Los Sirgadors ens repassen les cançons de 'La terra ensomniada'

“Sirgar era fer avançar el llaüt des de terra, gràcies a l’esforç d’una cavalleria o dels propis llaüters, que peonant, estiraven la grossa corda amarrada a la punta del màstil del llagut… la Sègula. Fa mig segle que l’ofici es va perdre, però Los Sirgadors recuperem l’esperit fluvial convertint-lo en símbol d’una reivindicació social i artística”. Així es presenta una curiosa banda que barreja el blues afroamericà de Louisiana amb la jota tradicional de les Terres de l’Ebre, dos estils molt allunyats però potser no tant com sembla perquè “en origen tenen les mateixes arrels: el cant, la música com a mitjà per pair, canalitzar, sublimar el sofriment de l'esclau obligat a treballar en una terra inhòspita, la del segle XIX; ja sigui al Delta de l'Ebre, al Mississipi o més enllà de les zones humides”, tal com expliquen.

 

Guitarrons, harmòniques, guitarres elèctriques, banjos, rondalles en forma de cors de gospel, tocs de ferrets i castanyetes, acordió diatònic, slide-guitar i gaites àrabs, són els instruments que caracteritzen aquest grup que va sorgir del cap de Mario Pons, un realitzador ebrenc que ha dirigit diversos documentals com ara la coproducció amb TV3 ‘Sègula, lo futur de les Terres de l’Ebre’. En aquest i en d'altres dels seus treballs ja denuncia la lluita per la defensa dels rius, deltes o altres zones humides amenaçades pel canvi climàtic, igual com ara ho fa al capdavant de Los Sirgadors. Això sí, transformat per a l’ocasió com a Beltran de Perico.  

 

Ell mateix ens explica què hi ha darrere d’una banda que inicialment va néixer per posar música a les seves pel·lícules i que ara ja compta amb vida pròpia gràcies a ‘La terra ensomniada’, el seu primer disc que estan presentant arreu del país. Un treball que, per cert, dissabte a les 22h presentaran en directe a Cal Massó de Reus.

 

“Amb ‘La saboga’, el grup va guanyar el Premi Altaveu del Festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat a la millor lletra del 2013. “Per la seva lírica rítmica i de caire reivindicatiu que beu de la dura realitat mediambiental de lo riu, les Terres de l’Ebre i el delta. La música com a motor crític i festiu, la qualitat artística i creativa”, segons el jurat del Premi”.

 

“Abans de l’Altaveu ja havíem estat seleccionats al Festival Tradicionàrius per l’originalitat de la proposta jota’n blues. Inspirats en l’obra d’Al Tall (‘Tio Canya’, ‘Lladres’...), dediquem el primer rockabilly ebrenc als nostres mestres, amb el swing en directe de ‘Tio Canya!’ en suport a les víctimes de la hipoteca: “Estafa a la família, li pren lo patrimoni, la sang del treball, les venes de l’expoli”. És també una cançó amb un fons personal”.

 

“Més tard, Los Sirgadors cridem l’atenció de Temps Record i del productor musical Pep Roig amb qui comencem a gravar les primeres peces en estudi. Una d’elles és ‘Vella mar’, una cançó amb una lletra amb salabror dels pescadors de primers de segle XX, en forma de mig temps poderós i èpic amb reminiscències celtes que recuperar valors ancestrals lligats al treball”. 

 

“En aquella època també ens esmerem preparant temes al local atrotinat de Poble Nou (BCN), on setmanalment es troba la banda capficada en la renovació de la jota. Ho fem a través del cultiu de l’amor, del festeig amb el blues i a partir d’unes lletres que provenen de la transmissió oral de les meves tietes àvies, com és el cas d’Alça l’aleta polleta’, el primer homenatge directe al folklore jota&blues”. 

 

“En la meva carrera de documentalista defensor de l’Ebre hi ha hagut moltes pujades i baixades filmant lo riu, i també moltes lectures sobre la història mítica dels llaüters de l’Ebre: Jesus Montcada, Vergès, Bladè... A partir de l’adaptació de Desumvila ‘Visió de l’Ebre català’, neix no només aquest himne fluvial, sinó la força de grup que us presentem i la filosofia de Sègula Films, la productora audiovisual, la pel•lícula documental, la cançó i lo títol del disc”.

 

Falta lo vent a favor, 

no hi ha corrent al riu, 

agafem la sègula manos, 

sirguem cap a un objectiu, 

futur a les Terres de l’Ebre, 

lo llaüt remunta lo riu.

 

Llaüters d’este país, 

estirem la sirga ben fort, 

a l’altra punta lligada, 

la carrega portem a port, 

“La terra ensomniada”,

la prosperitat de l’hort.

 

Preservar sempre el coratge al pit per continuar endavant a pesar de les traves, importunis i feres salvatges que ens trobem en el llarg camí de sirga. Un himne etnogràfic del món dels llaüters”.

 

“Durant tot aquest procés creatiu, vaig escriure des del balcó d’una casa molt a prop de la mar. En una nit del 20 de març, amb els colls trencant sobre les roques, va sortir ‘Temporal de primavera’. Crec que té tanta força com els tels temporals de llevant, la gent civilitzada que creu en el futur i s’organitza per continuar sobrevivint: “Un món nou és la drecera, travessa lo barranc és primavera”. Un tema vitalista i que fa moure els peus a ritme de country-rock”.

 

“I s’apropa el punt d’inflexió, a la meitat del disc, en forma d’un particular homenatge a ZZ Top i Lynyrd Skynyrd. ‘Lo Blues de la 340 és el tema més greixós i rockero de Los Sirgadors que parla de com es circula per les carreteres del nostre país a la recerca de feina. “Accidents, mortals, policia, radars, desvios que no porten enlloc, peatges al servei del conductor…” una odissea que pot fer confondre la dignitat amb la por".

 

“Tots los grans discos tenen una balada i en aquest cas és ‘Terra’. 75 anys després, Los Sirgadors dediquen aquesta cançó a tots los morts de la Guerra Civil, en concret de la Batalla de l’Ebre. 115 dies de batalla donaren la victòria a Franco amb la mort de més 50.000 soldats i un 15% de la població desapareguda només a la província de Tarragona. De 1939 a 1943, 750 persones foren condemnades a mort per tribunals militars i afusellades”.

 

“Tornem al camps d’oliveres amb el country-folk mediterrani de ‘Lo tros dels iaios’. “Mos volies comprar lo tros, sempre vam estar de cul, mos deien posa’l en venda, mira’ls pel ravet de l’ull, aquells que donaven fortunes, avui se’ls menja l’orgull”. Amb aquesta cançó, és fica un marc poètic a l’especulació urbanística i a l’esclat de la bombolla immobiliària. També al cultiu tradicional de l’olivera i als valors ancestrals dels pagesos de l’Ebre, la cultura del treball i l’esforç davant l’especulació i la vida dissipada”.

 

“Una altra guerra és la de la pèrdua dels valors a causa de les substàncies. Tenim molts d’amics i amigues d’infantesa que hem perdut a causa de les drogues. Anem a la platja a recordar vells temps i carregar piles amb un gran tema de rock-pop potent i sentit com és ‘Molta farina i poc pa’”.

 

“La plaga del caragol quina empastrada, omplint los arrossars d’aigua salada”. Després de 150 anys de fer que el salitre surti del delta per poder cultivar l’arròs ens trobem amb les plagues bíbliques, el cranc americà, el silur, el cargol poma... I acabem la festa ballant tots al ritme de rhythm and blues mediterrani amb “A on vas Xeic?” i a batre l’arròs…”.

 

“Com a "despedida", i igual com a Nova Orleans, on quan diuen que se’n van arranquen les Dixielands, tanca el disc ‘Les Jotes del Mississipi’ a ritme de banjo. És el segon homenatge a la cultura popular de l’Ebre per cloure ‘La terra ensomniada’. 

 

---

 

Dissabte 24 de maig a les 22:00h.

Cal Massó de Reus