Jordi Bresolí

Foto: 

Surtdecasa Ponent
Bresolí a la seva casa-estudi

Jordi Bresolí: "La tela en blanc és el millor quadre que tindràs davant teu; allí hi és l’infinit"

Bresolí està immers en plena experimentació i evolució artística
Cristina Mongay
,
30/01/2018
Arts
Després de la tempesta, sempre arriba la calma. Després de mesos intensos de viatges, exposicions i muntatges, a la vida dels artistes fa falta tornar al taller, retrobar-se amb les eines i els materials, amb la rutina, amb l’essència, amb el missatge a comunicar al públic. Aquest és el procés en el qual està immers el jove artista lleidatà Jordi Bresolí, el qual després d’un any ple d’activitat i de mostres artístiques, preveu un 2018 ple d’experimentació i canvis creatius.
"És molt bonic fer vibrar, connectar amb el públic. És una sensació màgica"

- Com arriba l’art a la teva vida?
Quan vaig acabar l’EGB, vaig continuar la meva formació fent un mòdul l’electricitat a l’Escola del Treball. A mi m’agradava molt dibuixar, i em passava les classes fent esbossos i caricatures. Fins que un dia, una professora ho va veure i em va recomanar que fes el batxillerat artístic per perfeccionar la meva tècnica. I em vaig apuntar al Màrius Torres. Allí va començar tot! En acabar, vaig continuar la formació a l’Escola d’Art i Superior de Disseny Ondara de Tàrrega, on vaig cursar el mòdul de forja artística i, després, el d’escultura.

- No obstant això, et vas decantar per la pintura.
Sí! L'escultura necessita molt espai i moltes eines amb les quals treballar. I la pintura em va resultar molt més accessible. I em va atrapar totalment! Quan vaig acabar a l'Ondara, vaig treballar moltíssim amb la pintura a l'oli, i feia obres molt realistes. Les realitzava molt minuciosament, durant mesos, i va ser llavors quan em vaig adonar que amb altres tècniques aquesta captura del realisme es feia d'una manera rapidíssima i que la meva obra s'havia d'orientar cap a una altra vessant. Gradualment, em vaig passar al paper, a les tintes, al treball amb les textures.

- Al contemplar la teva obra, causa curiositat la combinació de tècniques lligades a l’Antiguitat –com el pa d’or– i d’altres més ràpides i contemporànies –com el collage i la fotografia–. Com es viu aquest equilibri?
D’alguna manera, utilitzant aquestes tècniques mantinc un diàleg amb la història de l’art. També amb el món Oriental, amb el qual sento una connexió molt forta.

- Com t’inspires?
La inspiració per mi és un sistema de vibracions. Mires una fusta, o una veta, i aquesta et pot despertar un vertigen interior, i en voler-la plasmar, l’entens i hi dialogues.

- El món tangible, i el cos humà, és un gran model d’estudi per les teves obres. Si més no, abans d’aquesta etapa de canvi en la qual estàs immers actualment.
He treballat molt el cos humà amb els retrats de gran format, però ara mateix m’inclino per experimentar amb l’inconscient, amb dibuixos que recorden l’art infantil. Vull treballar en aquest camí, cap al minimalisme, amb menys colors i elements reciclats.

- I has fet ja alguna prova?
I tant! Tant en paper com en petit format. Cal anar provant, evolucionant. De fet, no he entès mai aquells artistes joves que es queden estancats amb un únic llenguatge. No és criticable, òbviament, aquesta posició, però jo no ho comparteixo perquè m’encanta experimentar i investigar.

- Durant el 2017 hem pogut veure la teva obra exposada en diversos espais ponentins, individualment i col·lectivament. Fa molt poquet, tancaves l’exposició ‘L’ànima del paper’, a la Sala Marsà de Tàrrega. Què me’n dius de l’experiència?
Estic molt content, tant amb l’organització com en l’acollida per part del públic. M’ha encantat, sobretot perquè exposar a Tàrrega és com un regal a l’haver-me format allí i al poder-me trobar de nou amb els meus mestres. Ha estat per mi com tornar a les arrels, i mostrar tota la feina que he realitzat darrerament.

- Quins propòsits tens pel 2018?
Tirar endavant aquesta experimentació creativa i retrobar-me amb la ceràmica, una tècnica amb la qual he anat vinculant-me fa un any. De moment només estic fent tasses, ja que vull estudiar millor la tècnica dels esmalts. El que simbolitzen les tasses és per mi quelcom molt poètic, ja que són utensilis que et permeten compartir moments, aturar-te, pensar. Et conviden a una mena de ritual.

- Quines vibracions et desperta el món artístic ponentí?
Certament, no estic molt obert als circuits artístics actuals, tot i que em relaciono amb alguns dels seus artistes. Fonamentalment estic immers en el meu projecte. Però crec que hauríem de sortir més de casa i atrevir-nos a conèixer el que fan a les sales expositives. Ens ajudaria a inspirar-nos, a reptar-nos.

- Què és per a tu l’art?
Que difícil (riures)! La seva definició va canviant en el temps. L’art és per mi un procés, una cerca pictòrica, un estudi d’un mateix. 



- Quina sensació vius quan la teva obra està davant del públic?
Em sento totalment exposat, despullat davant de la gent, però alhora també m’omple fer sentir coses a l’altra gent. És molt bonic fer vibrar, connectar amb el públic. És una sensació màgica. Hi ha qui la viu, hi ha qui no; hi ha qui ho farà amb l’abstracció, hi ha que amb la figuració d’un quadre del Renaixement.

- Si haguessis de fer una tria dels teus referents artístics, de la teva formació i d’ara, amb quins et quedaries?
Ara especialment diria que amb el Joan Pere Massana. La seva obra sempre m’ha agradat, la sentia molt potent, i a mesura que passen els anys, encara ho considero més així. Tinc la sort de conèixer-lo, de parlar amb ell i de que m’expliqui la seva obra. També m’agrada molt el Gregorio Iglesias. És molt potent la seva obra, amb carbonets i grans formats. Té un toc primitiu que m’encanta! Temps enrere potser m’inspirava més en els clàssics, com Caravaggio, per la potència de les llums i les ombres; o Klimt, que crec que m’ha influenciat molt amb la geometria i l’ús del pa d’or.

- Dels pintors plàstics sempre m’ha interessat molt el seu procés creatiu. Pràcticament tots tenen la seva petita ‘rutina artística’, quina és la teva?
Abans, quan pintava a l’oli, dibuixava molt de nit. Era bastant nocturn, podia estar fins a les 5 de la matinada pintant. La nit tenia alguna cosa que necessitava: tranquil·litat, espai, saber que no hi ha hora límit, etc. Ara, però, he canviat de rutina. M’agrada aixecar-me molt aviat, quan encara és de nit, veure com tot es va despertant, amb calma. Vaig fent ceràmica, és un moment molt místic. I sempre m’acompanya música, que vario segons el meu estat d’ànim.

- És molt interessant conèixer aquest making off de les obres, perquè diu molt de l’artista i és una informació que veient l’obra penjada en una galeria es desconeix.
Cada obra té la seva vida pròpia. Aquesta sensació la notava molt quan dibuixava a l’oli. Cada obra té la seva trajectòria, la seva energia. La tela en blanc és el millor quadre que tindràs davant teu; allí hi és l’infinit. Quan comences tens aquella il·lusió i hi entres amb tota la força, perquè la composició la tens a la ment. A l’anar pintant tens punts àlgids i punts baixos, que experimentes fins que acabes.

- Hi ha alguna tècnica que et cridi especialment, i que volguessis treballar-la en el futur?
N’hi ha que sempre es queden al marge del teu camí. Potser treballaria l’aquarel·la, que no l’he tocat mai i que té un vincle molt gran amb la delicadesa del paper i el món oriental.

- Quin missatge deixes per als lectors i lectores de Surtdecasa?
Crec que és molt important obrir-nos, tots i totes, a la vida cultural de la ciutat. Cal omplir de cultura els carrers i les vides. 

  • imatge de control 1per1

Més informació: 

Facebook Jordi Bresolí

A

També et pot interessar