Jump to navigation
- Com sorgeix la teva vinculació amb el món de l’escriptura?És un pas molt lent, fins ben gran no vaig sentir passió per l’escriptura. A l’adolescència, només llegia les novel·les que eren per obligació, fins que un dia, vaig veure a la meva mare plorar per un llibre, i em va despertar la curiositat i a partir d’aquí vaig agafar la gran passió per llegir.
- Llavors parteixes de la premissa que un bon escriptor és per damunt de tot, un bon lector.Sí, és bàsic. Si vols ser un bon autor, has de tenir una bona base literària.
- Acabes de publicar 'La filla de la tempesta'. Què vols transmetre amb la teva obra?Quan vaig començar l’obra, només volia escriure sobre aquests fets tan tràgics com van ser les riuades del 62. Jo encara no ho havia viscut, ho van viure els meus pares. Sóc fill de Terrassa, tot i que amb tres anys vam anar a viure a Olesa de Montserrat, però vaig viure aquests fets a través de la primera persona, de la vivència de la meva família. A casa van veure com la riuada es va endur a gent, a cotxes... El meu pare va entrar en una brigada d’ajut que s’encarregava de netejar els cossos a mesura que els anaven identificant, i era un tema que el tenia molt interioritzat; tenia molt clar que volia escriure sobre això, però sobretot, en volia fer una novel·la perquè no hi ha literatura sobre els aiguats del 1962.
Aquest era el meu principal objectiu, però quan vaig adonar-me del drama humà que hi havia al darrere, que la majoria dels afectats van ser immigrants d’Andalusia que fugien d’unes condicions esfereïdores. De fet, sempre ho havia sentit, però fins que no em vaig començar a documentar i a preguntar-ho, no sabia de quina magnitud era. Tenien els treballadors tancats en cortijos a les nits, que no eren més que estables de bestiar, que dormien damunt la palla com els animals, mares embarassades amb els petits a sobre... I que tot i aquestes condicions, el que rebien a canvi no era més que per pagar-se poc més que el menjar pels mesos que no treballaven. Que fugissin d’aquest estat de misèria, d’aquesta situació tan inhumana, que treballessin durament per poder pagar-se el bitllet del tren Catalán, des de Sevilla a Barcelona, que arribessin i busquessin feina, que fossin feliços perquè van poder-ne trobar, ja que hi havia aleshores un boom industrial, que es poguessin construir una casa en una parcel·la, i que després passés aquest aiguat per damunt i s’ho emportés tot... llavors vaig tenir molt clar que volia parlar dels aiguats.
- Com ha estat relatar amb les teves paraules aquesta obra?He trigat molt, uns 20 anys en escriure-ho. Des del 2010, m’hi dedico de forma professional, però és clar, escriure una història així, viscuda a casa i tan personal... Tenia molt clar que volia fer una novel·la sobre els aiguats, però no tenia clar l’argument. Ho he trobat al documentar-me, a través de la història i de les entrevistes que vaig fer als immigrants andalusos. Volia anar més enllà i retratar aquelles famílies que van viure els aiguats, i entre totes, compondre la figura i la història de la Mariana.
Santi Baró amb Eduardo Reyes durant una de les presentacions del llibre.
- I relatar a través dels ulls de la Mariana com era la terra dels somnis, de futur i oportunitats...Sí, és el que he volgut fer. Vaig quedar-me sorprès de la precarietat de les condicions de feina i de vida dels andalusos, també de l’acollida que es va fer a Catalunya de la gent que va venir de fora. Quan feia l’argument, volia crear el factor rebuig, doncs creia que el mot “xarnego” provenia d’aleshores, però una altra de les sorpreses va ser veure que no va ser així. Els primers immigrants que van arribar a finals dels quaranta i principis dels seixanta, van ser rebuts amb els braços oberts. Comentant-ho amb sociòlegs, em van explicar que aquest mot despectiu va ser posterior.
- Al darrere hi ha una gran tasca de documentació.Primer de tot, ha estat més in situ, a l’arxiu històric, llegint les actes judicials, i realitzant els tràmits per poder-les llegir. Allà hi vaig treballar durant una setmana, a l’Arxiu Municipal, i és quan vaig poder veure els diversos actes que van aixecar la Guardia Civil, com estaven urbanitzats els barris, material fotogràfic... Realment esgarrifós veure els retrats de les víctimes, la magnitud de la destrossa, com eren els barracons...
- Quins reptes t’hi has trobat?He hagut de visitar moltes fàbriques, museus, per copsar-ho després. Havia d’entendre en què consistia la feina d’un obrer, d’un teler en una fàbrica tèxtil i viure-ho de primera mà per explicar-ho amb la millor versemblança possible. És el que em va costar més, però crec que ho he aconseguit.
- La Mariana, la protagonista, és dona i jove. Té algun significat?Dues de les meves novel·les han guanyat dos prestigiosos premis de literatura juvenil: el Barcanova (2010) i el Gran Angular (2014) a través d’aquests factors. Volia que aquesta nova novel·la fos emotiva, íntima, propera, i vaig creure oportú que les coses que funcionen no canviar-les, i per això vaig fer una veu femenina, adolescent i en primera persona.
- Com definiries a la Mariana, la protagonista?La Mariana és el prototip de totes les persones andaluses immigrants que he entrevistat: entre totes, he construït a la Mariana. És una persona que ve plena d’esperances, d’il·lusions, una persona que ha nascut a una terra que l’ha tractada injustament i que fuig d’aquesta pobresa.
Blog de Santi Baró Llibre 'La filla de la tempesta' Web de l'Agència i Escola Literària Èxit
