Jump to navigation
I qui és aquest tu que explícitament apareix al títol d’aquest article, et deus preguntar. Quants valors de tu se t’acuden, lector traçut? Doncs mira, la resposta és ben fàcil: depèn. I ja hi tornem a ser amb la famosa pragmàtica...
Imagina’t que arribes a casa i la teva parella t’ha deixat una rosa a sobre de la taula (perquè, ja se sap: el Jordi sempre té pressa, fins i tot per donar-me LA rosa el dia del seu sant!) i que al damunt hi ha una nota que diu “Per a tu”. Suposem que al pis només hi viviu vosaltres dos. Per tant, o el Jordi t’està fent el salt i s’ha descuidat la rosa de la querida, o inequívocament aquesta rosa ha de ser per a tu. Oi?
D’altra banda, se m’acuden algunes altres opcions. Per exemple: si a l’aula de professors a l’escola on treballo hi trobo una rosa amb una etiqueta on hi diu “`Per a tu”, el nombre de possibilitats s’amplia de manera exponencial. És per a mi, o és per a la professora de primer que avui potser és el seu aniversari? O bé per a la Pepita, que em sembla que es jubila aquest any? Ho veus? Ara ja no és tan fàcil. Necessitem context per desxifrar el missatge. Però què passa si en comptes de trobar la rosa en un lloc comú, la trobo just dins del calaixó on deixo les meves coses? Ai, las! Potser tinc un admirador secret! O potser ha caigut del calaixó del damunt del meu i el que faré serà crear un embolic dels grossos.
Sigui com sigui, lector, això ens ajuda a introduir el tema de què et vull parlar. I si el meu anterior article tractava de la pragmàtica en general, avui et parlaré d’un apartat particular de la pragmàtica, que és la dixi, i concretament dels usos que en podem fer.
En paraules de Neus Nogué a La dixi de persona en català (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008), la dixi “és un fenomen pel qual s’utilitzen unes formes lingüístiques, ja siguin gramaticals o lèxiques, que tenen en el seu significat un o diversos trets que permeten identificar-ne el referent en relació amb algun element del context espaciotemporal [...]”. És a dir: que les paraules no només signifiquen, sinó que el seu significat depèn del context d’espai i de temps i de la relació que s’hi estableixi. Si jo li dic al Joan “Vine ara mateix!”, ell sabrà clarament que qui ha de venir és ell (perquè segurament el que dic anirà acompanyat d’algun gest i d’una mirada), en el precís moment en què verbalitzo l’ordre i cap on sóc jo (que sóc el centre díctic).
Ara bé, depenent de com relacionem l’expressió díctica i el seu referent, podrem parlar de diversos usos de la dixi, tal com Nogué explica a la seva tesi doctoral i que ara ressenyaré a grans trets.
En primer lloc, parteixo de la dixi gestual, que és una de les més senzilles d’entendre, ja que és aquella forma de dixi en què els gestos resulten imprescindibles per saber de què estem parlant. Així doncs, si dic “Vaig veure una rata així de grossa” i l’així no va acompanyat del seu corresponent gest que n’indiqui la mida, el missatge resta buit, mancat de significat.
Quan, en canvi, aquest centre díctic és més lax i ja no depèn tant del context immediat per ser competents lingüísticament, sinó que el més necessari és un coneixement del món i del lloc on som, estarem parlant de dixi simbòlica. Quan a classe de sisè dic “En aquesta classe sempre ens estem queixant”, tots els alumnes saben que la classe a què faig referència és la seva i no pas la del costat.
Un altre cas força entenedor de dixi és la textual, molt lligada al fenomen més conegut de l’anàfora i la catàfora, en què el referent el trobem al mateix text.
La dixi analògica, en canvi, no ha estat tractada a les gramàtiques més tradicionals, tot i que és d’allò més utilitzada. Aquest cas s’esdevé quan el referent es representa a través d’una icona o d’un gest. “En Miquel m’ha ensenyat aquest dit” [diu el nen, mostrant-me el dit del mig]: no és el seu dit el que ha mostrat, sinó el de l’amic, però fa servir el seu de manera anàloga.
Finalment, la dixi mediatitzada és aquella que usem per mitjà d’un intermediari. Per exemple: si a la fira d’antiguitats del poble hi trobem una gibrella de principis del segle passat, és possible que diguem “En aquella època, a pagès tothom tenia una gibrella a sota el llit” i sabrem que aquella època és només la que aquella gibrella representa.
Esther Comamala
L’APLEC (Associació Promotora de la Llengua Catalana) és una entitat sense ànim de lucre creada a Igualada per poder dur a terme tota mena d’activitats que promoguin la llengua catalana. Per això engeguem i promovem activitats amb l’objectiu de millorar l’ús i la difusió del català com ara cursos, tallers o conferències.