Emma Teixidor: "El pitjor que pots fer amb un espectacle de dansa és crear-te expectatives o intentar esbrinar què està passant"

- Quin és el detonant  que fa néixer 'El Paller'?

Emma: Per part meva, va ser el fet de tornar a aquí, a l'Empordà. Havia estat molts anys treballant a Londres i estava esgotada. La Dolo també estava cansada de Barcelona i ens ho vam plantejar: perquè no tornar? Si existeix Celrà, es pot. Si no hagués existit l'escola de dansa de Celrà potser no ens haguéssim arriscat, però era un molt bon referent: una escola alternativa, que hi anava molta gent diferent, de molts llocs diferents, arribant-se fins allà amb tren... És clar, el tren és important. Aquí a Castelló no hi para el tren, això és una putada! Doncs això, la idea era aquesta: crear un centre de dansa una mica alternatiu a l'Alt Empordà. I el paller, és una cosa que vam estar buscant durant molts anys. Va costar, però al final en vam trobar un... i el vam pagar en pessetes, imagina! Quan vam trobar l'espai, va començar 'El Paller'.

Dolo: Llavors ja va néixer tot. No només la companyia, també l'escola i l'associació artística. Fem dansa a partir de les tres branques, amb espectacles, classes i tallers.

- Com resumiríeu aquests 10 anys de trajectòria?

Dolo: Ha estat tot un creixement. Al principi va ser molt dur aquí al poble, sobretot amb l'Ajuntament, perquè ens va posar moltes traves. Tens la intenció de fer-ho, i de fer-ho correctament, tot bé, i vinga pals a les rodes... però això també ens va donar més força. El que importa és la il·lusió i l'empenta. Nosaltres, d'inquietes, ho som. Sempre estem barrinant coses i fent coses, tant a nivell d'escola, com de companyia o col·lectiu, amb els ballarins de Festuc Dansa o el grup d'adults. Com a companyia hem d'agrair el suport de l'Ajuntament de Figueres o de l'Ajuntament de Girona. Guanyar les beques va ser un bon al·licient.

Emma: Sí, després de les beques vam pensar: 'Ah mira, ho estem fent prou bé!'. No ha estat fàcil. Treballar a l'Empordà és molt bonic, s'hi està molt bé i s'hi viu molt bé. Poder anar amb els nens a peu cada dia a l'escola, amb aquella tranquil·litat... Hi ha un ambient molt relaxat per moltes coses, però a altres nivells hi ha unes mancances brutals. A nivell artístic o cultural... és espatarrant. Jo crec que la gent confon cultura tradicional per cultura popular, i no és el mateix. Hi ha molt tradicionalisme... nosaltres fem cultura popular. Però molts ens diuen: 'No, no, vosaltres feu cultura contemporània!', com si fos una cosa a part. I no, no ho és. Tot és cultura popular.

Dolo: Simplement treballem una part diferent de la cultura, que seria la dansa contemporània, però és una part més. I nosaltres, en concret, a diferència d'altres companyies o escoles que treballen més la coreografia, tot planejat en temps passat, treballem i experimentem  amb la improvisació i composició en temps real. 'El Paller' vol anar una mica més enllà, a una part una mica més nova que encara s'ha de conèixer molt. Sembla que la improvisació, 'el deixar que sigui', a vegades espanta.

Emma: Allò desconegut sempre espanta.

- Per tant, el resum d'aquesta dècada seria moltes dificultats, però a través d'aquestes, creixement.

Emma: Exacte. Amb l'escola ens passa el mateix cada any, els principis de curs són un misteri. No saps si tindràs gent, si tornaran els alumnes d'altres anys... Però al final sempre acabes veient que sí que funciona, que hi ha un reconeixement i que ens coneixen, sobretot als voltants del poble. També tenim gent de Castelló, però podríem dir que arribem a tot l'Alt Empordà: Fortià, Figueres, Cadaqués, Rabós, Garriguella...  Se'ns coneix com "aquella gent que fan una cosa diferent, una dansa diferent".

- Parlant de dansa, en quin moment creieu que es troba actualment aquesta vessant artística?

Dolo: Sembla que actualment la dansa va obrint una mica els horitzons, però costa molt. El que passa ara, que en certa manera és bo, és que hi ha un bombardeig televisiu, especialment amb els anuncis, i això crec que ha fet arribar la dansa a més gent... Tot i així, es ven una imatge una mica (per no dir bastant) pobra.

Emma: Més que pobra, antiquada. La dansa no són només sabatilles de punta, tutú, mitges i mallots. La dansa és molt més que això! I després, si fas alguna cosa diferent, com nosaltres, et diuen: 'Ah, feu teràpia de moviment!" I no, no fem teràpia. La teràpia de moviment és quelcom que està inclòs dins de la dansa que fem. És com si només hi hagués dues branques: la dansa lliure o biodansa, i la dansa clàssica, amb coreografies del segle passat. Costa molt acceptar que la paraula 'dansa' engloba moltíssimes coses, i que a partir d'aquí cadascú pot treballar i buscar el que vulgui... Crec que ens manca informació sobre aquest art, sobretot a les escoles.

Dolo: Aquest és un tema important. Sembla que ara, per aquí la província de Girona, es comencen a moure una mica els fils per portar la dansa a les escoles. O bé s'introdueixen classes de dansa, o bé fas que el moviment es converteixi en quelcom normal. Per exemple, que les classes siguin més mogudes, que els nens puguin desplaçar-se i moure's, que tot sigui més obert. En resum, que el moviment vingui inclòs d'alguna manera, que es visqui dia a dia. Però bé, poc a poc.

Emma: La dansa clàssica pot beneficiar a una classe d'institut? Jo crec que no. Potser hi haurà un o dos alumnes  que trauran profit d'una barra clàssica, però la majoria no. La dansa, la dansa contemporània i la dansa creativa, pot obrir horitzons, remenar i sacsejar completament la visió d'un adolescent, indiferentment de si es tracta d'un adolescent amb problemes o sense. 'Dansa' és una paraula que ha anat evolucionant... No és la nena amb malles i tutú, que sembla que exclogui als nens de poder ballar.

Dolo: Ostres, sí, encara hi és molt aquest prejudici! Hi ha nens que han vingut a ballar quan eren ben petits i, a mesura que han anat creixent, han començat a rebre comentaris discriminadors. Alguns es senten ben feliços i orgullosos de fer futbol i dansa, però a la majoria els hi diuen coses... Coses que reflecteixen com va guiada la societat en general.

Emma: Sembla que puguin fer bàsquet i futbol, però que no puguin ballar. I no només ballar, també poden cantar, pintar o qualsevol cosa que potenciï la seva creativitat, i si pot ser amb moviment, millor. La combinació de moviment i creativitat els hi va super bé.

- Com a ballarines i com a professionals del món de la dansa, penseu que ballant et pots conèixer millor a tu mateix?

Dolo: Totalment.

Emma: És el que dèiem abans, la teràpia va inclosa dins la dansa. Quan vas a ballar, no vas a fer teràpia, és quelcom afegit.

Dolo: El moviment en sí és terapèutic, perquè et desbloqueja i et remena interiorment. Pot ser que després, intentant raonar-ho, no sàpigues d'on et ve la remoguda ni sàpigues desxifrar-ho, però sí que et mou per dins i això ajuda. Deixes anar molta merda. 

Nosaltres treballem donant unes pautes tècniques corporals, d'espai i d'escolta... sobretot això, molta escolta! Els camins de cada persona són molt seus, i tothom fa el seu propi creixement individual dintre d'una comunitat, com seria la classe en aquest cas. Donem molta importància al grup. Tu et vas coneixent, tens el teu espai i, a més a més, després parles molt. Tant quan actuem amb la companyia com quan acabem una classe, sempre hi ha un moment de reflexió, de preguntar-te què ha passat, i llavors pots fer clicks, adonar-te'n de coses.

Emma: Sense el feedback, aquest treball personal no seria possible. Tu comences la classe d'una manera i l'acabes d'una altra. Després no pots dir-li a l'alumne "Au, adéu!". Les classes sempre acaben amb una rotllana, parlant de les sensacions, de com ha anat tot, de si hi hagut alguna història... sobretot a nivell de contacte. És important parlar-ho, i també aprendre a dir-ho. A vegades és més important la paraula que el moviment en sí. Hi ha gent gran que, és clar, despertar de cop algunes sensacions o coses internes... no és fàcil. Per això, s'ha de saber conduir, no pots remenar-ho tot i fer marxar a l'alumne. Ha d'haver-hi comunicació, respecte, escolta... Nosaltres sempre destaquem tres coses bones i una cosa a millorar. Tenim una sèrie de pautes que utilitzem per comunicar-nos a nivell de moviment, però també a nivell verbal, expressiu.

Dolo: És un treball molt complet a nivell físic, perquè ballant et mous i estàs més sa, però també et sanes a nivell mental i emocional. Està clar que aquestes dues parts no poden anar separades, però sempre n'hi ha una que predomina més... i amb la dansa aconsegueixes que vagin plegades, que ballin i evolucionin juntes.

- Parlem de l'espectacle d'aquest dissabte 12 de novembre a La Cate de Figueres. 'El Temps de la Papallona' és una metàfora del pas del temps, que es centra principalment en el procés de la metamorfosis. Suposo que es tracta d'una obra creada i inspirada en aquests 10 anys de trajectòria amb 'El Paller'.

Dolo: Sí, totalment. L'obra reflecteix aquest procés i aquesta evolució que hem anat fent, com vas acceptant el que hi ha en cada moment i vas investigant, descobrint i jugant una mica. Vas fent escalons i canviant d'eruga a capoll i de capoll a papallona. Diguem que la papallona és l'ara, és el moment en el que ens trobem en aquest precís instant.

Emma: No sabem com anirà (riuen les dues), però estem despullades completament. No físicament, eh? (tornen a riure). Probablement tindríem més èxit així! (segueixen rient). No, ara de veritat, no sabem el que passarà. Les històries comencen i acaben allà mateix, en aquell moment, així que no tenim ni idea de com anirà. Portem bastant temps entrenant, però és una sorpresa per tothom. Tenim una estructura de base per anar jugant, unes pautes i unes tècniques, però en el moment d'estar sobre l'escenari no hi ha una coreografia feta.

- Tot el que heu fet durant aquests 10 anys de Paller s'ha basat en la composició instantània i la improvisació?

Dolo: No, al principi no. Ho hem utilitzat sempre com a eina, però al principi fèiem coreografies. Va ser amb el pas del temps que vam anar-ho descobrint, amb gent que treballa amb això, com en Julien Hamilton.

Emma: Hi ha grans mestres que  es dediquen a això. Tu penses que és una eina de treball, però després coneixes a tots aquests ballarins que fan que la improvisació sigui la seva vida, els seus espectacles. Nosaltres sempre ens ho havíem plantejat... "Quan en sapiguem una mica més", dèiem. És a base d'experiència, com tot. Una mica més, una mica més, una mica més... fins que va arribar un dia que vam dir, "Tu, el que realment ens posa calentes és això". No saps el que passarà; a partir d'una respiració o una caiguda pot passar tot un món. I vam descobrir que el que realment ens agradava era això. Amb l'obra 'Vet Aquí la Diferència' ja ho vam posar en pràctica.

L'espectacle del dissabte és composició instantània pura. Però clar, hi ha els músics i també hi ha en Txema, el noi d'il·luminació, que vol saber quan surt algú a escena... i és que no ho sabem! Estem improvisant, i si hem de marcar les sortides i entrades ens talla una mica el rollo. Així que res, sempre hi ha aquest petit dilema. Però bé, li hem dit que quan surti algú a l'escenari hi posi llum i ja està, acció-reacció.

- A banda de vosaltres dues i els tècnics, a l'escenari també hi haurà dos ballarins (Isidre Rebenaque i Anna Morera) i dos músics més (Pau Marcos i David Codina). Tots improviseu?

Dolo: Sí. Els músics potser tenen una part una mica més fixa que nosaltres, tenen unes pautes depenent de la persona que surt, del moment, del que passa...  Hi ha com unes 'senyals', però també van canviant i creant sobre la marxa.

Emma: Ells juguen amb la seva estructura. Tenen quatre peces o estructures sobre les que van improvisant, i ens van canviant la música. Poden dir "Mira, ara surt l'Emma... doncs ara li posaré la música que tenia pensada per la Dolo". I llavors tu surts a escena i penses 'Ostres!'

Dolo: Has d'estar tota l'estona al peu del canó i ben preparada. No només els ballarins podem canviar en qualsevol moment, sinó que la música també ho pot fer. Sempre hem intentat que tot neixi entre tots, i que no hi hagi res marcat.

Emma: Imagina que estàs enmig d'un salt i la música para de cop. Tu has d'agafar allò i continuar sense que la cosa baixi. A cada escena estem a mil. Normalment un ballarí, sigui la actuació que sigui, ja està a tope, però nosaltres encara ho hem d'estar més. Podríem dir que ens complicat molt la vida (riu).

- És un espectacle únic o teniu pensat fer més representacions?

Dolor: Esperem fer-ne més!

Emma: Sí, n'esperem més, però és clar... aquest és únic!

- És clar, cada vegada que representeu 'El Temps de la Papallona' l'espectador veurà una cosa diferent?

Emma: Exacte. De fet, la proposta era fer-ho més dies a La Cate, però per programació i tal era complicat... I també pel públic. A altres llocs, com a Nova York, et venen l'entrada per un espectacle d'improvisació i te'n regalen una altra perquè tornis l'endemà, així pots veure que és un espectacle totalment diferent. I la gent hi va. Aquí és més complicat... Ja serà difícil que la gent s'interessi pel projecte i ens vinguin a veure aquest dissabte (riu).

Dolo: És un espectacle molt abstracte, tant de moviment com de música. A més a més, com que estem parlant d'una evolució, estem ballant i expressant-nos a un nivell molt íntim, ens estem despullant molt en aquest aspecte. Parlem del que ens mou a moure'ns, i llavors això és una recerca personal de cadascú, que reflecteix el moment en el que et trobes. És una recerca que va molt més enllà del moviment físic, o del que som com a companyia, sinó que també hi apareix l'evolució humana de cada un de nosaltres.

Emma: "Què és el que ens mou a moure'ns?" És una pregunta que l'hem cenyit, i a l'espectacle intentarem reflectir que ens mou a moure'ns en general, però també què ens mou a moure'ns avui. Cadascú de nosaltres tenim un concepte, una personalitat. 

Dolo: Per exemple, amb els músics aquesta personalitat està bastant definida. En Pau ve amb la viola i amb els seus loops, i després hi ha en David, que ve amb un òrgan petit que s'ha fet ell mateix. També hi ha l'ordinador, amb el qual es pot manipular tots els sons, i com diu sempre aquest músic, es converteix en un 'traficant de sons', que és un molt bon concepte.

Emma: Sí, a partir de l'estat pur d'un so se'n creen cinquanta més, i això fa que tot plegat pugui variar molt.

Dolo: A més a més, en aquest espectacle hi ha un risc afegit! La representació en sí ja és molt arriscada, però el que volíem també era moure la música, el so. El músic sempre toca des d'allà mateix, i nosaltres ens vam plantejar moure'l en l'espai. Vam estar fent una recerca i... bé, ara hi ha uns gronxadors per tal de que els músics es moguin en certs moments, i veure què crea això de que el so viatgi una mica sobre l'escenari.

Emma: La idea no era moure els músics, en el sentit físic de 'desplaçar-los' en l'espai, però sí moure'ls i amb ells el so... Però escolta, Dolo, tot això no ho havíem d'explicar, no?

Dolo:  (Riu) No passa res!

- Està bé, així els lectors/espectadors saben que hi haurà sorpreses i experimentació.

Emma: Doncs això, hem aconseguit moure els músics i el so. El que et deia, no desplaçar-los massa a l'espai, perquè, és clar, porten instruments i estan connectats amb cables, i és impossible físicament depenent com. Però d'aquesta manera, amb el gronxador, es mou el so i es mou el músic i bé... ja ho veureu! Hi ha una bona moguda!

- Què li diríeu a un espectador que potser està més acostumat  a veure teatre o dansa tradicionals per convèncer-lo de que vingui el dissabte?

Emma: Sobretot que es deixi portar. El pitjor que pots fer amb un espectacle de dansa és crear-te expectatives o intentar esbrinar què està passant. 'No entenc res'... Bé, espera, és que no has d'entendre res, has de percebre. 

Dolo: Has de deixar-te portar per  les teves pròpies connexions, que les idees que t'estan venint o el que t'està transmetent l'espectacle ho visquis a la teva pròpia manera. No cal que l'espectador entengui exactament el que nosaltres volem dir... has de sentir, no entendre.

Emma: Deixar volar la imaginació. L'imaginari ha d'estar totalment obert i connectat, sense esperar res. Les expectatives són el que maten la dansa... bé, ho maten tot, però també això! (Riu) Hi ha molta gent que diu que no ha entès res. Però, per exemple, tu quan vas a la Fundació Miró, que hi ha anat pràcticament tothom, entens alguna cosa? Probablement no, però l'acceptes. T'agrada o no t'agrada, però... no sé, entens a en Dalí realment? Si l'has estudiat sí, però si et pares davant de la seva obra sense saber res de pintura, no, oi? 

Dolo: Un altre exemple és la música jazz. Tu realment l'entens? Simplement el sents i el deixes passar per dintre... perquè estàs obert i predisposat a que allò t'agradi.

Emma: Exacte, doncs amb la dansa és el mateix: estar predisposat, obert, amb l'imaginari volant... i viure l'espectacle sense tenir l'expectativa de 'he d'entendre-ho tot'. Deixar de ser tan cerebral i deixar gaudir als sentits, perquè pot passar qualsevol cosa. Aquesta seria la nostra recomanació.

- Última pregunta, el clàssic de les entrevistes del Surtdecasa: quin és el vostre racó preferit de l'Empordà i per què?

Dolo: Jo et diré el primer que m'ha vingut al cap: els Aiguamolls de l'Empordà. És un lloc màgic... podria dir el Cap de Creus, però no, crec que prefereixo els Aigumolls. Tens el mar al costat, i després tens tota una plana i un horitzó llunyà... És on em sento més tranquil·la, sentint l'horitzó, podent  allargar la vista, passejant i veient a les cigonyes, que me les estimo molt. M'hi sento molt bé i és un espai molt viu.

Emma: Jo em quedo amb Sant Quirze de Colera, perquè s'assembla a Escòcia (riu). Sí, no sé, les vaques lliures, el monestir que podria ben bé ser un castell... És un paisatge fantàstic, sobretot a la tardor.