Jump to navigation
“Era terriblement devot. Creia completament. Resava fins que literalment em sagnaven els genolls. La meva adolescència va ser horrible per aquest motiu”, Terence Davies.
Aquestes paraules del director anglès sacsejaven la premsa britànica fa gairebé un any. Què hagués passat si s’haguessin pronunciat fa dos segles? I si, per acabar-ho d’adobar, l’autora n’hagués set una dona? Aquest mes us proposo la història de la poeta més famosa dels Estats Units: l’Emily Dickinson.
“A Quiet Passion” arriba a la cartellera lleidatana després de triomfar a San Sebastián, la Berlinale i el London Film Festival. Dirigida pel Terence Davies, la pel·lícula es centra en la vida i obra de la poeta americana Emily Dickinson, tot un referent al seu país natal i, amb el pas dels segles, arreu del món. Més de 1.000 poemes donen fe del seu treball infatigable, fruit d’una ment extraordinària i d’un talent sense límits. El que us deixarà bocabadats, però, és la seva vida. Com podria una persona que no surt mai de casa, que li tanca les portes al món, parlar-nos dels sentiments més profunds que experimentarem al llarg de la nostra vida?
“Si puc aturar un cor abans que es trenqui, no viuré en va. Si puc estalviar el dolor a una vida, no viuré en va. Si puc alleujar un dolor, o ajudar un pit-roig a tornar al seu niu, no viuré en va.”
Tancada a la seva habitació, l’Emily observava un món que no li dirigia la paraula. En ser una dona, les seves expectatives dins la societat puritana del segle XIX es reduïen al matrimoni o la contemplació religiosa. Desviar-se de qualsevol dels dos camins suposava ser considerada una excèntrica o, encara pitjor, condemnar la teva ànima a les flames eternes de l’infern. Conscient de que no podria suportar cap de les dues alternatives, l’Emily va decidir recloure’s a la casa familiar i dedicar-se en cos i ànima a l’escriptura. Si bé assistia a l’església, rebia els veïns d'Amherst i s’ocupava dels afers domèstics durant el dia, també aprofitava el silenci de la nit per treballar en els seus poemes. El preu, però, van ser l’anonimat i l’èxit pòstum.
“No sóc ningú! Qui ets tu? Tampoc no ets ningú? Aleshores ja en som un parell – no ho diguis pas! Ens desterrarien, ho saps. Què depriment ser algú! Què públic! Com una granota, que es passa tot el sant dia dient-li el seu nom a un admirat aiguamoll.”
Que l’Emily es revelés contra les convencions puritanes no significa que no patís pel destí de la seva ànima. Austera i escrupolosa, es jutjava a sí mateixa amb una severitat inclús superior a la que exigien els clergues de l’època. El temor a no dominar els seus defectes la va torturar al llarg de tota la seva vida. Es creia indigna de qualsevol mena de compassió, ja fos divina o humana, i la seva frustració es va transformar en amargor als seus últims anys.
“- Oh, Vinnie, m’he convertit en allò que més temia: una persona amargada. Com pots continuar estimant-me després de tot el que faig?
- Perquè és que és molt fàcil estimar-te.”
L’Emily estava profundament unida a la seva germana Vinnie. De fet, va ser aquesta última qui, en descobrir la gran quantitat de poemes que havia deixat l’Emily després de la seva mort, es va decidir a publicar-los. La Vinnie va ser un pilar fonamental durant la seva vida, així com l’Austin, el seu germà gran. Les diferències entre ells, però, es van agreujar durant els últims anys de la poeta. “No aguantaries ni una setmana sent una dona, Austin”, desafiava l’Emily al primogènit dels Dickinson. No obstant, l’amor que professava a la seva família va ser el més important que va experimentar en vida, després de la seva passió per la poesia.
“La desesperació és terrible, pitjor que qualsevol dolor.”
Com és possible escriure i donar vida a un personatge tan complex i profund com l’Emily Dickinson? La clau del Terence Davies, guionista i director de “A quiet passion”, és el seu propi passat. Recordem les seves paraules al començament d’aquest post, on parla de la seva devoció al passat: “Resava fins que literalment em sagnaven els genolls”. En ser homosexual dins una família catòlica, Davies va experimentar l’obsessió, la depressió i la frustració dels escrúpols de Déu. Jutjar-se tan severament a ell mateix, tot creient que ofenia al Totpoderós amb els seus sentiments més íntims, el va portar a la mateixa bogeria que a la protagonista del film. Si bé amb el pas dels anys s’ha acabat declarant ateu, la no acceptació de la seva personalitat encara el persegueix.
“Ser gay ha arruïnat la meva vida. Sóc cèlibe, tot i que crec que ho hauria set inclús si hagués estat heterosexual, perquè no sóc atractiu. Per què s’interessaria algú per mi? De fet, mai no m’ha passat.”
De la mateixa manera que el director, l’Emily també es considerava indigna als ulls de Déu i poc atractiva per a la resta dels mortals. La seva negativa a rebre les visites als últims anys de la seva vida tenia el seu origen precisament en la falta d’autoestima.
“A quiet passion” esdevé una oportunitat única de veure dues ànimes, separades pel gènere i dos-cents anys d’història, unides a la gran pantalla. L’amor i el dolor que van experimentar tant l’Emily Dickinson com el Terence Davies converteixen el film, sense cap mena de dubte, en una obra mestra del cinema. Aquest mes et proposo que surtis de casa per viatjar al més profund de l’ésser humà. Entra a www.screenbox.cat per consultar els horaris a Lleida (inclou projeccions en VOSE).
Sovint pensem que el cinema es redueix a la cartellera comercial, els actors més cotitzats de Hollywood i les trames convencionals. Si creus que el setè art continua sent-ho, segueix-me per descobrir nous talents, escenaris inimaginables i trames que et deixaran bocabadat. Sóc la Marta González i cada mes et descobreixo un títol, un director i una història que et faran sortir de casa.