura d'Ovidi Montllor ara que es compleixen vint anys de la seva mort. Actuar en un festival d'aquestes característiques és, per damunt de tot, una declaració d'intensions on Gemma Humet no té por de dir la seva, sempre procurant fer seu allò que canta i versiona perquè, com bé explica ella, no sabria crear res que no li sortís de dins. A l'abril coneixerem el que serà el seu disc més personal, amb cançons i lletres pròpies, potser el seu projecte més íntim i arriscat. És de les que pensen, a més a més, que l'artista té l'oportunitat i el deure de posicionar-se. Amb la celebració d'aquesta edició del Barnasants la cantant ha redescobert Ovidi i avui la redescobrim nosaltres a ella.
-Com neix la teva passió per la música i el cant?A casa tots són músics. Sóc la tercera de quatre i he viscut envoltada de música tant pels meus germans com pels pares. Crec que ni m'ho vaig plantejar. Des de ben petita ja sabia que volia dedicar-m'hi.
-Aleshores el talent s'hereta, es porta als gens o creus que un reprodueix allò que veu?Jo crec que si els teus pares, per exemple, són professors de literatura és molt fàcil que a tu t'agradi llegir. Tinc amics amb pares historiadors i ells són uns apassionats de la història. És quelcom que passa, es generen certs interessos.
-És difícil ser filla, neboda i germana d'artista. Hi ha un treball extra per no caure en la repetició o quedar a l'ombra?A mi no em fa res que em diguin que són la neboda de Joan Baptista Humet. M'agrada, de fet. Sí que és cert que viure amb el talent a casa et fa apreciar segons quines coses però lluny d'acomplexar-te et fa superar. A més, amb el cas del meu tiet, tot el que he escoltat d'ell ha estat de més gran quan ell ja no s'hi dedicava, no vaig viure aquesta etapa seva. Potser el músic que he tingut més present ha estat en Jordi, el meu germà, que era pianista i em va influenciar molt.
-Quan surts de l'ESMUC quin panorama et trobes com artista?Quan em vaig decantar pel cant, deixant el piano, i encara estudiant, tenia opcions de feina. Just sortir de la carrera ja vaig poder dedicar-m'hi professionalment. No m'ho esperava, la veritat, i tenia clar que encara que no m'hi pogués guanyar la vida i hagués de treballar d'altres coses, cantaria on fos. Però mira, em va anar bé... Jo estudiava amb el Pau Figueres i treballant amb ell en el seu projecte de final de carrera, que el feia sobre en Toti Soler, van començar a sorgir col·laboracions tan amb ell com amb en Toti, justament, i en Feliu Gasull.
-Un dels teus projectes més llargs i reconeguts va ser el de Thalassa. Com valores l'experiència?Va ser molt bona perquè va ser un temps on vaig tenir la oportunitat de treballar amb gent de la meva edat. A més, musicalment, m'agradava molt perquè era música i cançó d'arrel mediterrània, però van anar sorgint altres propostes de feina on hi havia de dedicar molta energia. T'adones que no pots estar per tot i que hi ha coses que, naturalment, han de morir per deixar pas a les noves.
-Després de 'Cançons d'Amors i de guerres' la popularitat va creixent i entres a llocs com el teatre Almeria o el Liceu en diverses col·laboracions. Com es porta aparèixer en aquests espais?Òbviament és el somni de qualsevol artista, però jo no m'esperava ni creia que em passés a mi. Quan hi ets ho vius com una sort molt gran. En aquests llocs, cada cop més, hi entren noves veus, cantautors... A vegades quan parlen de mi i m'hi m'engloben, em costa creure-ho perquè en realitat segueixo sent jo, a banda de ser més o menys coneguda.
-Aquesta és la segona vegada que ets present al festival Barnasants? T'hi veus molt diferent?Sí, l'altra vegada, al ser la primera i no saber com aniria la cosa, em sentia molt més insegura, tot i compartir escenari amb en Pau Figueres. Tots dos desconeixíem com podia anar. Aquest cop és diferent. Em sento dins d'un producte, creat i ideat per en Toti, recolzada per dos grans de la música i sabent des de fa alguns dies que hem omplert l'auditori. A més, han passat dos anys: em sento molt més consolidada musicalment parlant. L'únic que em posa una mica més nerviosa és actuar a casa, perquè sé que aquí la gent em coneix. Però justament això també em fa molta il·lusió.
-El discurs d'enguany del festival sota el títol 'Volem el pa sencer' és una declaració d'intencions sense complexes...Sí, i penso que el missatge d'Ovidi és totalment actual i que si els que tenim un micro davant no reivindiquem les seves paraules, no ens mullem i denunciem com estan les coses, i més en aquests moments, qui ho farà? No podem esperar que ho facin els altres.
-Has redescobert la figura d'Ovidi Montllor?Per generació era un artista que no em tocava i fins ara no l'havia escoltat detingudament, però t'adones que el seu discurs és totalment vigent. L'espectacle d'en Toti, 'L'Ovidi, poema sense acabar', molt personal perquè ell havia acompanyat tota la vida a Ovidi, és una barreja de música, cant i teatre. És inevitable posicionar-se i com artistes crec que cal fer-ho.
