Pep Bernadas

Foto: 

Mariona Motjé

Pep Bernadas: "El turisme entén el món com un parc temàtic i el turista com un espectador"

L’Altaïr, la llibreria especialitzada més gran d’Europa, fa més de quaranta anys que és l’espai cultural de referència dels viatgers barcelonins
Mariona Motjé
,
11/01/2023
Activa't
Hi ha un ritual irrenunciable abans de qualsevol viatge. Pujar per Rambla Catalunya amb calma, mirant les lletres de la pelleteria La Sibèria al girar la cantonada amb Gran Via, i continuar caminant fins a trobar-te a les portes de vidre de l’Altaïr. Hi ha estudis que afirmen que part del plaer de viatjar comença amb l’anticipació. Aquell moment en què tries un recorregut, que llegeixes sobre la història d’una ciutat i decideixes què vols visitar, conèixer, i sobretot, preguntar-te. L’Altaïr fa més de quaranta anys que acompanya a lectors i viatgers en aquestes preguntes, i que és espai de trobada i reflexió. Pep Bernadas, soci fundador i antropòleg, encara hi passa els dies; entre prestatges i llibres, al seu despatx al fons de la sala o moderant una xerrada al fòrum.
En els projectes que he treballat el que sempre hem mirat en l’ús del territori és que el control sigui exclusivament de la gent que viu el lloc

- Com neix l’Altaïr?
De casualitat. Com passen tantes coses, oi? Per mi l’Altaïr va ser una mena d’alternativa. Quan busques un espai on fer coses normalment no el trobes. Jo venia d’uns quants anys de treballar en el que no m’agradava. Em vaig trobar que havia mitificat massa l’antropologia. La meva visió de les coses potser era diferent que la de molta gent que hi havia al departament. Dins d’aquesta espècie de dubte terrorífic, un company de curs em va dir: “Muntem una llibreria de viatges?” A mi els viatges no m’interessaven massa. O m’interessaven com un mitjà, no com una finalitat. Li vaig dir que m’encantaria fer-ho amb una condició, que el viatge sigui l’embut per altres coses. Que pugui ser l’ocasió de pensar el món amb unes ulleres diferents, i que, sobretot, posi en contacte allò que t’imaginaves amb allò que trobes -que no quadra mai- i que et porta a una sèrie de preguntes que són imprescindibles. Les respostes no, però les preguntes sí. I d’aquí va néixer Altaïr. I va néixer com un joc, de dos sonats que van trobar un petit local al Raval i que s’hi van posar. Com que érem tant raros en aquell moment, vam anar trobant un públic que ens va fer costat.

- Com descriuries l’Altaïr a algú que no la coneix?
És un concepte. És per dir: Com et puc convidar a tu, que t’agrada viatjar, a que hi afegeixis tot allò que surt d’un bagatge conceptual, de curiositat, de capacitat de relació amb la gent, a allò que t’imaginaves o a allò que et dona el turisme.

  • imatge de control 1per1

- I com es dona forma a aquest concepte?
Vam començar amb la llibreria. Es va quedar curta de seguida, i teníem un espai molt petit, però que tenia una sala gran a darrere, que no podíem modificar perquè l’estructura no ho permetia i el pressupost encara menys. Allà hi vam començar a muntar exposicions i seminaris. Una vegada teníem la llibreria, en l’àmbit teòric, vam començar a pensar que gent que viatjava, i que anava a una agència i amb un catàleg tancat. Vam començar a donar informació a persones, que a partir de la gent que coneixíem el soci i jo. El fet que ens va fer decidir va ser el d’un biòleg que volia veure com s’aparellaven els tucans de bec groc. Li vam dir que anés a Manaus, truqués a un biòleg de l’INPA (Instituto Nacional de Pesquisas da Amazônia) del Brasil i li demanés a quins llocs els podia veure i a quina època. I que, després, anés a un bar i quan vingués el bacurau, amb un barquer, que anava sempre borratxo, que se’n fiés i hi pugés. [riu] Li vaig dir: “Et farà por, però puja!” I aquell home va tornar al·lucinat del bacurau, de l’INPA i els tucans, i penses: "Ostres perquè no muntem alguna cosa?" I així neix l’agència, per donar servei a aquells projectes personals. Anàvem fent coses episòdicament i donàvem servei a la gent que venia llibreria i que volia viatjar, perquè oferíem un panorama que anava molt més enllà del típic viatge turístic.

- Al contrari dels itineraris prefabricats.
Per mi va ser una sorpresa veure que molta gent que escriu de viatges diu el mateix. I penses, si cadascú té un bagatge, i en funció d’aquest veu el món, com pot ser que tothom pensi el mateix del mateix lloc? Una de dues: O és que no hi ha anat mai, i està escrivint el que ha llegit; o que hi ha anat i no ha servit de res. Molts cops estem més pendents de fer la creueta en aquelles coses que pensem que existeixen que no pas sentir què està passant. Llavors, el 1991, amb els companys de la Facultat que portaven la revista Integral vam muntar la revista Altaïr, que pretenia donar un contingut, molt aparentment de viatge, però que tenia tot un feix de raonaments que anaven per sota. Va aguantar fins al 2013 que va tancar per la crisi econòmica. Després vam tornar a obrir amb Altaïr Magazine, en paper i en digital. Estem patint molt perquè ens diuen que no és una revista de viatges. Però no baixarem pas el nivell. Per mi una revista com per exemple Dakar [un dels números d’Altaïr Magazine], que estigui feta 90% per gent de Dakar, val la pena. Només pot parlar d’aquell lloc la gent que hi ha nascut, que l’ha viscut i l’ha patit. Que inconscientment sap tantes coses que tu no sabràs mai. No és lícit anar un lloc i escriure qualsevol cosa. O ho és, però dient que hi has estat quinze dies. Sense pontificar.

- Hi ha, sempre, gent que ho sap fer, amb una mirada especial.
Vaig tenir la sort de conèixer Kapuściński. Quan li van donar el premi Príncep d'Astúries el 2003 jo acabava de sortir de l'hospital amb cadira de rodes i em van trucar de TV3, en [Ramon] Colom de Millennium, per si volia estar a la taula amb en Kapuściński. Per mi era un mite. En aquell moment ell estava escrivint Viatges amb Heròdot, i jo tenia material sobre Heròdot d'un hel·lenista, Jacques Lacarrière, que era introbable. Li vaig preguntar si ho tenia, em va dir que no, i li vaig dur a l'hotel. Vam esmorzar junts i ens vam continuar escrivint. Ell em deia sempre el mateix: Si vull parlar de Kinshasa, he de viure en una barriada de Kinshasa, sense aigua ni llum. O soc allà i poso l'antena, faig la cervesa i sé el que pensa la gent del lloc, i de mica en mica vaig trobant les escletxes que em diuen on puc entrar per anar buscant coses, o no té sentit. Ell reivindicava sempre una informació macerada. És a dir, no em plantejo el que vull fer fins que hagi viscut molts dies allà. Va ser un professor aquell home.

- Aquesta és la idea darrera la revista, no?
Sí, el magazín va néixer amb aquesta reflexió. No té sentit en aquests moments que estiguem fent articles sobre el que la gent pot trobar a la web. Té sentit que fem articles que vagin al fons de les qüestions, que tinguin una visió de 360 graus. I podem parlar de l’anècdota, però fent entendre el context en què es troba.

- I aquesta mirada és la que travessa també els altres àmbits d’Altaïr.
Sí, també el fòrum. Quan ens vam traslladar al carrer Balmes ja no hi havia aquell espai gran per les activitats. El 2001, quan vam venir aquí, vam recuperar dos actes setmanals. Aquests van lligats a temes vius, que encara no estan escrits o que s’estan escrivint. La setmana passada vam tenir, per exemple, en Manel Alías i l’Òscar Fernández parlant sobre Rússia.

- I encara falta el cafè!
Sí, que ara el tornarem a obrir, d’aquí un parell de setmanes! I tots aquests espais coordinats són l’Altaïr. Perquè l’agència es beneficia de tots els coneixements que hi ha a la casa, i al revés també. I el projecte és aquest: com podem convidar a mirar el món d’una altra manera, des del viatge físic, la literatura autòctona d’autors de cada lloc.

- I l’antropologia, quin paper ha tingut al costat d’aquest projecte?
He tingut un peu a cada costat. Però mai hauria fet res d’antropologia sense l’Altaïr, perquè per aquí passen consultors i et parlen de projectes a llocs diferents. Em vaig trobar participant en projectes d’implantació. Els meus companys de projectes eren tots o enginyers o economistes, i et trobes amb una racionalitat diferent de la teva i ells també. Acabes construint una manera de treballar aquests temes que participa de les dues vessants. Amb els que vaig començar el 1992 encara hi treballo i m’ho passo molt bé. És la part que em faltava.

- Estem parlant de viatges, però el turisme com el descriuries?
El turisme és un parc temàtic. Que entén el món com un parc temàtic i el turista com un espectador. Jo no estic d’acord amb aquest concepte. I penso que [l’Altaïr] pot ser l’ocasió de convidar a dir: Sí, t’ho passaràs de conya, però a més a més; on ets? Què veus? Què penses? I amb tot aquest petit bagatge que et dona una sensibilitat passada per les humanitats i les ciències socials aprens moltíssimes coses. Aquest era l’objectiu de l’Altaïr.

- Quina diferència hi ha entre fer turisme i viatjar?
Per mi el turisme és una activitat econòmica, controlada per una indústria brutal que és la turística, que només es planteja què pot cobrir amb la destinació i quants diners hi guanyarà. Llavors hi posa un vernís cultural per fer-ne publicitat. Però no els hi importa tot allò que no sigui el balanç anual de resultats. El que hem de pensar és: Aquests diners que arriben sense cost, què en podem fer per millorar el que tenim? Doncs irradiar riquesa, des dels llocs turístics als què no ho són. Hem de pensar: Què li demano al turisme? Què li donaré? Pot generar el turisme una sèrie de serveis i ocupacions que creïn embrions de treball? És molt important veure que sigui un teixit socioeconòmic ben travat, que pugui portar un control de les coses que fa.

- Com es fa això?
En els projectes que he treballat el que sempre hem mirat en l’ús del territori és que el control sigui exclusivament de la gent que viu el lloc. Ha de tenir en compte l’entorn, prioritàriament. Només tindràs bon turisme si aquells senyors que no tenen res a veure amb el turisme estiguin encantats que les costelles del seu xai es venguin allà mateix. A partir d’aquí es pot crear un tipus de turisme que vagi més enllà del consum, que és minoritari, però que existeix i val la pena. Localitzar aquest tipus de visitants que són desitjables i fer fora els que no ho són. Però ho faràs a partir del que tu decideixes, no el que et cau el damunt. Normalment sempre es fa a la inversa. Durant molts anys he teoritzat molt amb aquest tema. Sobretot treballant en aquests projectes amb els meus companys. Ells em feien preguntar d’on sortien els diners, com se’n beneficia l’inversor. Aquest discurs és el que he anat posant al turisme. Per mi és una eina de treball com una altra, que ha de funcionar d’acord amb el que tu vulguis obtenir i ha d’evitar allò que no vols.

- Com es fa perquè arribi aquest missatge, aquesta filosofia darrere del turisme?
No fa massa, vaig estar en una mena d'acte internacional sobre el turisme solidari a Ghana. Hi havia quatre ghanesos que anaven perduts i les típiques ONG que salven el món. Em van demanar que fos a la taula. Vaig ser l'últim a intervenir i em van tallar. Jo vaig dir: Parlar és gratis, fer coses, no. I si ens plantegéssim què els canvia a la gent de Ghana que hi hagi turisme? El preu del viatge, que comença des del vol que va fins allà, passa pel cotxe de lloguer, que ha de ser amb aire condicionat, els hotels, que han de ser de cert nivell, el menjar, que ha de ser internacional, amb vi i cervesa… Llavors, què els hi arriba a aquesta gent? El que jo em plantejaria és: Volem donar-los a aquestes comunitats una empenta per un canvi, què poden monetitzar a partir del viatge? Podem crear un espai on menjar, un allotjament digne? Però, sobretot, la funció d'un acte com aquest hauria de ser explicar al públic, que desitja fer turisme, que reverteixi en això. Que etiquetes comercials com "ajuts", "solidari" i "companyia" no serveixen de res, que l'actitud de si convé passar calor, menjar precari, i algunes coses més, però aquests diners van a una comunitat i amb això estan transformant la seva economia, això sí que m’interessa. En dir això es va acabar el temps. No els interessa, però sí que intento que aquest discurs arribi. Que arribi a les escoles de turisme, que arribi a persones que estan fent coses de cultura i turisme. És llançar ampolles al mar, i si algú les obre collonut, i si no, ja les he llançat. I el que no penso és emprenyar-me si no les obre ningú. Fora molt cansat. Però jo hi crec en aquest model, perquè en alguns casos he vist com funcionava.

- A on n’has vist algun que funcioni?
Per exemple, a Algèria. Allà hi ha dues carreteres que van de nord a sud. Quan la gent anava a peu amb el camell feia el trajecte en diagonal i ara van per la carrera asfaltada. Els poblets que hi havia a aquesta zona van quedar penjats. La gent jove marxava d’allà i hi quedava només la gent gran. Per casualitat, menjant en un lloc a la vora d’aquesta carretera, em vaig trobar un home que anava amb un Mercedes amb una perforadora i em va dir que feia pous. Li vaig dir que no coneixia la zona, i vam quedar que m’hi portaria. El que volia és que l’ajudés a carretejar els tubs de perforació! [riu] Jo encantat, eh. I allà vaig veure tot un món que es moria. Se’m va acudir dir-li a un noi francès que coneixia si s’atreviria a fer un invent. Si portem deu o dotze turistes i els hi posem un camell al cul, i fan aquesta ruta antiga, podríem fer que paressin a cada poble. Vam passar per cada un d’ells a parlar amb els caps de família, dient que necessitavem deu o dotze camells, deu o dotze camellers, i que quan arribéssim a cada lloc tinguéssim un sopar, un esmorzar i un tendal on dormir, i que es clar, els hi pagaríem. Al cap de tres anys hi havia plaques solars a cada poble, bombeta a cada casa, i al cap de poc temps hi van tornar a néixer nens.

- Quin impacte ha tingut la pandèmia al turisme i als viatges?
Òbviament funcionem per pors. I la por al principi va ser molt elevada. Molts països van quedar tancats i alguns com el Japó acaben d’obrir. Això ha condicionat moltes coses. I ha fet coses divertides, també. Hi ha personatges, i aquí en conec uns quants, que el seu ego depèn d’exhibir els seus viatges, però que en el fons ja n’estan una mica cansats i la pandèmia ha sigut l’excusa per tenir vacances [riu]. I ara la postpandèmia té un problema greu, encara hi ha inseguretats, els preus dels bitllets han pujat moltíssim i hi ha una recessió amb el món del viatge. Ep, però això és una cosa episòdica. Perquè t’adones que no hi ha hagut un plantejament sobre què passa a partir dels meus viatges. Els diners que jo em gasto, què canvien?

- Les xarxes i la immediatesa també han canviat la manera de viatjar.
Hi ha una cosa que és molt clara: Hi ha una involució molt gran a l’hora de pensar les coses. Estem acostumats a estímul-resposta, sense reflexió entremig. Aquest plantejament de voler conèixer coses per un mateix: S’ha d’exhibir? I aquí hi ha dos eixos que fan girar coses del nostre temps: vanitat i banalitat. No tinc res en contra dels selfies, però quan això és una actitud monolítica, t’acaba condicionant. És com quan et poses a les xarxes, t’hi enganxes i t’hi passes quatre hores. I soc el primer, eh! Et sap greu deixar-ho, però o hi ha la disciplina o hi ha un punt que es torna una mena de ludopatia. Detecto és que es creen uns hàbits de vida quotidiana que no passen per l’anàlisi, ni per la reflexió o la recerca. És senzillament: Soc un subjecte passiu i torno pilotes! No tinc iniciativa per anar més enllà del carril que em donen. I això és molt fotut, perquè en pocs anys t’adones que hi ha una pèrdua molt gran de coneixements, i sobretot, de capacitat de tenir-los.

- De fer-te aquestes preguntes de què parlàvem…
Sí. Jo penso que l’evolució és això, preguntar-se on vull anar, no on em portes. I aquest és el gran viatge.

Més informació: 

Web Altaïr

A

També et pot interessar