,
10/05/2017
Crítica cultural

Un matí amb Obeses i la grandiloqüència de Verdaguer

L’univers d’Obeses sembla no tenir límits. L’any passat vaig fer una immersió en la que la música dels osonencs va acabar implicada en molts aspectes de la meva vida. Però això ja és quelcom que altres webs més grogues potser haurien de tractar. El fet és que de moment ja m’han brindat noves coneixences, definitiva afició per la lectura verdagueriana i que entoni ad nauseam un “jo hi vaig ser” al  “metaconcert” que fou el Museu Obeses. Els empordanesos, amb menor transcendència, hem tingut cinc ocasions per veure’ls en directe, des dels seus inicis (2010).

No et sentis culpable si no saps de quina banda t’estic parlant. No tots els mitjans i festivals s’han acabat rendint a aquest quartet contemporani tonenc liderat per una veu que no es mossega la llengua. “És important utilitzar la veu mediàtica a favor de dir les coses. Si tu saps un assassinat i no ho dius, ets còmplice”. El que has de saber es pot ben resumir a Per què hi ha Obeses? 

“Al Teatre Nacional de Catalunya [on va tenir lloc l’esdeveniment] van passar coses que no tornaran a passar mai més”; “Havia d’estar seriós i no vaig poder evitar somriure. Em vaig sentir content”, diuen els Arnaus d’Obeses. Uns artistes que lideren un “exèrcit del plaer d’imparable creixement”, els herois i heroïnes. Fa uns dies que alguns vam tenir l’ocasió d’entrevistar-los al MusicLan, on hi han gravat i mesclat el doble disc del musical Verdaguer. Ombres i maduixes, que fa uns mesos enlluerna aquells qui el van a veure. I en dono fe, que per això sí que en tinc. Tanta, que el dia 20 d’aquest mes hauré fet triplet, tot abandonant les terres empordaneses per tornar a entrar en aquell teatre a "lo cor" de Girona. En uns mesos arriba l’Acústica, ehem.

A Avinyonet s’hi van sentir afirmacions prou contundents. Vam condemnar el món del futbol, l’accent creuat de la primera paraula del hit més important del rock català dels 90 (“nàscut”), la descontextualització dels Beatles que han portat a la seva sobrevaloració, Verdaguer (de qui se’n podria fer indiscutiblement un biopic) i moltes altres inquietuds majoritàriament artístiques que ens van passar pel cap.

Dos artistes que van sortir per iniciativa nostra -i, perquè negar-ho, personal- van ser Antònia Font i Roger Mas. Uns pel seu també particular univers i una certa buidor als mitjans a diferència de la popularitat atorgada pels seus propis seguidors, l’altre per la seva també devoció verdagueriana i el contrast del gènere utilitzat en musicar el noi de Folgueroles. Tanmateix, el gènere en què els versos s'escauen millor és l'òpera rock, creu honestament Arnau Tordera I, artífex principal del projecte encarregat pels verdaguerians Pep Paré i Pere Tió. 

Musicar Verdaguer requereix una grandil·loqüència que, sorprenentment, el rock simfònic li va com anell al dit. Per l'expansió, potència i contundència. Però, al mateix temps, la grandiositat. Les impressionants experiències de joventut de Verdaguer estan plenes de records. Cada cop que ens expliquen coses, dius "hòstia!" 

Aquell mateix dia feia set anys de l’anunci del primer concert. Esperem que aviat puguem afegir-ne més en àmbit empordanès. De moment, ens avancen, almenys unes tres o quatre actuacions més ja hi seran. També esperen poder regalar-nos un vídeo-resum comentat del "metaconcert" que va tancar la Gira Llegendària a finals d'aquest mes. Alerta, muntanyeses!

Agraïments als Arnaus d’Obeses i els companys que participaren a l’entrevista: Esteve Robleda i Íngrid Castañé. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

11/11/2024
Suzie Miller ja fa temps que ha dotat d’un indiscutible exitós recorregut amb Jodie Comer (Killing Eve) per explicar-nos bàsicament què passa quan un botxí esdevé víctima.
25/05/2024
Free-jazz: Jazz avantguardista originat als anys cinquanta i seixanta del segle XX als Estats Units, que es caracteritza per una manca total o parcial de tonalitat, de seqüència harmònica, d'estructura estròfica i de c
04/05/2024
“Crida als ocells de colors llampants” és com l’Òscar més alt dels Òscars, (poca presentació cal després de més d’una dècada de La Competència), l’Andreu, titula el seu primer espectacle en format monòleg (stand-up).
04/02/2024
Quan no pot anar millor, empitjora. I empitjora quan no pot anar millor.
17/12/2023
Assolint la majoria d’edat des d’aquella maqueta Catalonautes, un 75% d’Els Amics de les Arts arribaven dissabte amb totes les certeses al Teatre Jardí per presentar el sisè disc, Allà on volia.
20/11/2023
La gran banda estrella del gramòfon va tornar a omplir la Bisbal de jazz, funky, soul, rocksteady, ska i música jamaicana amb la contundència habitual.