Cristina Mongay
,
03/06/2016
Arts

Míriam Fuentes: “El públic no s’ha de deixar intimidar pel sistema artístic”

Parlem amb la Míriam Fuentes, activista cultural i representant d'artistes lleidatans
Míriam Fuentes, Bresolí, Miguel Castellano, MF, art, Lleida, Surtdecasa Ponent

Foto: 

Miguel Castellano
Míriam Fuentes i Jordi Bresolí, un dels artistes que representa
La panoràmica artística de les Terres de Lleida és quelcom difícil de conèixer i acotar pel públic general ja que, en gran part, molts dels seus creadors ja no treballen exclusivament en aquest àmbit geogràfic o bé ho fan de manera individual. Sigui com sigui, el cert és que a Ponent i, més concretament, a la ciutat de Lleida hi ha una producció artística d’interès i de notable qualitat que caldria que tothom tingués present. Sobretot per no deixar-se intimidar i comparar amb altres pols creatius de la geografia catalana i internacional. En aquest emboirat i abstracte món es situa la jove Míriam Fuentes. Creativa, dissenyadora gràfica, actriu i, des de fa uns mesos, representants d’artistes lleidatans. I, per damunt de tot, una enamorada de totes les expressions artístiques i del món de la cultura. Parlem amb ella i esbossem una mica aquesta situació.

- El mes de gener d’enguany vas consolidar la marca “MF” amb l’obertura del teu lloc web. Què és “MF”?
“MF” és un dels meus projectes personals. Amb ell volia contagiar la força de l’art i la seva importància en el nostre dia a dia. Jo he nascut i he viscut en un entorn familiar molt relacionat amb les Belles Arts i crec que l’art és quelcom viu que s’ha de viure i experimentar. Sóc inquieta per naturalesa, tinc mil idees sempre pel cap i aquesta n’era una que volia posar en pràctica. Per mi és important fer de la vida “art”, viure en l’art, ja que és un sentiment molt fort. És tota una passió! I amb ell és possible sentir-se nen tota la vida i explicar sentiments molt complexos. 

- Al teu lloc web ressaltes la força i l’energia del teu somni en l’elaboració del teu projecte, ens l’expliques?
La meva idea és ensenyar allò bonic que es fa a Lleida artísticament parlant (tant a través de la pintura, la fotografia, la il·lustració, etc.), mostrar-ho al públic més enllà dels tallers dels artistes. No com a un negoci pròpiament dit sinó com una plataforma des d’on generar sinèrgies, diàlegs i donar a conèixer el talent i el potencial lleidatà. Fer una mica de gestora artística o de representant d’artistes. D’aquesta manera vull donar veu a una generació de joves que no és escoltada i que no sempre lliga bé amb el sistema tot i tenir molt a dir. En realitat, em considero una activista cultural.

- El que fas és màrqueting aplicat als artistes?
D’alguna manera sí. En tot cas, faig de “tallafocs” entre alguns artistes i el públic (galeries, col·leccionistes, institucions, públic general), “estalvio” a ambdós grups certes situacions incòmodes pròpies del món de l’art –per exemple, les presentacions en públic, el contacte amb galeries o el comissariat d’exposicions de les seves obres–. Com ja he comentat, la meva idea és demostrar a la ciutat que l’àmbit artístic lleidatà es mou i que hi ha pols creatius de qualitat ben nous i alternatius. Ja no podem permetre’ns el luxe de veure i tractar l’art com fa vint anys endarrere. Ara, en plena era 2.0., l’art s’ha de viure d’una altra manera! Les arts plàstiques han d’adaptar-se a les noves maneres de comunicació de la societat. I en això és fonamental el paper de l’intermediari entre “artista” i “públic”, ja que a vegades ni un ni l’altre comprenen aquest canvi de rol obligat i sense punt de retorn.

- Actualment et dediques a la representació de diversos artistes lleidatans: el pintor Jordi Bresolí, els fotògrafs Frank Diamond i Miguel Castellano, l’il·lustrador Quim Torres i la muralista Txus Montejano. Com va sorgir aquesta oportunitat?
Doncs l’oportunitat va nàixer fa un parell d’anys, quan em passava hores i hores recorrent totes les exposicions artístiques que es feien a la ciutat i assistint als principals esdeveniments culturals. Quan m’agradava algun artista contactava amb ell i, en diversos casos, vam arribar a tenir feeling i els vaig proposava l’opció de representar-los. D’entrada, aquesta connexió l’he fet amb artistes vinculats a Lleida, però no estic tancada a fer-ho a gent d’arreu de la geografia. 

- Com és la teva relació amb ells i elles? Ja us coneixíeu prèviament?
En la majoria dels casos no ens coneixíem o només ens sonàvem de vista. Òbviament, la nostra relació és molt bona, és pràcticament d’amistat. Ha de ser així! Ja que és important que un cregui i confiï en l’altre, sinó no s’arriba a bon port. L’única part negativa de la meva tasca és convèncer que s’ha de perdre la por de provar coses noves i que s’ha de deixar de banda l’ego o les pretensions de grandesa.

- Tens previst “acollir” i donar un cop de mà a més artistes lleidatans? Hi ha artistes joves entre aquests?
La veritat és que sí! Ja tinc alguns vincles més en procés que poden ser molt interessants. Estic centrada en ajudar als artistes emergents per a emergir. I és que el meu projecte anirà creixent amb mi i crec que és molt important donar suport als qui comencem. És una labor difícil però tinc tota la vida per anar-la desenvolupant i creixent. M’agradaria que algun dia, de gran, poder explicar totes aquestes vivències i reptes als meus nets.

- Tinc entès que tu també desenvolupés diverses facetes artístiques, com ara la il·lustració. Com podem conèixer la teva obra?
La meva trajectòria artística és bastant densa tot i ser tant jove. Fa uns anys vaig començar art dramàtic a l’Aula de Lleida. Jo volia ser actriu, i com que sóc addicta al cinema, sobretot el cinema independent, volia experimentar en aquest camí. Em va fascinar el món teatral, ja que és on realment s’aprèn l’ofici d’actor. Però com que sóc molt inquieta, vaig començar a formar-me en una altra disciplina: el disseny gràfic. De totes maneres, sempre he dibuixat i pintat, i ho he continuat fent fins ara. D’alguna manera és la meva “teràpia” o via d’escapament. Fa un temps vaig començar el projecte “Somnis creatius”, on creava festes infantils i de titelles, però em vaig adonar que preferia decantar-me cap al públic adult. Llavors vaig relacionar-me amb l’Escola Ermengol, vaig aprendre tècnica i vaig col·laborar amb ells una temporada. Tot i així, com que sóc força autodidacta, vaig seguir el meu camí fora de la norma. Artísticament no he de demostrar res, visc el meu art molt humilment, de manera molt personal. Crec que has de fer les coses perquè et venen de gust no per esperar res a canvi.

- Com veus la panoràmica cultural i artística de les Terres de Ponent avui en dia?
Crec que es fan moltes coses, s’hi couen molts projectes. Però sempre s’acaba recolzant als mateixos noms. Crec que fa falta molta més força i suport per part de les institucions. I a aquestes dificultats s’hi sumen les rivalitats del sector i aquesta certa falta d’autoestima general de Lleida. Hi ha molta gent que marxa i no reconeix el seu origen! La clau hauria de ser reforçar la marca Lleida, valorar-la de veritat, perquè tenim qualitat i el públic no és “tonto” com per no adonar-se’n. Senzillament se l’hi ha d’apropar.

- Un dels darrers esdeveniments que has organitzat ha estat “OleaTerra, escenaris d’art”, juntament amb el Centre de l’Oli de la Granadella. Es tracta d’una proposta artística que ha unit patrimoni, paisatge, diversos llenguatges artístics, la cultura de l’oli i la gastronomia. Com va sorgir la idea?
La veritat és que la idea és de les seves organitzadores, la Maite Ojer i la Txus Montejano. Elles hem van demanar comissariar l’esdeveniment i ho faig fer perquè és molt atractiu. Fusiona diverses disciplines –música, gastronomia, arts–  en un espai emblemàtic com la Balma del Triquell (Granadella).

- Estàs satisfeta amb l’acollida de la primera edició d’Olea Terra?
Sí, és clar que sí! Es va demostrar que la gent vol viure experiències artístiques! Unir diferents disciplines és quelcom poc habitual i, fer-ho en un espai idíl·lic, promet una experiència diferent. Donava la sensació que tot era l’obra d’art, una obra d’art efímera.

- Imagino que deus de tenir en ment i, potser ja desenvolupant-se, altres projectes artístics, podries fer-nos un petit avenç? Alguna nova exposició col·lectiva?
Tinc força idees entre mans. Tot i que encara és aviat parlar-ne... et puc avançar que una té a veure amb el meu propi projecte de comissariat, centrant-me amb els joves talents lleidatans de diverses disciplines. Haureu d’estar a l’aguait! 

- I per últim, si poguessis dirigir unes paraules a les institucions i al públic general, tant seguidor i entusiasta de l’art i de la cultura com no, què els hi diries?
A les institucions els hi diria que tornessis a invertir econòmicament en cultura i art. Els humans no som robots, no podem mesurar-nos únicament amb diners. Sentim, ens emocionem i el gran reflex d’això són les expressions artístiques i culturals. No podem tallar aquest canal de comunicació tant humà! També els hi demanaria un interès real per aquest sector, més enllà dels noms consagrats i dels moments de presentació d’actes i de les fotografies a la premsa... I al públic l’hi diria que s’obrís, que fos receptiu, que no tingui por a experimentar amb les novetats perquè segur que li enganxen. No cal ser un entès per sentir l’art, només cal donar-li una oportunitat per a que visqui dins d’un mateix. El públic no s’ha de deixar intimidar pel sistema artístic, pels tecnicismes i els egos, ja que són una part clau de l’obra. Ha de gaudir de l’art!

Més informació: 

També et pot interessar