'Una mar de vinyes' o quan al Montgrí s'hi feia vi

El Museu de l'Anxova i la Sal de l'Escala exposa ‘Una mar de vinyes’ fins al 31 de desembre

Arnau Margenet

04/04/2017

Entorn

No molta gent ho sap, però l'Escala, així com les viles que voregen el massís del Montgrí, temps ençà van ser importants nuclis de producció vinícola. De fet, el conreu de la vinya en aquest racó empordanès s'ha practicat des de l'antiguitat, des que els fenicis, els grecs i els romans poblessin la zona fa més de 2000 anys i integressin el cultiu i consum de vi en el seu dia a dia, no només com a beguda, sinó també com aliment calòric, per fer-ne un ús medicinal inclús per realitzar ritus divins. La particular geologia de la zona, juntament amb la irrupció de nous models d'economia basats en el turisme massiu, van suposar una estocada de mort a la cultura vinícola. El Museu de l'Anxova i la Sal de l'Escala ens apropa a aquells dies de peix i vi a través de l'exposició ‘Una mar de Vinyes’, que es mantindrà fins a finals d'any.

El principi del fi de la cultura vinícola del Montgrí va coincidir amb l’arribada del turisme

Se sap que el vi ja era cosa dels fenicis que habitaven a Empúries, però les primeres vinyes de la zona de les que se'n té una constància documental, però, daten del segle XVI. Aleshores, els mallols (un terme que refereix a les vinyes joves de menys de 4 anys), van començar a proliferar a l'entorn de l'estany de Poma (actual Muntanya del Doctor Pi). El conreu s'expandí fins arribar a la vessant del Montgrí. Durant el segle XVII és quan es va produir la major expansió de la vinya, producció que es combinava amb la pesca dels sardinals. L'avantatge d'aquelles vinyes és que, degut a les característiques del sòl (sorrals i aspres) i el clima autòcton, no requerien de rec ni de gaire dedicació durant l'etapa d'aflorament.

Durant aquella època era habitual compaginar l'ofici de pescador amb el treball a la vinya. Es diu que tots els pescadors de l'Escala tenien ceps a casa i, per descomptat, era un automatisme casolà acompanyar el peix amb una bota de vi. De fet, va ser aleshores quan a l'Escala es va començar a utilitzar el terme pescador-pagès. I és que eren temps de mancances i el concepte de 'pluriempleat' no és una cosa d'ara. Malgrat el terreny fregant l'erm, les malalties (com l'oïdium o la fil·loxera) i els embats de la Tramuntana que desplaçaven els sorrals (a vegades fins a soterrar les vinyes, si bé l'ús de borrom la frenava), al Montgrí s'hi feia bon vi, i d'allò més variat. Mandó, malvasia, carenyana, jaumetó, picapolla o la nostrada garnatxa, eren algunes de les varietats que produïen els agricultors de la zona.

La condemna de la vinya del Montgrí
El principi del fi de la cultura vinícola del Montgrí va coincidir amb l'arribada del turisme i l'adaptació urbanística a un nou model de negoci que substituiria el model rural i s'estendria fins a dia d'avui. A partir dels anys 60, la transformació de l'entorn per a satisfer les necessitats d'una economia alimentada pel turisme de masses va suposar la davallada no només de la viticultura sinó del ruralisme i els oficis tradicionals que fins aleshores havien configurat el tarannà econòmic, social i cultural de les viles adjacents al massís. En conseqüència, molts sorrals de vora mar i aspres del Montgrí que acollien el conreu de vinya van convertir-se en terreny immobiliari per a la construcció d'apartaments.

Josep Sastre, propietari de l'última premsa mòbil de raïm, activa fins l'any 1987, i Josep Salvat, antic viticultor, ho definien de la següent manera: "L'Escala ha passat de ser un jardí de vinyes a tenir vinyes al jardí". Avui dia, només uns pocs agricultors dels termes d'Ullà, Torroella de Montgrí, Albons i Bellcaire treballen la vinya dels avantpassats del Montgrí, cultivant garnatxa i carinyena.