Naya Bellaubí

Foto: 

Cedida
Naya Bellaubí

Cròniques de viatge 6: Naya Bellaubi

Desplaçar-se per treballar com a cooperant és veure territoris desconeguts des de dins, més enllà de la postal
Anna Zaera
,
15/10/2017
Activa't
Desplaçar-se per treballar com a cooperant és veure territoris desconeguts des de dins, més enllà de la postal. Naya Bellaubí (La Sénia, 1986) és especialista en Medicina Interna i actualment treballa al servei d'urgències de l'Hospital de Tortosa Verge de la Cinta. Ha estat gairebé un any -del juliol del 2016 al juny del 2017- a Grècia oferint ajuda mèdica als refugiats. Bellaubí, que sempre ha tingut sensibilitat per la tasca de cooperant, reconeix que viatjar amb objectius humanitaris et fa comprendre el dramatisme de la situació internacional, però també t'apropa d'una manera inimaginable a l'ànima de la gent.
"T'impacta arribar a les illes Gregues, un lloc paradisíac, i veure aquelles imatges tan dramàtiques. Tot i anar preparat per les imatges de la premsa, et trobes en una situació inimaginable"

- Com decideixes anar a fer de cooperant a Grècia?
Sempre he estat interessada en la cooperació internacional i, un cop vaig acabar la meva formació com a especialista, vaig decidir marxar. Una amiga meva em va parlar d'una ONG del País Basc que necessitava metges per anar a Chios i me n'hi vaig anar.

- Quina era la teva tasca concreta?
Durant la meva estada a Grècia he treballat de metge general. Vaig començar a Chios amb una ambulància atenent les emergències. Després vaig marxar a l'illa de Kos on era la metgessa del camp de refugiats. Allà, la tasca principal és la prevenció i el control de malalties. També vaig estar a Atenes al barri d'Exarchia -un barri tradicionalment anarquista- proporcionant atenció mèdica als squats, cases ocupades on hi viuen els refugiats a Atenes. Fnalment vaig marxar a Lesbos, on la feina principal era atendre els refugiats a la seva arribada a la costa i també vaig fer de metge al poble on teníem la clínica.

- Què és el que més t'ha impactat de l'experiència?
 T'impacta arribar a les illes Gregues, un lloc paradisíac, i veure aquelles imatges tan dramàtiques. Tot i anar preparat per les imatges de la premsa, et trobes en una situació inimaginable. Veure famílies amb nadons, nens petits, gent gran vivint a una tenda de campanya en un camp enfangat, fent cua diàriament per poder tenir una menjada digna i pidolant mantes quan fa fred, impacta. Però has de viure amb això, assumeixes que així són les coses i que tu has de fer tot el possible per canviar-ho. 

- Quan viatges per treballar, canvia el punt de vista sobre el lloc i sobre la gent? Arribes a un coneixement més profund d'aquell lloc i les persones?
I tant que canvia, perquè ja saps que no vas a passar-t'ho bé! Vas a treballar molt dur, a no dormir i a veure coses que no són agradables. Jo he estat vivint a Grecia 1 any i fins els últims 4 mesos no vaig tenir contacte amb els grecs.  Al camp et relaciones amb voluntaris de totes les nacionalitats i amb refugiats de diversos països -Síria, Afganistan, Iraq, Palestina...-. Els últims mesos que vaig estar vivint a Skala Sikamineas (Lesbos) vaig exercir de metge del poble i vaig poder conèixer molt bé el lloc i descobrir l'hospitalitat dels grecs. De fet, alguns habitants del poble van estar nominats al Premi Nobel de la pau per l'ajut aportat a la crisi dels refugiats. Va ser un privilegi poder conèixer-los i viure amb ells.

- Com canvia atendre els malalts en una situació de conflicte o en una situació normalitzada com en un hospital aquí?
Canvien els recursos, la manera d'enfocar i trobar solucions a diferents situacions. Per descomptat  que algú que necessita estar hospitalitzat a Grècia acabarà sent atès, més o menys, com aquí. Però l'assistència als camps és precària perquè no sempre tens un lloc físic, com una clínica, per atendre als teus pacients. Vas amb una motxilla i, un per un, on el trobes, l'atens ja sigui al mig del camp, a la platja o al bot. Però amb el que hi ha més diferència és amb la gestió del malalt vulnerable i del malalt psiquiàtric. Personalment penso que hi ha una gran necessitat d'una bona atenció a les malalties mentals, que per recursos actualment és bastant deficient.

- Quines són les seves principals inquietuds dels refugiats?
Desitgen que es pugui resoldre el conflicte i tenir una vida digna. Durant el temps que he estat allí he vist des de gent vivint en tendes al fang a famílies en pisos. Encara que puguin menjar i dormir, la principal necessitat que tenen és continuar amb les seves vides. El procés d'asil actualment dura mesos. Abans del tractat amb Turquia arribaven, estaven 2 o 3 dies al camp i marxaven cap al seu destí per iniciar una nova vida. Ara, arriben a Lesbos jugant-se la vida al mar i és probable que es passin un any esperant una resposta, vivint, o malvivint.

- Quan viatges amb una tasca concreta suposo que no pots detenir-te massa en comprendre i entendre les particularitats culturals dels llocs. És així?
Com a metgesa del poblet de 150 persones de Lesbos, on la majoria de la població són majors de 80 anys amb patologies cròniques, vaig ser conscient que aquí tenim una bona sanitat pública. Tenim dret a anar a l'especialista, medicaments i urgències. Allà, la majoria de metges són privats i si no tens una assegurança, ho has de pagar tot. A Grècia, després de la crisi, el salari mínim és de 300 o 400 euros al mes i les pensions molt baixes. La majoria de la població no té assegurança. Amb la ONG estàvem proporcionant atenció mèdica i medicaments als mateixos habitants del poble, bàsicament, per necessitat. Grècia és un país pobre que per necessitats ha hagut d'assumir la crisi dels refugiats.

- Què has après per sempre dels refugiats?
Que aturar la teva vida, estar en una situació d'standby, acaba amb les il·lusions i les esperances.
 

  • imatge de control 1per1

A

També et pot interessar