Les novetats normatives de l'any 2016: la Gramàtica de la llengua catalana de l'IEC

Si recordeu el meu article de l’any passat publicat en aquest mateix web, deia que l’any 2016 l’APLEC, fent-se ressò de la transcendència de les obres normatives que havien d’aparèixer entre el 2016 (Gramàtica de la llengua catalana) i el 2017 (Ortografia catalana), va començar a programar, el mateix any 2016, diverses activitats amb vista al coneixement i la difusió de la nova normativa lingüística, que han continuat durant els anys 2017 i 2018. Per descomptat, el Seminari sobre Coses que Cal Saber de la Llengua Catalana que imparteixo cada any se n’havia de fer ressò, i per això l’any 2017 vaig dedicar la setena edició del seminari a presentar l’Ortografia catalana i a explicar tots els canvis ortogràfics que s’han produït, els quals han tingut conseqüències en l’escriptura de tothom, que ja s’hi ha anat adaptant.

Enguany li ha tocat el torn a la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) que, per bé que va sortir publicada a la tardor del 2016, ha requerit una lectura pausada que s’ha allargat bastant en el temps, atesa l’extensió de l’obra (1.439 pàgines, amb molts quadres i gràfics i abundantíssims exemples). Cal advertir que la terminologia gramatical emprada en la GIEC és molt variada i barreja termes tradicionals i termes provinents de la lingüística més recent, la qual cosa pot dificultar la comprensió d’alguns passatges. Aquest fet i la complexitat del discurs mateix de l’exposició dels fets gramaticals fan concloure que no es tracta de cap gramàtica per a aprenents, malgrat les expectatives que inicialment havia despertat en aquest sentit.

Tanmateix, la mateixa Secció Filològica, conscient d’aquestes dificultats, ha anunciat que ben aviat la GIEC es veurà acompanyada de dues altres obres, més assequibles: la Gramàtica essencial de la llengua catalana (GEIEC), que només es podrà consultar en línia, i la Gramàtica bàsica d’ús (GBU), que serà publicada en paper i en línia. En el quadre de sota podem veure, resumida, la informació comparativa de les tres obres facilitada durant una de les presentacions fetes a l’Institut d’Estudis Catalans.

Durant les dues hores que va durar el VIII Seminari, vaig presentar els trets de la nova gramàtica més rellevants i interessants per als usuaris en general, i, a continuació, vaig abordar un dels temes més discutits des del punt de vista normatiu des de fa molts anys: l’ús de les preposicions per i per a. Per a poder abordar aquest tema i fer-lo assimilable per als assistents, vaig preparar i repartir un full a doble cara amb els trets que crec que ha de complir un complement perquè pugui ser introduït per la preposició per a.

Sense entrar en detalls que ara allargarien massa l’exposició, sembla que, per a poder anteposar la preposició per a a un sintagma nominal, a un sintagma adverbial o a un altre sintagma preposicional, cal que es compleixi un requisit o factor dels tres següents: 1) que l’adjunt (abans en dèiem, en general, complement circumstancial) indiqui límit, destinació o finalitat, o bé l’àmbit d’adequació a una expectativa; 2) que es tracti d’un cas de règim verbal que el DIEC prescriu amb per a; 3) que es tracti d’una de les construccions que la mateixa gramàtica permet que siguin precedides per ambdues preposicions.

En el cas que l’adjunt sigui una oració d’infinitiu, per a poder-hi anteposar la preposició per a, cal que es compleixin dos dels sis requisits o factors següents: 1) que l’adjunt indiqui límit, destinació o finalitat, o bé l’àmbit d’adequació a una expectativa; o també que expressi un valor concessiu no ponderatiu (aquest primer requisit és imprescindible); 2) que es tracti d’un cas de règim verbal que el DIEC prescriu amb per a; 3) que el verb de l’oració principal sigui un dels que pertanyen a diverses llistes que comenta la gramàtica; 4) que l’oració d’infinitiu estigui en un context no agentiu (és a dir, que el verb de l’oració principal no expressi una acció voluntària atribuïda a un subjecte agent), o bé que depengui d’un adjectiu en general —especialment, dels acabats en -ble i en -or— o d’un participi; 5) que el subjecte explícit o implícit de l’oració d’infinitiu no sigui correferent amb el subjecte de l’oració principal; 6) que es tracti d’una de les construccions que la mateixa gramàtica permet que siguin precedides per ambdues preposicions.

Si voleu entendre què són tots aquests requisits o factors i on en parla la gramàtica, podeu visitar l’entrada 9.2.8 de l’espai web Critèria, que recull la crònica detallada d’aquest VIII Seminari.

Josep Maria Mestres