Jump to navigation
Reproduïm aquí un article dels companys de Surtdecasa Empordà.
Amb el paradís com a fil conductor i representat en imatges molt diverses al llarg de les cançons, l’ànsia és la millor notícia per curar el neguit i la inquietud que genera aquesta cerca del paradís. Tal i com diu el mateix David Carabén (veus, acústica), «estar ansiós, tenir cert neguit és propi de la gent inquieta, desperta i que, per tant, està viva». Repassem amb ell els temes del nou àlbum:
«És una cançó que parteix de la mateixa premissa que ‘Qui n’ha begut’ [Àlbum Set tota la vida (2007)]. Volia descriure el món en el què vivim però no sabia exactament què estava escrivint. Un cop acabada la cançó si que vaig veure que estava parlant de com funciona el canvi en la nostra societat, intentant que quedés clara l’equivalència de la nostra relació amb el canvi, que moltes vegades l’exigim a les institucions, a nivell polític o al mercat perquè ens subministri noves mercaderies sempre seductores, però alhora és una cosa que ens fa molta mandra, amb la que ens hi relacionem d’una manera més negativa o desagradable. És una cançó molt abstracte però que s’encarna en molts aspectes del nostre dia a dia».
«És una cançó sobre ganduls. Hi ha una llarga tradició de cançons de ganduls i de gent que no treballa, bàsicament perquè el músic, el compositor de cançons s’acaba creient una mica la sospita que la societat exerceix envers ells. Ens acabem creient que en realitat som uns ‘vagos’ quan en realitat és possible que no ho siguem, perquè treballem tot el dia, no treballem pas de 9 a 5. Però vaja, com que la societat ens té per ‘vagos’ al final ens ho acabem creient i és una cançó una mica des d’aquest punt de vista d’una felicitat recent conquerida que és la de poder fer de músic».
«Intenta definir la pàtria del músic, la pàtria de Mishima, de la banda. Aquesta pàtria que li dic el corredor, perquè en realitat també coincideix bastant amb el corredor mediterrani. És el país que vas creant a partir dels afectes que genera la música que fas, la gent que s’hi apunta, els referents que vas creant al llarg dels anys. I això no només és el públic que ve amb nosaltres, sinó també molt probablement la banda respecte a mi. També és una cançó en la que agraeixo a la banda que jo hagi pogut ser músic». Aquesta és la cançó que millor representa el paradís de Mishima i de David Carabén «el fet de poder-me dedicar a allò al que em vull dedicar».
«És una cançó que juga a posar en moviment tota una sèrie d’idees, prejudicis o imatges mentals que d’una manera gairebé atzaroses passaven pel meu cap per definir com podria ser un paradís. I un paradís normalment té aquests aspectes d’un cert exotisme, d’una certa sensualitat. També és una mica aquesta cosa que tu et despreocupes, et treus de sobre responsabilitats, no tens angoixa i en un món d’aquests sense cap mena de responsabilitats te n’adones que en realitat no hi ha amor, perquè necessariament l’amor és una cosa que implica un cert compromís i per tant el paradís tindria aquest component que moltes vegades passa per alt i és que no hi ha amor al paradís i, per tant, és una cosa inhumana».
«Quan ja estava decidit que el tema de l’àlbum seria el paradís, llavors va succeir aquesta tragèdia humana a l’illa de Lampedusa que un vaixell carregat d’immigrants va bolcar i se’n van morir uns 300 aproximadament a pocs metres de la costa de Lampedusa. Més tard, llegint sobre el tema em vaig adonar que en realitat en aquesta tragèdia s’hi trobava l’advers i el revers de la moneda del que és el paradís. La idea que és un destí turístic de primer ordre, una de les platges més boniques que hi ha el món i el destí turístic dels occidentals que baixen cap al sud a buscar sol i, alhora, és el destí vital de gent que fuig de dictadures, de la fam i de situacions absolutament injustes buscant també el seu petit bocí de paradís. Després d’això em vaig sentir obligat de parlar d’aquella notícia de l’actualitat i em va costar moltíssim trobar la manera de fer-ho, finalment ho vaig trobar a partir d’un text molt antic, un text legal de la literatura escandinava. Vaig topar amb una mena d’acord legal en què dos personatges per demostrar que aquest acord serà vigent per sempre fan com una mena de llistat de les coses que han de seguir passant perquè aquest acord segueixi vigent mentre: que es construeixi la casa, que el nen estimi la mare, ...».
«Aquesta cançó la vaig escriure partint del visionat d’un documental de deserts i en aquest tipus de documentals t’expliquen que si vas un dia al desert, el mires, li fas fotos, l’endemà quan hi tornes ha canviat completament . Les dunes s’han mogut a causa del vent i llavors el paisatge ha canviat completament. Doncs vaig agafar aquesta idea que el desert és una cosa mutant que va canviant i va generant noves realitats i la vaig extrapolar a tota la creació. És a dir, com si totes les coses del món fossin deformades per un desert que va mutant. D’aquí les cites a ciutats com Tumbuktú o Las Vegas que són ciutats robades al desert. És com si a través del vent s’haguessin format aquestes ciutats o les nostres idees mentals. Com si la creació no estigués a càrrec de ningú o estigués a càrrec d’algú que està buit, per això la teva buidor una cançó cantada a un creador que no hi és».
«És una mica el mite romàntic del morir jove, en el moment de plenitud de la teva vida. També és una forma en la que la nostra cultura ha presentat el sublim o el sagrat, a través de mil i una cançons sobre accidents i, fins i tot, amb novel·les ens han representat aquest mite romàntic, de Romeu i Julieta, d’amants que moren joves, com a màxima expressió de la possibilitat d’accedir al paradís o a la totalitat de l’experiència de la vida. El paradís en aquesta cançó és un cel caigut a la terra a la imatge final de la cançó: En la foscor del bosc, escampats per terra, mil bocins de vidre, brillen com estels sota la lluna plena, ha caigut el cel, és el paradís a la terra».
«És un tema instrumental que va escriure en Marc. Tant a ell com a en Dani els hi vaig demanar que fessin cançons instrumentals perquè ja feia dos o tres discos que havíem introduït temes instrumentals a l’àlbum pel simple fet que la meva veu està molt present, evidentment, al llarg dels temes i acaba adquirint un pes específic que a vegades jo, fins i tot, trobo feixuc tant per l’espectador com per mi al llarg d’un concert o d’un àlbum. També ajuda a pair la sobrecàrrega d’informació que moltes vegades poso a la cançó. I el tema aquest del Marc em va agradar molt perquè hi havia aquest component no només en el títol, sinó pel que sents musicalment d’una caiguda».
«És producte de molts anys d’escoltar un tipus de cançó popular molt dels anys 40 i 50 dels songwriters americans. Cançons que s’han acabat convertint en estàndards de jazz. És una cançó romàntica molt senzilla però plena d’imatges bones i molt evocadores i normalment amb melodies també molt “xules”. En quant a la temàtica té també aquest component una mica com la ‘Garota de Ipanema’ de Jobim que és que el que canta assisteix a l’espectacle de la bellesa de la vida, d’una dona i a penes hi pot participar, la manera que té de participar-hi és cantant. L’ocell que apareix a la cançó és el músic en realitat, els ocells sembla que a penes intervinguin a la vida, l’únic que fan és cantar i un músic sembla que sigui el mateix, ni treballa, no sembla que sigui actor del que passa a la societat, sinó que és una mena d’espectador privilegiat que posa la banda sonora i poca cosa més».
«La vaig escriure una nit de “juerga” amb la meva dona que vam anar de copes i estàvem sota la mirada d’un autèntic vell hippie francès. Vaig començar a escriure al mòbil simplement per fer conya amb ella, vaig exagerar els trets del hippie i els meus i vaig convertir-me en una mena de burgeset que havia desenvolupat un sentiment de propietat en total respecte a la seva dona i que se sentia amenaçat per un hippie que segur que defensaria l’amor lliure i tota una sèrie d’idees per camuflar que en realitat anava molt calent. És un diàleg de dos figures caricaturesques però que me’n vaig adonar al cap d’un temps quan ja teníem encetat el disc que era una bona manera de parlar d’aquest paradís en el que els nostres pares van creure en una època, que era el de l’amor lliure i les contradiccions o els límits que té tot paradís. Els paradisos són jardins tancats i el que és “xulo” és descobrir la tanca».
«És segurament la reivindicació d’una certesa que alhora també pot ser un paradís com és el sexe, la celebració de la vida, el fet de reivindicar-lo i que molt probablement és a les cançons a qui li toqui celebrar-lo més. Un polític no celebrarà el sexe, un professor tampoc, un frare tampoc, gairebé ningú celebra el sexe si no és un músic o un amant, evidentment. Però és el paradís més reivindicable per part del músic i, per tant, amb aquest disc en què intentàvem parlar del paradís i dels seus límits havia d’aparèixer».
«És com reconciliar-se amb el pas del temps, amb el temps que se t’escapa, que et fuig de les mans i acceptar com funciona. És una bona cançó per acabar l’àlbum».
Escolteu tot el disc!
Concert de Mishima!
Quan: Dissabte 7 de febrer, a les 21:30hOn: Teatre Casal de Vilafranca Podeu comprar les entrades aquí.
