‘La Gran Màquina’, una reflexió crítica i contemporània sobre la societat actual

L’exposició estarà oberta a la fàbrica Trepat de Tàrrega fins el 24 de juny

Surtdecasa Ponent

19/06/2014

Arts

Entrar a les naus modernistes de la fàbrica de Cal Trepat de Tàrrega és fer un viatge en el temps, una autèntica regressió al passat industrial i agrícola de l’Urgell, marcat pel dia a dia del treball a la fàbrica, principal productora de maquinària agrícola a l’estat espanyol durant el segon terç del segle XX. L’olor centenària, la llum, la pols, les eines... sembla com si realment la fàbrica haguès deixat de funcionar ahir, i no 29 anys enrere, quan la fàbrica tancava portes deixant al seu interior una col·lecció industrial històrica intacta. Aquestes naus modernistes, origen de la transformació social i industrial a les comarques de Lleida a principis del segle XX, s’erigeixen ara, en ple segle XXI, en un pol d’atracció cultural i artística. Tant és així, que l’espai on van treballar més de 800 treballadors, ressorgeix ara reconvertit en un espai dedicat a la cultura i l’art.

La mostra inclou peces audiovisuals, fotogràfiques, sonores i performances de 22 artistes emergents

‘La Gran Màquina’ és, precisament, una de les primeres iniciatives que s’instal·len en aquest nou espai cultural, una exposició-instal·lació que s’inclou dins l’Embarrat, el nou Festival de Creació Contemporània que ha acollit la fàbrica aquest mes de juny. L’exposició s’ubica a l’interior de les naus de Cal Trepat i és una selecció de 22 propostes d’artistes emergents, d’aquí i de fora, que fan una reflexió crítica sobre les contradiccions de la complaent societat actual. La majoria de les obres són projectes audiovisuals, però també hi ha performance, fotografia, pintura, escultura i instal·lacions sonores. Tot plegat, peces contemporànies que plantegen La Gran Màquina com a metàfora del desig d’una més gran productivitat dirigida a una millora social: si els segles XVIII i XIX apareixia una nova classe social –el ploretariat–, i un nou sistema –el capitalisme–, que va portar cap a la precarietat laboral i la baixada dels salaris, ara aquesta mostra fa una reflexió de com aquestes condicions es perpetuen i com la nostra societat altament tecnificada i individualista es troba immersa en una devastadora crisi econòmica i de valors que no ha fet més que agreujar les diferències entre rics i pobres.

On érem, on som i cap on anem? Aquesta és la pregunta que intenta respondre La Gran Màquina, a través d’un recorregut on el visitant-espectador és interpel·lat per les propostes dels artistes. Propostes com ‘844’, de Mikel R. Nieto, guanyadora del Premi Embarrat, un muntatge sonor on dos altaveus gairebé submergits per les cendres de la foneria de Cal Trepat, van desgranant els noms i cognoms dels 844 treballadors que van donar vida a la fàbrica. O la sorprenent ‘System’, de l’artista de Múrcia Miguel Andrés, una al·legoria digital de com el Sistema establert insereix en nosaltres les pautes bàsiques per a la seva perpetuació. Una proposta que li ha valgut una menció especial per part del jurat del premi Embarrat.

També ha estat mencionada pel jurat la proposta ‘Tras 2008’, de l’artista de Vigo Pilar Boullosa, que consisteix en sis codis QR cosits en punt de creu. Darrera de cada codi, hi ha una frase que explica amb dades reals i contrastades una conseqüència derivada de la crisi nascuda el 2008. Boullosa posa en evidència la fractura digital existent en funció de les característiques socioeconòmiques de l’espectador: només l’espectador amb una mínima qualitat de vida que posseeixi un ‘smartphone’ podrà llegir la frase que afecta a la gent més desemparada.

‘T.I.N.A.’, de Peio Izcue Basail, és una de les altres obres que han estat mencionades i que l’espectador es va trobant en aquest itinerari artístic per Cal Trepat. Un muntatge que parteix de les fotografies publicades per les oficines de turisme oficials dels països considerats paradisos fiscals i que reflexiona sobre com el poder utilitza imatges com a eina de manipulació de la nostra subjectivitat. Un diàleg paradís terrenal – paradís fiscal sota les sigles de la frase ‘There is no alternative’, eslògan encunyat per Margaret Tatcher als anys vuitanta.

Entre moltes altres, també hi trobem propostes d’artistes lleidatans. Com la del fotògraf Jordi V. Pou i el seu ‘Broken Noses’, una col·lecció metòdica d’imatges compartides a Instagram, totes elles retrats de persones amb el nas trencat. Un muntatge que pretén crear un espai incòmode que ens porti a qüestionar-nos on són els límits de les imatges que compartim a les xarxes socials.

La lleidatana Sara Ponsarnal també és present a la mostra amb una proposta escultòrica que posa el cervell humà com a metàfora de la més grandiosa de les màquines. Amb la seva proposta ‘Numbers’, Ponsarnal envaeix l’espai amb escultures de caps, seriats i numerats, que volten pel terra, pengen d’un fil o s’amunteguen fent cobrar vida a un espai ara inert. Producte i productor es fonen per passar a ser la mateixa cosa: un número.