Josep Maria Alarcón: 'Els materials són la porta oberta que permet accedir a l'art'

Parlem amb el pintor lleidatà Josep Maria Alarcón

Cristina Mongay

09/10/2016

Arts

Una de les efemèrides culturals més importants d’enguany és el centenari de la mort del teòleg, escriptor i filòsof Ramon Llull. Arreu del país, s’han organitzat tot tipus d’actes que reivindiquen la seva contribució a la història del pensament. Lleida no ha estat una excepció! Sense anar més lluny, al Museu de Lleida: diocesà i comarcal es pot veure l’exposició ‘Ramon Llull i l’encontre entre cultures. Raimundus christianus arabicus’, que atansa al públic un conjunt molt selecte d’objectes del mallorquí, entre ells l’única còpia coneguda del seu testament. Des del 7 de setembre passat, la Biblioteca Pública de Lleida ens convida a continuar reflexionant al voltant d’ell a través de l’obra del pintor i escultor Josep Maria Alarcón, un dels referents contemporanis de la pintura lleidatana amb major projecció internacional. Parlem amb ell!

· Des de finals de la dècada dels 70, has viscut amb passió a través de la pintura i l'escultura. Com vas iniciar-te en el món de l’art?
Vaig començar d’una manera molt natural. M’hi vaig anar introduint poc a poc i sense adonar-me’n, durant la meva infantesa. Era (i sóc) un gran observador de la realitat: de la natura, l’espai, el silenci, les textures, etc. M’encantava perdre’m pel bosc proper a casa per contemplar sorprès les dimensions dels arbres, els rajos de llum entre les rames i les fulles... Sempre m’ha acompanyat la curiositat, en el sentit més ampli d’aquesta paraula.

· Del 1980, pocs anys després d’arribar a Lleida, al 1996, vas desenvolupar el càrrec de codirector i professor de dibuix i pintura l’escola del Cercle de Belles Arts de Lleida. Com valores aquella experiència?
Durant els setze anys d’aquesta etapa vaig aprendre moltíssim. Ensenyar, per a mi, és sinònim d’aprendre, una consideració que no tots els professors compateixen ja que solen considerar-se en una escala superior al seu alumnat. Per a mi és important crear sinergies, connectar de tu a tu amb els alumnes ja que qualsevol d’ells pot fer-te una pregunta que mai tu abans t’havies formulat. I això et fa reflexionar molt i créixer.

· Al llarg de la teva carrera també has participat en l’edició d’algunes revistes, com ara ‘Forja’ (1974-1976) o ‘Viure’ (1981). Què em sabries dir sobre l’Alarcón editor?
Degut a la meva curiositat, també sense adonar-me’n, vaig veure'm endinsat dins d’aquests dos projectes editorials, ‘Forja’ i ‘Viure’. Jo era llavors molt jove, e inexpert, però estava decidit a aprendre molt i vaig pujar al carro. Vaig entrevistar i conèixer gent molt interessant i, tot i que aquesta faceta no va tenir continuïtat en la meva trajectòria professional, és cert que va sumar esforços per permetre l’aparició de l’artista latent que duia dins meu.

· L’any 1987 vas obrir la galeria d’art Rusiñol, com valores aquella etapa?
Per a mi aquesta etapa va ser molt important, perquè d’alguna manera tancava el cercle artístic on em movia. Pintava, exposava i, des de llavors, podia rebre al públic i comunicar-me amb ell molt millor i de forma directa. Em sento molt afortunat de que la meva vida hagi estat tan envoltada d’art, i també que aquesta situació hagi estat tan respectada i compartida a casa meva. La meva esposa sempre m’ha donat el seu suport incondicional i això és una sort.

· En què consisteix exactament el projecte ‘Ex-libris’?
‘Ex-libris’ és un projecte global que inclou altres més específics o monogràfics, que s'articula a través d'una idea comuna ('les vies i mecanismes per a la transmissió del coneixement al llarg de la història'), contemplat des d'un punt de vista antropològic i expressat a través d'un llenguatge plàstic. L’any 2012 vaig gestar-lo i al setembre de l’any següent ja exposava una de les primeres materialitzacions d’aquesta idea a les Galleries Crisolart de Nova York. Per a mi, la història ha arribat als nostres dies a través de l’art (l’escriptura, els monuments, la pintura, etc.), i per això és tan important per a la meva creació impregnar-me tant d’ella. D’alguna manera, amb les meves creacions, jugo amb aquest concepte, permeto el diàleg del passat amb el present i pensant en el futur, tot emprant la matèria.

· Com definiries el procés creatiu del projecte ‘Ex-libris’?
‘Ex-libris’ pretén ser un viatge a la història que ens ajudarà a conèixer millor la nostra societat. I el canal que empra per a que tingui lloc aquest vincle creatiu és el llenguatge contemporani. M’agrada molt el concepte de trànsit, de transitar a través de les obres, del passat al present.

· Fa uns mesos podíem veure una altra mostra del projecte ‘Ex-libris’ a la seu de la Delegació de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida. I ara, a pocs metres de la mateixa, a la Biblioteca Pública de Lleida. Quina diferències podem advertir entres les dues exposicions?
L’altre projecte, ‘Pompeya. La ira de Vulcà’, va néixer degut a la fascinació que sento per Pompeia. Concretament, vaig voler transmetre les sensacions que vaig viure durant la meva visita a aquestes restes arqueològiques tan importants. Vaig tractar–hi especialment el tema de la perpetuació de la història i del pensament, del coneixement atrapat, de la congelació del temps.

· Com has treballat la figura de Llull en les obres que formen part de ‘Ars Magna Generalis’?
Aquesta exposició va néixer arran la proposta que em van fer des dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida. Em van dir que l'efemèride arribaria a Lleida i calia fer-la créixer amb una exposició plàstica. A l’instant, vaig tenir molt clar el que faria: realitzaria un gran mural en honor a la vida de Llull, així com diverses escultures noves. També incorporaria algunes peces que ja tenia fetes i que guardava al meu taller, basades en l’obra de Damas Calvet sobre poemes èpics que narraven la conquesta de Mallorca. I també volia incloure la instal·lació ‘Universia’, que havia estat exposada al Museu Picasso de Mijas (CAC Mijas Museum).

· Les teves obres formen part de col·leccions particulars d’arreu de món, per exemple, dels Estats Units, Sèrbia, Itàlia, França o Alemanya. Què n'opines al respecte? Què creus que desperta interès de la teva manera de fer a llocs tan llunyans?
De vegades el destí té aquestes coses: reps una de cal, i una d’arena. I en aquest aspecte, puc dir que estic content de que la meva obra es valori aquí i a l’exterior. Recordo molt bé la venda d’una de les primeres peces que sortia a l’estranger ja que, en lloc de ser comprada en alguna de les meves mostres internacionals, la va comprar a Lleida un senyor de Filadèlfia. De totes maneres, per contra, és cert que també hi ha persones del teu barri que ni tan sols saben a què et dediques ni qui ets. És complexa la valoració del teu art al teu entorn.

· Creus que la teva obra està ben valorada aquí?
No em puc queixar. He tingut sort a la vida, i m’he pogut dedicar a l’art, la meva passió. Però, també és veritat que es viu un problema de comunicació molt gran. No acaba de projectar-se bé tot el que es fa a Lleida a nivell cultural i artístic. Tot i que hi ha gent que es mou molt, l’hi agrada i va a moltes exposicions, presentacions, xerrades, concerts, etc., un sector gran de la societat no acaba de participar d’aquestes accions tan necessàries pel creixement de l’ànima i d’un mateix.

· Com comença el teu procés creatiu?
La meva obra comença mentalment, i sorgeix arran de moltíssima recerca. Ha de gestar-se la idea, els arguments, la força interior. En el cas d’aquesta mostra, vaig fer dos viatges a Mallorca, vaig visitar el Monestir de Miramar, va llegir molts llibres sobre Llull... Així és com comença a créixer l’obra, i com artista et carregues d’energia creativa. És en aquest moment quan estàs llest per crear, i quan això coincideix que vius un moment interior adequat, brolla l’obra.

· Tens alguna mena de ritual que acostumes a seguir?
M’agrada pintar tancat, sol, tranquil i ben carregat de coses a dir. Cal que tingui una atmosfera tranquil·la i la inspiració flueix. No sóc mecànic, no treballo artificialment pendent de la mà i el traç. Em deixo endur per la idea, i amb una mena d'energia creativa aquesta es transmet a través de les mans. És un procés purament mental. La idea és la que pinta, no la mà.

· La teva obra s’ha classificat dins del bloc ‘d’art abstracte’ i dins de ‘l’informalisme’. Com definiries, però, tu mateix el teu art?
No és fàcil etiquetar el meu art, però si ho he de fer diria que es podria considerar ‘abstracció lírica’, que de vegades és purament gestual i d’altres és matèrica. La meva etiqueta és la de tot el que faig, la que genera el treball. M’interessa la pinzellada, les formes i la relació del tot. Una peça ha de ser com una simfonia: les parts, per separat, no són més que matèria, no tenen sentit, però juntes són la porta oberta per accedir a l’essència de l'art.

· Com valores l’estat de la cultura i de la pintura a Ponent actualment?
L’activitat és prou existent, però és molt sectorial. Falta interconnexió entre tots els sectors de la societat en el tema de cultura, hauria d'haver una comunicació més fluïda. Caldria que s’establís una unió major entre els artistes, ja que sumant esforços, multiplicarien creativitat i idees. I també seria necessari que connectessin millor les diverses generacions d’artistes de Lleida.

· I per últim, podent adreçar unes paraules al públic de Ponent i de tot el país, què els diries?
Els diria que es deixessin endur per les emocions naturals, que experimentessin amb l’art i la cultura. Els quadres, als museus, són portes obertes a les idees, no ens hem de quedar únicament amb el component estètic, sinó també comprendre com ha nascut aquesta representació, quin context la va acollir, com és el seu artista, ja que així connectarem de nou amb tot el que hem heretat del passat. Cal viure l’art d’una forma més natural.