Cròniques de viatge 8: Pili Millan

Pili Millan i Henry Mwakajumba viuen a Ulldecona després de passar uns anys a Tanzània. Una parella que ajuda a trencar alguns estereotips vinculats al color de la pell. Deixar-ho tot per anar a viure a l'Àfrica i haver fet arrels allà ajudar a apropar cultures i desmitificar certs aspectes sobre África, aprofitant aquest vincle entre totes dues cultures. Per això, Pili ha creat una agència de viatges que s'anomena Piks on Safari amb impacte positiu en l'entorn i que vol apropar aquests països a les persones de les Terres de l'Ebre. La parella també ha impulsat una minisèrie online on mostren com és la vida de parella mixta i aspectes curiosos de viure entre els dos mons. Henry, com a director i guionista de cinema, te projectes audiovisuals que reflexen el seu país i, en breu, presentaran a Ulldecona la seva pel·lícula, 'Lost and found', que aborda el tema de la violència de gènere a Tanzània. Hem parlat amb Pili.

- Com acabes vivint a Àfrica?
Jo sempre viatjava, però em quedava amb ganes de més. Era una viatgera una mica frustrada amb com funcionen les vacances aquí. I sempre tenia al cap la idea de fer un gran viatge. Arriba un moment que em quadra tot. Em quedo sense feina i sense parella, i decideixo estalviar i marxar!

- Quants anys tenies?
Trenta-dos. Fa cinc anys. Comences a veure que al teu voltant la gent es casa, té fills, es compra un pis o un cotxe i tu dius: "Jo m'he quedat sense tot això ara mateix!". Tampoc no em preocupava massa, perquè no m'han encaixat mai les coses tal com se suposa que les hem de fer. Vaig una mica per lliure. A més, veia que hi havia gent del meu voltant que feia grans viatges. Recordo un noi d'Alcanar molt viatger i, un dia, li vaig preguntar: "Com ho fas per viatjar i seguir treballant? Quants diners et gastes?" I vaig pensar: "Si ho fa ell, jo també puc".

- Per què decideixes anar a Tanzània?
Vaig convèncer unes amigues per anar a Tanzània. Hi havia gent al meu voltant que hi havia estat i va sorgir així, perquè tampoc tenia cap vincle especial amb el país. Al principi, vaig començar vinculada a un voluntariat. Sempre explico que l'experiència del voluntariat m'ha fet créixer. Gràcies al fet que el vaig fer ara puc rebutjar els voluntariats. Penso que és millor fer un viatge que tingui impactes positius en l'entorn.

- Elles tornen i tu decideixes quedar-te sola a Àfrica?
Jo em vaig quedar a viatjar sola per Àfrica sis mesos. Em vaig centrar en Tanzània i en Kènia. Ara, vist en perpectiva, crec que vaig crear una zona de confort lluny de la teva zona de confort. Em vaig anar sentint còmoda, i parlant una mica l'idioma. Vaig estar molt temps a l'arxipèlag de Zanzíbar.

- Com vas viure el viatge sola?
Si estàs oberta, és una meravella. Jo, de sobte, només veia oportunitats. Acabes fugint d'allò que et pensaves que faries i entra en joc una vida totalment nova. Estar sola en un país que no coneixia de res, em va permetre crear-me una bombolla de recuperació personal. Un nou creixement sense cap mena de condicionant. No em condicionava ningú per la nova Pili que jo estava construint. Ningú m'estava marcant en aquesta nova manera de viure. A Zanzíbar vaig disfrutar de la llibertat absoluta. Sense horaris, sense rellotge. Vaig aprendre a guiar-me per les necessitats vitals, cosa que mai havia fet.

 

Henry Mwakajumba i Pili Millan | Foto: Cedida
- Com era aquella societat que estaves descobrint?
Jo anava descobrint aquells països a través de les preguntes que em feien. Em preguntaven pel meu marit, pels meus fills. Devien pensar-se que estava boja. També em preguntaven per la meva religió. I jo els hi deia que no era creient i no entenien com podia ser que no cregués en alguna cosa. També vaig veure que jo mai m'havia rentat la roba a mà, i en certa manera, em vaig sentir una mica inepta. Amb aquestes preguntes et comences a topar amb la teva identitat i amb els teus privilegis.

- La diferència del color de la pell marca una barrera?
A Tanzània he entès moltes coses. He entès que els guetos són necessaris per sobreviure en una societat que no és la teva. Jo quan estic a Tanzània la major part dels meus vincles són amb gent que també està lluny de casa, que no té amics o no parla l'idioma. Entendre això m'ajuda a veure que quan aquí diem que les persones vingudes de fora no s'integren és perquè no ens posem a la seva pell. És que no pots tenir voluntat d'integrar-te quan després d'una jornada de treball, l'únic que tens ganes és de parlar el teu idioma o estar tranquil, no de continuar forçant la màquina quan estàs ja esgotat! I això que jo he migrant per voluntat pròpia! És cert que el meu color de la pell em dona uns privilegis. Allà se'm veu com una dona rica, que jo no voldria que fos així, perquè no és la realitat. Però els estereotips a la inversa també funcionen. Amb Henry, som una parella que ens agrada desmitificar.

- Piks on Safari és la teva empresa. Com neix el projecte?
La meva idea és tenir el meu propi projecte per tenir un futur lliure també. Però quan tens un projecte d'aquestes característiques, i és encara incipient, ets més esclava que ningú. Neix de les ganes de la gent del meu entorn de conèixer Tanzània, fora dels circuits turístics i operadors més grans. Jo ofereixo viatges més reals. Com estic allà i conec a gent local que té projectes xulos, puc enviar persones per fer activitats amb gent local i creem un impacte real del turisme.

- Quines activitats oferiu?
És veritat que la gent que va a Tanzània, en general, va a fer-hi un safari, però si tens més dies, és bonic fer més coses. Tallers de cuina, tallers de ball, senderisme per la natura, ciclisme. Persones d'allà que té aquests negocis i jo faig d'enllaç. També intento promoure allotjaments locals que tenen projectes comunitaris. Fer-ho de manera responsable i respectuosa.

 

Un fotograma de 'Lost and found'
- Henry estrenarà una pel·lícula al setembre a Ulldecona. Explica'm el projecte.
Ell sempre s'ha dedicat al món del cinema. Va començar a treballar en grans productores a Tanzània. A poc a poc, va anar dirigint la seva vida professional cap als seus projectes propis. Fa dos anys, vam comprar una càmera de cinema i ara acaba de rodar una pel·lícula. És un film rodat a Tanzània, i explica, bàsicament, com les dones són assassinades. És un film sobre la violència de gènere. Va sobre una germana que fuig de casa després d'un episodi de violència i, llavors, la germana menuda busca a la gran. Tot el periple fins que la troba.

- Com ha anat la tornada a Ulldecona?
Et diré una cosa, des que tinc fills, li estic donant més importància a les arrels que mai. Jo havia tingut la capacitat d'estar un any i mig sense tornar a casa i estar superbé, però ara que he tornat, m'adono de la importància de caminar pel carrer i que la gent et saludi i t'estimi. Jo a Ulldecona em sento així. A Tanzània em falta xarxa, i et diria, xarxa de dones, de suport, entorn la maternitat. Ara em sento molt afortunada de tenir arrels i uns pares.

- Abans deies que trenqueu estereotips. Quins més?
Crec que ser persones que lluitem pels nostres projectes ja és important en aquest món on vivim. Tot i que hi ha mota gent que ho fa. Henry a Ulldecona trenca molts estereotips Pel fet de ser ja en trenca. Un home negre a Ulldecona; un home negre que fa cine; un home negre que té fills en una persona d'aquí. Només aquestes petites coses, ja són un aprenentatge.