Les 6 raons i els 6 poemes per no perdre't la II Trobada de Poesia i Terrissa

Se celebrarà aquest dissabte 11 de juny a La Galera

Anna Zaera

08/06/2016

Espectacles

1. Perquè és un recital de poesia diferent. 2. Perquè es fa a un lloc molt especial: l’obrador d’un terrissaire. 3. Perquè la banda sonora dels poemes és el soroll del torn i del fang mentre és modelat per les mans de l'artesà. 4. Perquè la trobada lliga la creativitat de la terra i del fang amb la creativitat poètica, la de la paraula. Lliga terra i paraula que són els nostres orígens. 5. Perquè els poetes, quan ens llegeixen les seves obres en directe, trenquen barreres, ens fan arribar la poesia, ens l’acosten i ens la fan sentir. 6. Perquè després del recital farem “micro obert” i tothom qui vulgui llegir el seus poemes ens els podrà fer conèixer.

Així és com Matilde Martínez Sallés, ànima de Godall Edicions i impulsora de la iniciativa, presenta la II Trobada de Poesia i Terrissa, que tindrà lloc aquest dissabte a La Galera amb la participació del mestre terrisser Joan Cortiella. Les lletres desfilaran entre els racons d'un espai artesà, on s’hi està treballant de manera ininterrompuda des del segle XVIII, i que conserva l’antic forn de llenya d'on sortien les peces acabades de terrissa. Entre àmfores, bols, i càntirs els poetes iniciaran el seu recital, deixant després pas a les veus del públic a través d'un micròfon obert. Us hem fet la selecció d'alguns dels poemes que podreu escoltar de la veu dels següents poetes per anar anticipant aquesta fantàstica atòmsfera.

Recital de Laura López Granell de l'edició de 2015

1. Maria Dolors Coll Magrí. (Almenar. El Segrià. Lleida)

Com neu damunt la meua roca
dura, immòbil.

La protegeixo,
m’hi adapto.

L’arrecero sota el meu blanc suau
Sense màcula.
De fred a fred.

Com neu damunt la roca
Em protegeixo
Tot el que dura un floc.

(Poema XXVI. Rostoll. 2014. Godall Edicions)

2. Christelle Enguix (Paris i La Safor. València)

Lliçó de costura

Recordar-te ara: com provar de cosir
la vora d’un llarg vestit sense voler
fer-ne ús, del didal.
Mai no falla; l’agulla em punxa el dit.

De El cor del minotaure (Editorial 3i4, 2009)

3. Rafael Haro (Amposta. El Montsià)

Terra de fang (Fragment)

Plou.
Damunt aquest menut
i estimat país
meu de l’aigua,
s' espesseeixen les herbes
carenant les cingleres,
pinzellant,
cisellant un paisatge
a l’esguard de l’ombra i la plana.

Plou i al delta no es desfà la sal.
En ploure la mare plora
restant varat el llagut,
trencat llegat,
forjador mut
del vincle amb la muntanya.

Què ens heu pres?
Sou els altres?
Mal vent se us endugue
si m’eixugueu la plana,
mal vent.

(Inèdit)

4. Cèlia Nolla (Barcelona)

Orígens

Ho duc tot a la matriu.
És un cementiri
de flors inundades,
un passeig per l’oblit,
és un camí llarg de
paraules cantades,
és l’arrel de l’ombra,
el precipici buit.

És el lloc on l’amor
quan penetra, hi aflora,
és el lloc que té por
de les gàbies rituals.

És el lloc dels ancestres
quan pintaven cavernes,
és el mite arrencat
de la llum, la raó.

És la casa de l’àvia,
la melmelada encesa,
són les postres del monstre
que ja mai en té prou.

És la metamorfosi
de les ales i escates
és el tot i el principi
de la sang i del cor.

L’orgull ferit i ben podat:
la primavera dels volcans
i les roselles, tan delicades
que es tornen cendra en
un sospir.

Ho duc tot, a la matriu.
Amb les cançons del
rentar roba,
el ventre roig,
cireres belles,
llàgrimes d’ambre,
planter d’estrelles.

(Publicat a LletraA. UOC. 2014)

5. Susanna Sebastià. (Castelló. La Plana Alta)

Pensament final

Després de tant i tant de res
ve el laberint.
Després del laberint, un camí llarg.
Després d’aquest camí,
ni cel ni infern.
Res.
El buit.

He anat fent la vida
amb temps robat al temps.
Lladre som i res tenc a les mans.
Perquè el temps no és res
i res és justament això que escric,
que escric per no morir-me tant,
per no morir-me tant.

Antonina Canyelles (Nus baixant una escala)

6. Joan Todó (La Sènia. El Montsià)

El que era

Era impossible imaginar-s’ho i impossible
No imaginar-s’ho; la seva blavor, l’ombra que projectava,
Caient cap avall, omplint la fosca amb la seva pròpia fredor,
La fredor que allò desprenia de si, fora de qualsevol idea
De si que descrivís en caure; un quelcom, una petitesa,
Un punt, un bri, un bri dins un bri, una profunditat sense fi
De petitesa, una cançó, però menys que una cançó, quelcom ofegant-se
En si mateix, quelcom en marxa, una allau de so, però menys
Que un so; el que en quedava, el seu espai en blanc,
El seu tendre espai en blanc, omplint-de l’eco, i caient,
I aixecant-se inadvertit, i caient de nou, i sempre per això,
I sempre perquè, i només perquè, un cop que havia estat, era…

Mark Strand. (Rufaga d’un, trad. Joan Todó. Godall Ed., 2016)