Desmuntant Diego

Diegoestival, un festival amb nom propi que creix any rere any

Núria Casanovas

03/05/2015

Música

El Diegoestival arriba a la Nova Jazz Cava dissabte, per oferir un triple concert amb The Beltones, Los Fulanos i La Família Torelli, un cartell que combina tota la paleta de colors de la música negra. Aquesta n’és la quarta edició, amb un cartell cada cop més sòlid i un nom més conegut. Diegoestival és un festival amb nom propi. Diego. I en Diego no és una persona qualsevol, dóna nom a un festival. N’hem volgut saber els motius, i hem trobat una història d’amor a la música i un cant a l’amistat. És aquesta.

Podria començar com una novel·la policíaca. Un periodista entra en un bar. És fosc, l’ambient fumeja i sona Toots & The Maytals a un volum discret. El periodista s’asseu a la barra, demana un whisky i s’encén un cigarret.

- Coneixes el tal Diego? -- pregunta amb to confident a un cambrer que, tirant a malhumorat, neteja gots darrere la barra.
- Aquí tothom coneix el Diego -- esbufega el cambrer. --Però no el trobaràs, si és això el que vols.

El periodista repassa la barra i veu que quatre o cinc figures, borroses per la boira, se’l miren en silenci i assenteixen pesadament.

El bar en qüestió seria el Soul Pub, un local al centre de Terrassa que s’ha convertit en lloc de reunió pels amants de la música negra. Qualsevol semblança amb el paràgraf anterior és pura coincidència, però el que sí és cert és que tothom sembla conèixer el Diego. I que no l’hem trobat. En Diego va marxar fa uns 8 anys amb el mateix misteri amb el que va arribar. Per això li dediquen un festival: perquè torni.

Diego, el personatge
Tots els qui ara parlen del Diego amb l’admiració d’un germà petit eren menors d’edat quan el van conèixer. Va aparèixer un bon dia a Tombstone (antiga discoteca ubicada al carrer del Bruc, el que després seria Faktoria d’Arts) i de seguida els va unir la passió per la música. “Érem nens, no teniem carnet de conduir i el Diego ens portava per tot Catalunya a veure grups d’ska i reggae”, expliquen. “Una vegada va organitzar un autocar sencer per anar a veure Desmond Dekker”. Més enllà de la música, el Diego era un tipus carismàtic: “la primera vespa que vaig veure per Terrassa”, diu un dels seus amics. “Deien que era el primer skinhead de la ciutat”, afegeix un altre. “Era un paio obsessiu”, observa un tercer: “et podia demanar que poséssis deu vegades la mateixa cançó. La 3 i la 7, i després de la 7, la 3 un altre cop”. Tenia expressions "seves" molt mítiques. Algunes han perdurat en el temps i encara avui, entre les parets el bar i allà on hi hagi els seus amics, se sent habitualment frases com "Que se note!" o "ese monstruo".

Diego, el visionari
En Diego era 10 anys més gran que els amics que ara el recorden, i evidentment una gran influència: va ser un “mentor”, un mestre, un agitador. “Tu li deies que t’agradava una banda i ell et deia: ei, doncs escolta’t això i això altre, que t’agradarà”. 10 anys de cultura musical que els aleshores joveníssims melòmans van xuclar com esponges. “El Diego vivia a Barcelona i havia anat a festivals a Londres quan nosaltres no havíem sortit de Terrassa”, recorden. Ballava ska d’una manera salvatge i, a més de gaudir de la música, la volia difondre. Va ser mànager de Triple Vírica, una banda d’ska de la que encara queda algun membre en actiu.

“Hem fet moltes de les coses que imaginava el Diego”, confimen. “Tenim un vídeo on el Diego surt dient que tenia una associació de música negra amb més de 50 socis. Evidentment era mentida”, riuen. Però ara és veritat. L’associació es diu Soul Vespa i té uns 70 socis. Són els qui organitzen el Diegoestival.

Diego, la llegenda
Tal i com va aparèixer un dia a Tombstone, el Diego va desaparèixer deu anys més tard. “Els últims anys se’ls havia passat treballant a l’estranger”, recorden. Voltava per Europa i cada cop el veien menys, fins que li van perdre la pista. Corria l’any 2008 aproximadament. Aquella colla, ja no tant joves però encara afamats de música, no es van quedar de braços creuats i van intentar localitzar-lo, però l’únic que van trobar van ser portes tancades. Buscàven una manera de fer-lo tornar, i se’ls va acudir això: “El Diego era un melòman. Organitzarem un festival amb grups tan bèsties que no se’l pugui perdre”.

Així neix el Diegoestival, el festival amb nom propi. Diuen que si el Diego torna, deixaran d’organitzar-lo perquè haurà acomplert el seu objectiu. Hi ha qui diu que el Diego no tornarà mai, que fins i tot va a Terrassa i no avisa a ningú. Hi ha qui diu que tornarà per la desena edició. Sigui com sigui, caldrà gaudir de cada concert com si fos l’últim.