Xavier Calvet: “Bullitt només podia tirar endavant si era amb en Maxim Triviños”

Després de l’any més difícil pels ganxons Bullitt, el grup torna als escenaris per presentar les cançons de l'aclamat disc ‘Sparks’

Adrià Cortadellas

15/03/2016

Música

El passat 2015 va ser un any duríssim pels Bullitt. La tràgica pèrfdua del baixista Ferran Bonet pocs dies abans que sortís l’enèsim treball discogràfic de la banda deixava els ganxons en dramàtic estat de xoc i anul·laven tots els concerts programats. Un abans i un després. Però ja feia temps que corrien rumors i ja és de domini públic: Maxim Triviños, membre de No More Lies, gran músic i amic del grup, s’ha incorporat a la formació que, ara sí, aquest març, torna als escenaris per presentar el seu aclamat darrer disc. El ‘Comeback Tour’ portarà Bullitt a diverses ciutats del país i, finalment, els seguidors podran vibrar amb les cançons de ‘Sparks’ en directe. En parlem amb en Xavier Calvet, veu principal i guitarra de la banda.

«El primer cop que vaig viure un concert a l’Atzavara vaig veure claríssim que això era el que estava buscant»

- Després d’un any difícil, Sparks esdevé un dels millors discos en moltes llistes de balanç del 2015. Acaba essent aquest el detonant necessari per tornar als escenaris?
- Òbviament el primer motiu per fer una parada va ser que, d’un dia per l’altre, ens vam trobar que ens faltava una de les peces claus al grup: en Ferran. Quan, al cap d’un temps vam començar a plantejar què faríem amb el grup, vam tenir clar que la condició imprescindible per tirar endavant era poder mantenir el vincle d’amistat a la banda.

- I això només es podia fer amb en Maxim Triviños.
- Exacte. No estàvem disposats a fer un càsting de baixistes. Només podíem continuar amb Bullitt si en Maxim era el nou baixista. De fet, als incis, va ser el mateix Ferran que va reclutar la banda i un dels components ja era en Maxim (llavors, a la guitarra). Després de començar els assajos i veure que el grup anava agafant embranzida, el propi Maxim va plegar per falta de temps i poder dedicar-se plenament a No More Lies. I llavors va ser quan va entrar en Carles a la guitarra.

- Així doncs, el fet de tenir la peça clau acaba d’empènyer-us a reconstruir la banda?
- Això i que en Ferran es mereix que nosaltres ho podem tocar en directe i veure-ho des d’on sigui. I nosaltres ens mereixem poder tocar les cançons de ‘Sparks’ en concert i la gent poder-les gaudir. El caliu de tota la gent que ens anava dient que l’àlbum els agradava. I, sobretot, els ànims de la Yoli (la dona d’en Ferran) i la família d’en Ferran.

- Que se sent al veure com, després de tants anys, el disc més celebrat de Bullitt sigui el que no heu interpretat en directe?
- Nosaltres sempre hem estat molt honestos i transparents com a banda: fem el que fem, agradi o no, posem per davant la nostra militància musical i els nostres gustos, encara no sigui la opció més comercial del món. I amb aquesta autenticitat també vas recollint fruits.

- Creus que la tràgica defunció d’en Ferran ha fet que es parli més de l’àlbum Sparks?
- No ens enganyem: quan passa una tragèdia com la que hem viscut, ningú es queda indiferent. Fa que molta més gent en parli afablement i, ben segur, que molta més gent s’escolti el disc. Ara bé, no penso que el fet que Sparks surti a les llistes sigui per un tema de condescendència. Si hi sortim és perquè el disc s’ho mereixia: vam currar molt per fer aquest disc i n’estem ben contents!

- Com viu Bullitt que la cançó ‘Lucky’ hagi esdevingut la sintonia de Cites, una de les darreres sèries de TV3?
- Abans ens havien proposat de composar una cançó per la sintonia d’obertura de la sèrie. Com que en Ferran estava ingressat a l’hospital, vam haver de dir que no. Però quan ens vam assabentar que finalment ‘Lucky’ hi sortiria, tots vam tenir una gran alegria.

- I heu notat arribàveu a més públic gràcies a això?
- A priori veiem que la cançó ha agradat i que ha funcionat molt bé per la sèrie. També veiem que és, amb diferència, la més escoltada de les nostres a Spotify. Però, com que fa un any que no toquem, tampoc podem calibrar amb certesa la repercussió que ha tingut a nivell de públic. Estem vivint una situació molt estranya: rebem inputs positius, però tenim el grup parat i no sabem com afecten realment.

- El que és evident és que ningú pot pot dubtar de la hiperactivitat creativa de la banda: Squared Wheels (2009), Love Or Die (2010), So Many Ways (2012) i Sparks (2015): un disc cada dos anys!
- Sempre hi hagut dos anys de separació entre disc i disc: un any per gravar i un per girar. Som un grup actiu i de local, que assaja dos cops per setmana per norma general. Així ho hem fet durant 10 anys i, per això hem pogut fer 4 discos, malgrat no haver pogut girar tant com voldríem. Sempre hem tingut la filosofia d’entrenar molt!

- I l’Atzavara hi deu haver jugat un paper rellevant...
- Exacte. Anàvem veient tots els grups que anaven passant per Sant Feliu de Guíxols, ens hi emmirallàvem i això feia que ens poséssim el llistó molt alt. Sempre hem volgut estar en forma!

- A títol personal de Xavier Calvet, què fa que un balsarenyenc com tu acabi anant a viure a Sant Feliu de Guíxols?
- Sempre havia fet vida a Manresa, Sallent... I mai m’havia acabat d’agradar. Als 18 anys vaig anar a estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona i em vaig fer molt amic de l’Enric Pla (bateria). Ell em va introduir a tot aquest món. El primer cap de setmana que em van portar al ‘matadero’ i vaig viure un concert de l’Atzavara vaig veure claríssim que això era el que havia estat buscant tota la vida. Al Bages això no hi era!

- I vas anar esdevenint un habitual de l’Atzavara...
Venia molts caps de setmana a veure concerts o a gravar, i, a vegades, fins i tot pujàvem a veure concerts a l’Atzavara entre setmana! Així ens vam formar. Veure imatges com el cantant de Les Savy Fav enrollant-se el cable del micròfon com un boig o veure el de At The Drive-In enfilant-se per la columna com un mico... Això em va marcar. Així és com volia viure la música! Em va canviar el xip.

- I un bon dia vas decidir quedar-t’hi.
Al cap de 9 anys de viure a Barcelona i veient que el projecte de Bullitt cada vegada estava més encarrilat i era més seriós, vaig decidir traslladar-me aquí. A més a més, sempre havia tingut molt clar que volia viure en algun lloc a la vora del mar.

- Com definiries la música de Bullitt?
- És i ha estat el fruit natural de la fusió dels 4 membres de la banda. A mi m’encanta el punk rock, però tinc una manera de fer amb influències més pop. Però, juntament amb ells, que són punk rockers 100% trobem aquesta harmònica simbiosi que, amb el temps, també hem anat evolucionant. De fet, aquest últim disc l’escolto i podria dir que és molt més rock...

- Com composa la banda?
- Una cançó de Bullitt pot néixer de maneres molt diferents. A vegades jo porto una cançó en acústic, d’altres en Carles composa una roda d’acords i ens inspirem... Jo sempre dic que el nostre mètode és que no tenim mètode!

- Les lletres arriben després?
- Les lletres arriben a última hora. Quan tinc la pressió d’entrar a l’estudi és quan surten! Podem parlar d’infinitat de coses: de vivències del grup, de trobar un sentit positiu a la vida... Una de les coses que més feliços ens ha fet tot aquest temps és que, després d’aquest any tan difícil, molta gent s’animava escoltant discos nostres. És una cosa que és impossible de fer premeditadament, però és molt bonic! A mi la música sempre m’ha ajudat i per això ara he decidit emprendre el meu projecte en solitari: l’acumulació de tantes vivències durant aquest darrer any, m’empeny a plasmar-ho en forma de disc. Sento que ara és el moment!

- I quin paper juga la producció d'enSanti Garcia als estudis Ultramarinos Costa Brava a la música de Bullitt?
- En Santi és una peça fonamental que ens aporta molta seguretat i una visió en gran angular dels nostres temes. Mai hem pensat en canviar de productor, perquè és el millor que podríem tenir, hi confiem plenament, ens coneix com ningú i, a sobre, el tenim al costat de casa!

- Bullitt viu de la música?
- Sempre ha estat molt a mitges. Hem reinvertit en el grup mateix i tots hem tingut sempre les nostres feines a part.

- Com està la salut de l’escena hardcore de Sant Feliu de Guíxols?
- Tenim la il·lusió que això perduri i, per poc que puguem, farem tot el possible. Però ens anem fent grans. Els festivals, encara que no ho sembli, han fet molt de mal, ja no hi ha botigues de discos (només resisteix el Sol Negre!) i els grups ja no giren com giraven abans. Els contextos són incomparables. Abans ens podíem plantejar propostes de grups que al 2016 són impensables. Però no perdem la fe!

- Per què Sant Feliu és harcore?
- Perquè som uns hooligans! És una qüestió d’idiosincràsia. Té un punt de llegendari. L’exageració del boca a boca, en el bon sentit del fet. Això ho magnifica i fa que perduri. Tot va explotar el 1998, quan va començar el Sant Feliu Fest i es van fer concerts internacionals boníssims. En aquell moment era molt més difícil veure grups de fora i tot es va anar retroalimentant i s’ha acabat acceptant com a patrimoni cultural ganxó.

- Però hi ha relleu generacional?
- Avui en dia em costa trobar grups que me’ls cregui de veritat. La motivació principal ha de ser intentar fer bona música, no pas aspirar a tocar al Primavera Sound. Sempre van sorgint nous grups i quan en descobreixo d'autèntics, me n'enamoro. L’última perla de Sant Feliu de Guíxols sóns els Please Wait!

- Quins avantatges té tenir un grup a l’Empordà en comptes de Barcelona?
- Per intentar viure de la música, és evident que és molt més viable a Barcelona. Menys despeses, més espais, més facilitats... Per això vaig decidir venir aquí. M’agrada viure la Costa Brava, tant a l’estiu com a l’hivern.

- Recomana’ns una sortida per l’Empordà.
- Recomano pujar a l’Ermita de Sant Elm i descobrir una panoràmica brutal de la Costa Brava. Diu la llegenda que el poeta va batejar aquest lloc amb el nom de Costa Brava el dia que va pujar a Sant Elm.