Jump to navigation
Ens citem amb l'artista a casa seva. Parlarem a l'estudi, que és al pis de dalt. Des de baix, però, se'n veu un bon tros. De fet, molts racons de la casa es poden veure des de varis punts. No hi ha portes, tot obert, tot crea un sol espai separat per murs sense tancar. Si no fóssim al centre de Terrassa podria semblar que assistim a una mostra d'algun pavelló de Mies Van der Rohe però la calidesa i el pes de la llar ens demostren el contrari. Llibres, pel·lícules, mobles dels 60, llums i quadres envolten les estanteries i les parets. Diuen que a l'artista conceptual l'estètica no li importa, que només busca la idea. Aquesta afirmació és impossible d'aplicar en aquest cas: cada element denota una cura minuciosa en els detalls, un gust molt concret, un estil que només posseeix aquell que viu i treballa des d'una sensibilitat artística determinada. 'L'estratègia de la precarietat' és la mostra itinerant que fins el 22 de març podrem veure a la Sala Muncunill de Terrassa. La crisi econòmica, la precarietat de l'artista, el concepte d'utopia, la recuperació històrica...Són tots aquests els temes que trobarem a l'exposició. Hem volgut parlar amb el seu autor per conèixer qui hi ha darrera tots aquests missatges:
-Després de cursar a l'escola d'Arts i Oficis i aprendre a dibuixar de forma més clàssica, en quin moment t'adones que no és aquest el teu camí?Als vespres, a l'escola, aprenia dibuix al natural, però de seguida vaig veure que jo no volia ser un artista de carbonet. No m'interessava treballar fent paissatges. Vaig començar a fer pintura abstracta, una mica seguint l'estil de Barnett Newman i l'any 72 vaig deixar la pintura definitivament. No hi he tornat mai més, faig servir altres materials. És una decisió personal, d'amplitud de mires. Sempre m'ha cridat l'art contemporani.
-L'Art Conceptual va suposar un trencament amb una tradicions artístiques molt arrelades. Ara, però, aquest tipus d'art, continua sent tan colpidor?El fet de ser conceptual ja el fa contemporani, sigui el moment que sigui. Avui dia, la societat torna a ser molt conservadora en molts aspectes, per tant allò modern sempre causa incomoditat. Jo he persistit sempre en això, el meu procediment artístic va estretament lligat al moment social i polític.
-Davant les teves obres, amb tant de discurs, què li demanes a l'espectador?Només que tingui la mirada oberta. Hi ha formes de mirar que són diferents, que requereixen un pensament crític que no tothom vol o està disposat a tenir. És com llegir novel·la o llegir assaig: la teva postura com a lector és completament contrària. Hi ha coses que et demanen que actuis, que van més enllà i que sorgeixen deslligades de la indústria. La indústria vol cada vegada més que consumeixis, baixa el nivell del seu producte perquè sigui fàcilment digerit per molta gent. A mi no m'interessa la indústria.
-Els materials amb els quals treballes acaben sent o formant part del discurs? És la mateixa forma el contingut de l'obra?Sí, és per això que pot fer canviar el missatge treballar amb accions, filmacions o temes més amb llibres o a la paret. Cada projecte demana i requereix el seu format.
-La tradició dels Oprimits de la qual parlava Walter Benjamin i de la que tu has begut molt com artista resulta tant o més actual que abans...Benjamin és un personatge que em va interessar molt pel que li va passar a la vida. El meu és un missatge de Benjamin i de molta altra gent. Gent que ha perdut coses, mons que s'acaben, passats que no han estat tancats. En el meu projecte 'El camp de la bota' també recuperava memòries, concretament els afusellaments a Barcelona dels anys 50 totalment silenciats. Una ciutat que feia el Fòrum de les Cultures i que no deia res sobre coses així. Jo vaig voler tibar i buscar aquella informació que interessava molt poc que s'esbrinés. Els grans poders estan molt ben instal·lats allà on són i moltes vegades són els artistes el que acaben portant la bandera de certes ideologies. Parlo d'escriptors, cantants... Quan surts dels grans estaments, dirigits sempre per les elits, t'adones que existeixen altres canals i altres personalitats fent molta feina.
-S'ha relacionat el teu art com a eina de trencament i construcció social, molt més que com a quelcom bell o estètic. Hi estàs d'acord?Totalment. El meu art va relacionat amb el que dius, però en realitat, ara mateix, per a mi té molta més estètica un diari personal que ens explica coses que un quadre amb un paisatge. És una estètica molt més potent. Sé que per a molta gent aquest art potser no té sentit, però com que jo no vull agradar a tothom ni a la gran indústria, no tinc aquest problema.
-Avui dia és molt difícil que l'artista visqui del seu art. Normalment s'acaben solapant feines per poder pagar el lloguer. Això pot acabar condicionant el resultat final?Condiciona el temps que tu tens, però no pas el treball. Faràs menys feina, però el discurs serà el mateix. Si saps el que has de fer, sempre hi haurà galeries que t'entenguin i s'interessin pel teu treball. Poques, però n'hi ha.
-Quin va ser el criteri dels comissaris alhora d'escollir les obres per 'L'estratègia de la precarietat'?En Miquel i la Magdala són amics meus des de fa més de vint anys, coneixen molt bé i de prop la meva producció. Van pensar quina era la millor manera de presentar aquest epíleg final mostrant el que jo faig. Per una banda, el diaris, que no s'havia fet mai. Per l'altra, un projecte tancat, el de nòmines i, finalment, un projecte obert, el d'utopies.
'L'estratègia de la precarietat' és un retorn al passat no des d'una voluntat merament memorística, sinó amb la intenció de fer remoure el present i el futur. És un crit i una crítica, és una mostra de la situació que vivim i hem viscut i, a la vegada, un xoc artístic que ens impulsa al canvi. Pretén buscar altres formes de classificar i entendre la realitat deixant palès el posicionament ètic de l'artista. Sense por i sense complexes.
