Joan Panisello: “La gent ja ha entès que la creativitat és sortir-se'n dels motllos establerts”

 

Com pot un artista local convertir-se en global? La resposta és senzilla. “Suposo que tinc personalitat pròpia, i en l'art això és important”. La carrera de Panisello està marcada per l'experimentació constant pel que fa a les tècniques i a les formes. Una experimentació que passa per diferents etapes o moments, però que sempre se sustenta sobre el risc. “La meva carrera comença quan prenc el risc d'alterar les simetries...”, m'explica ensenyant-me algunes de les seves peces més preuades i reconeixibles. “En el moment que altero la simetria del torn, i començo a tallar les peces, per després tornar-les a soldar, aconseguint equilibris diferents... trobo el meu estil”, diu. “El curiós del cas és que aquesta experimentació acaba fascinant les persones...”. “Si poso una peça simètrica i una asimètrica al costat, tant un expert en art com un xiquet de 7 anys, m'acabaran dient que els sembla més guai l'asimètrica”. 

 

“La gent ja ha entès que la creativitat és sortir-se'n dels motllos establerts, de les normes que et marca el llibre...”, diu l'artista que també té una llarga trajectòria com a docent, sobretot com a professor de secundària de plàstica a l'Institut Joaquim Bau de Tortosa. “Mai li he dit a un alumne que no. Per molt estranya que em semblés la seva idea, sempre els he dit: endavant!”, comenta recordant les seves classes a l'Institut. "Suposo que en la meva vida mai m'han agradat les imposicions. Moltes vegades he fet propostes que no han estat acceptades. I jo els deia: "Ei, que si m'equivoco, m'equivoco jo, no passa res!”, explica amb aquella veu viva i accelerada. “La gent té massa por a equivocar-se. "El primer dia de classe jo sempre preguntava als meus alumnes: aquí veniu per treballar o per a xalar? Tots em contestaven: Per treballar, per treballar....", comenta. "Aquesta resposta és molt significativa, s'ha de trencar el tòpic que l'aprenentatge prové només de l'esforç, l'aprenentatge és curiositat, és gaudi..."

 

“Sempre he estat un irreverent”, diu. “Però sortir-me'n del camí, m'ha acabat obrint portes...”, diu Panisello, qui ha heretat la passió per l'artesania i la creativitat, en part de la seva mare. "Era una gran pastissera", explica. "Jo m'he criat entre forns...", recorda, mentre continua el repàs a una obra que sempre ha estat marcada també per les seves arrels familiars i, com no, pel seu vincle a la terra i a la natura. "Binomi arbre-home és una de les sèries que més m'han fusionat amb la naturalesa", comenta. "La idea d'aquesta obra em va venir en un somni... Una espècie d'alterego em va preguntar: Tu que estàs tan arrelat a la terra, al teu hort, als arbres... per què no fas una exposició amb tu i els arbres com a eix central?". Aquesta va ser la gènesi d'una idea que va acabar completant-se a través de l'observació i de la meua interacció directa amb els arbres del meu jardí", comenta. "Tocant l'escorça de la meva palmera, vaig veure clar que havia d'aconseguir aquella textura en les meues peces..."

 

I és que tant el procés creatiu com la depuració de la tècnica, a Joan li han aportat reflexions universals. Per exemple, amb la tècnica del raku, que és una tècnica oriental, ha après com la química no deixa d'alterar en cap moment els objectes. L'aire, la calor, el foc... canvia el color, la textura i les formes de les peces. "En el raku sobretot és molt important actuar en el moment adequat. Si perds una mil·lèsima de segon, tot canvia, res queda igual". Una ensenyança més en la seva dilatada vida com artista que perfectament podria aplicar-se a molts altres aspectes de la vida, sobretot com un elogi a assaborir el present.

 

Després d'haver fet un recorregut per la seva obra que va de la terra al cel - molt destacada és també la seva sèrie sobre l'univers astral, de la qual té algunes peces instal·lades al seu jardí, com la que mostra a la fotografia de portada - em diu que la seva assignatura pendent és trobar la pau observant les flors i sentint el cant dels ocells, tot un repte per a un hiperactiu com ell. “Saps què m'agradaria poder fer a partir d'ara? Trobar hores per estirar-me a la tumbona i relaxar-me... Sinó faré tard”.

 

Abans de marxar, canvia la ruta cap a la sortida. I ens desviem cap a un forn que té instal·lat a l'exterior. Me'l vol ensenyar i explicar-me perquè amb aquest sistema construït per ell mateix, l'escalfor es perd menys que en un forn ordinari. Entremig, passo entre les tomaqueres, els plataners, una planta d'estevia... “Agafa'n unes fulles, veuràs que dolces”, em diu. Comprenc que Joan és feliç en aquell ecosistema que ell mateix s'ha procurat al seu voltant. Art, familia i natura. Té tot allò necessari per ser feliç.