Unitat, intel·ligència col·lectiva i civisme

Brussel·les: quinta compareixença en un mes

Amb la d’avui, lo President ha fet cinc compareixences este mes d’octubre: los dies 4, 17, 26, 28 i 31. Potser no es pot explicar tot però dóna la cara i això inspira confiança. També diré que si cal una certa autocrítica, que es faça quan pertoque. L'estratègia a vegades mos fa patir.

Quan a les 12.30h lo President (i els 7 consellers que l’han acompanyat) ha parlat des de Brussel·les, pensem que hi era més per defensar la institució que representa que la seua persona. Per cert, tots els consellers que no són diputats són (o eren)a Brussel·les. L'aforament s'ha tingut en compte, així com lo repartiment de responsabilitats en les sigles a l'hora de decidir qui es queda i qui se'n va. Fins quan? no ho sabem.

M'ha agradat especialment esta frase del President que podria resumir l'estratègia i el tarannà: 'si esta actitud de pau i prudència té com a preu alentir el desplegament de la República, és un preu raonable en l'Europa del segle XXI'. Tot allò que mos semble claudicació pensem abans si no és prioritzar la protecció de les persones i no tensionar ni posar en risc els servidors públics.

Puigdemont s’ha reivindicat davant del món com lo President legítim del nou estat que és Catalunya (tot i que a les beceroles). Ha convertit lo 21D en un referèndum legal per a la independència. Justet el que no volien Rajoy, Sánchez i Rivera i precisament allò que porten temps demanant els Comuns (i els independentistes també, eh? conste). Ara seria difícil d’explicar que no s’hi sumessen (inequívocament vull dir, no amb equilibrismes).

Quan Puigdemont s'ha referit a Raül Romeva l'ha esmentat com a cap de llista de Junts pel Sí. És una pista per a les eleccions del 21D, siga amb la mateixa fòrmula o amb una altra? Tinc la sensació que se l’està resguardant i que el seu potencial immens encara no ha estat ‘explotat’ en esta situació que vivim. I no és pas cap crítica, simplement em sembla que lo seu protagonisme públic (en privat fa temps que fa molta faena i ben feta) està per venir encara en esta contesa. 

Extradició i asil no són temes que vagen necessàriament lligats. Lo fet de dir que ‘no sóc aquí per demanar asil polític, sóc aquí per actuar amb llibertat i seguretat’ és una bona jugada perquè no crees un conflicte diplomàtic (tot i que una mica de mala maror ja hi és). Bèlgica, com hem sentit en diverses tertúlies d’experts, és un cas molt especial en lo tema de les extradicions, les concedixen en casos molt comptats. Puigdemont podria quedar-se a viure a Brussel·les (o a qualsevol altre racó de Bèlgica) i sense demanar asil explícitament forçar una petició d'extradició.

Un bon termòmetre/resum de la roda de premsa del President de la república és la reacció de la CUP. Mireia Boya ha dit que el President ‘ha fet un acte de dignitat i ha defensat lo govern vigent. Estem al seu costat i no acatem l’article 155’. A part també d’alguna crítica al que ells consideren certa manca de planificació i potser no els hi falte raó havent sentit a Santi Vila.

La deslleialtat de l'únic ex-conseller

Lo primer, una simple qüestió de terminologia republicana: només hi ha un ex-conseller: Santi Vila (per voluntat pròpia). La resta, més enllà del 155, continuen sent-ho legítimament del govern vigent.

Vila és un home que ha fet professió de la política i que igual te parla de trens, del riu, com de cultura (poc se l'ha estimada) com d'empreses (a les que no preparava per a la futura indepedència). És un xic polivalent, vaiga. Té dret a optar a ser cap de llista del seu partit? Sí. Lo PDCat no hauria de triar-lo com a candidat? Així ho crec, però no és lo meu partit. És deslleial que ho haja dit a dos hores de que el seu President parlés des de l’exili? Molt. Lo personatge és peculiar (per ser fina) però tampoc no mos interessa desgastar un partit que pot sumar per la República. En tot cas, cal vore si hi ha candidatura única o no. Si és que no i ell fos triat candidat del seu partit, Vila representaria el seu electorat i qui no el vulgués tindria altres sigles a les que acudir. 

Escenari de més presos polítics?

L’Audiència Nacional ha citat a declarar el President Puigdemont i els seus consellers los dies 2 i 3 de novembre a Madrid, o sigue: despús-demà i l’altre. Lo govern hi està encausat per delictes de sedició, rebel·lió i malversació de fons, que fa mal només d’escriure-ho. La querella del fiscal general de l’Estat espanyol, José Manuel Maza (ironies del cognom) demana ‘mesures cautelars’ o sigue que els hi podria passar com als Jordis tenint en compte, a més, que la jutgessa -oh, casualitat- és la mateixa. Se li acumula la faena a la senyora Lamela. S’hi presentaran? Tots? Ningú? Alguns?

Los mateixos dies, Forcadell i els membres sobiranistes de la mesa del Parlament hauran d’anar al Tribunal Suprem. Aquí no sembla que hi haja tant de dubte i tot apunta a que tindrien previst presentar-s’hi, atenent a declaracions d’algun dels seus advocats. Ara bé, si s’hi presenten l’escenari de que no mo’ls tornen és més que probable… està previst així? És un dels costos a assumir?

Ja sé que no podem fletar avions a la capital del regne d’Espanya així pim pam i que en tren potser hi arribaríem tard, però agrairïa alguna instrucció de les entitats sobiranistes per saber com hem de reaccionar de manera conjunta davant d’esta situació, tant si és perquè els acompanyem (i ja vaig omplint lo dipòsit de la furgoneta) com si mos demanen, per estratègia, que mos quedéssem a casa i els dixéssem fer sense grans concentracions de defensa. Igualment, costa quedar-se de braços plegats.

També lo dia 3, a les 10.30h, hi ha la vista d’apel·lació de Jordi Sànchez. Esperem lo seu alliberament. Igual que el de Jordi Cuixart. Vos volem a casa i ja van quinze dies.

21D: lo referèndum defintiu

No mo’n oblidéssem mai: no hi hauria 21D sense 1OCT. Per a mi lo 21D no han de ser uns comicis a partir dels quals demanar lo permís per després acordar un referèndum pactat. Per a mi, lo 21D és ja lo referèndum pactat que tothom (repetixo, tothom), tots els sobiranistes volíem des d’un principi. Uns van preferir esperar a que el PP, PSOE i C’s mo’l concedissen -i potser encara esperen- i altres vam apostar per convocar-lo igualment i legítima, la qual cosa no vol dir que no l’haguéssem preferit en millors condicions. Defensaré sempre l'1 d'octubre com un referèndum vàlid.

Bastir una estratègia comuna no vol dir per força fer una llista única, tot i que jo la preferiria. Ara, tinguem en compte que lo dia 7 de novembre acaba el termini per a inscriure coalicions. I tinguem en compte també si volem sumar escons o mos interessa més sumar vots, ho dic perquè llavors la llista unitària pot ser imprescindible o ‘només’ necessària.

Una llista única sense polítics i amb lo suport de partits independentistes i sobiranistes, entitats i societat civil trencaria el marc autonòmic i tindria simbolisme, és atractiu, sí, i em consta que els CDR hi estan treballant i es guanyaria temps ja que es podria inscriure fins al 17 de novembre (no fins al 7, com les coalicions de partits polítics). Crec, però, que perdríem espais de publicitat i cadira als debats, en tractar-se d'una llista sense representació ni escons actualment. Potser un híbrid, amb partits i ciutadania. A mi que hi siguen los Jordis m’agrada (però han de voler ells). Una coalició que traspasse les fronteres de Junts pel Sí m’agradaria, amb la CUP, Podem (que no Podemos) i vorem si Catalunya en Comú, tot i que estos darrers, ara com ara, em semblen més pendents del rèdit partidista que de la unió sobiranista. (tant de bo m’erre i si és així, rectificaré).

Lo dijous 21D ha de ser la ratificació i consolidació de la República, que prou pesat és haver de concórrer a unes eleccions il·legítimes. Cal unitat d’acció per a la República Catalana. Una revolta democràtica per a l’alliberament dels Jordis (i qui sap si ja d’algun pres més), la retirada del 155 i l’inici del Procés Constituent per la República en serien punts comuns. Com ha dit lo President des de l’exili: ‘unitat, intel·ligència col·lectiva i civisme seran la base de la nostra victòria’.