“La cultura popular d'aquí no l'has d'anar a buscar, et ve a buscar ella a tu”

Erik Wirdheim és un suec que viu a Vilanova i la Geltrú des del 2005. Des del primer moment va mostrar un gran interès per conèixer els trets distintius de la societat que l'acollia. Té un domini gairebé impecable del català i la cultura popular s'ha convertit en una de les seves passions. Divulgar la vessant participativa d'aquestes tradicions i la riquesa patrimonial d'aquestes comarques són dos dels pilars que centren les reflexions que regularment podem seguir a través del seu blog. Un espai de divulgació que, certament, costaria molts diners si és fes des de les institucions públiques. Ell ho fa per vocació, com també participa als Bordegassos de Vilanova i als Falcons de Vilanova. Aquesta cultura del poble per al poble és el que l'ha sorprès més del Garraf i el Penedès.

-Quin és l'objectiu del teu blog?
-Des del principi he volgut connectar amb estrangers que visquessin a Vilanova. Jo m'esperava trobar moltes persones, però amb el temps m'he trobat que no n'hi ha tants i que els que hi ha tampoc no tenen massa interès a connectar amb els altres persones vingudes de fora. Ara que ja porto cinc anys treballant al blog i estic molt més integrat, el meu interès ha variat. Abans sí, però ara entre els estrangers ja no és el lloc on jo em trobo més còmode.

-Què et va xocar més de la manera de fer d'aquí?
-La societat aquí és nota d'una manera molt diferent que a Suècia. Allà no veus ni vius una societat; aquí és totalment diferent. Aquí veus els avis i les àvies asseguts a bancs al carrer. I això ja diu molt de quin tipus de cultura hi ha. Els mateixos avis, a Suècia no els veurem mai, perquè no surten de dins les cases. Ni tan sols als mesos més càlids de l'any. A Suècia saps que hi ha persones, però no les veus. Aquí sempre veus les cares de la gent al carrer. Sempre hi ha molta cultura, a vegades banal, no professional. Però dins d'aquest paquet global que és una ciutat catalana, cadascú troba el que li pot interessar més. En el meu cas, els castells i els falcons. Però també moltes altres coses que tenen a veure amb els diferents elements de la festa major i la cultura popular, orquestres que toquen al carrer...

-Què té d'especial aquesta cultura popular?
-La cultura popular d'aquí és diferent, perquè uneix una ciutat. Al 2008, que ja coneixia força gent de la ciutat, em va sobtar molt veure que bona part d'elles participaven activament a la cercavila de festa major. No hauria dit mai que aquells pares que coneixia de l'escola també hi participessin. Com es possible que quasi tots els pares dels nens estiguin ballant a una cercavila? No hauria imaginat mai que la gent normal d'una ciutat pugui involucrar-se tant en en el seu temps lliure amb una activitat com aquesta. Vaig descobrir un element que estava unint tota una societat, vaig començar a estudiar-lo, i vaig entendre que això no només unia una ciutat en si, sinó tota una cultura nacional. Molts d'aquests elements tenen influències d'altres coses, però el factor català no el pots obviar. És molt fàcil sentir-te atret per la cultura catalana, per la seva sensació de festa i els valors que se'n desprenen. Tot passa en un lloc molt visible; no passa a un local tancat. No ho has de buscar; et ve a buscar a tu... A Suècia això no ho tenim.

-Tot això passa a causa del clima?
-D'origen segur que és així, però avui en dia ens podríem inspirar una mica... El que es fa als carrers de Suècia és molt més organitzat, professionalitzat... Ha perdut aquell encant de ser del poble per al poble. D'això a Suècia no en tenim per desgràcia. Segurament, el fet de venir a una ciutat petita ho ha afavorit. A una gran ciutat com Barcelona seria molt més fàcil acabar fent el mateix tipus de vida: anar a restaurants, esport, teatre... Però a una ciutat petita com Vilanova he conegut una realitat que pensava que ja no existia.

-Segur que també hi ha aspectes de la manera de fer mediterrània que et sorprenen en negatiu...
-Bé, millor que no en parlem (riu). Si entres al meu blog, que he anat adaptant a les meves inquietuds de cada moment, veus que hi ha grans períodes en què he parlat molt de política, ja sigui a nivell local, sobre el Penedès, la relació Catalunya/Espanya. A vegades he dipositat moltes esperances perquè les coses poguessin millorar, però altres cops ha estat completament al revés. Ara aquests temes ni els toco; estic tan enfadat que parlar-ne ni tan sols no m'aportaria res pensar-hi. És millor buscar les coses boniques de la vida i fixar-me només en això. És evident que necessitem millorar moltes coses, però ara prefereixo no parlar-ne.

-Quin perfil de persones visita més el teu blog?
-Una de les coses que em va sobtar és que, tot i escriure en anglès, ja des del principi qui més interès mostrava pel que deia era gent d'aquí. I m'han anat seguint amb una certa regularitat.

-Algun cop també has escrit en català...
-Sí, ho he fet per facilitar que em puguin entendre millor la gent d'aquí. Sempre ha estat en moments que he disposat de més temps i, a més, he sentit la necessitat de treballar per millorar el meu nivell de llengua. Comunicar en català mai no ha estat l'única raó. Ara mateix, no disposo de tant temps i, tot i que no sóc perfeccionista, un cert nivell d'auto exigència sí que me'l marco i tampoc no voldria publicar cada setmana posts que abaixarien la sensació que la gent té del meu domini del català. Em caldrien unes hores que ara no tinc.

-Quan vas venir, sabies on aterraves?
-Sí. Abans de venir vam comprar el Lonely planet i ens vam assabentar que aquí l'escola és en català. Com que ja ho sabíem abans de mudar-nos... Es tracta que la gent abans d'anar a viure a un lloc s'informi d'on va. Jo intento divulgar-ho... M'he trobat amb suecs que han vingut aquí i se sorprenen negativament. Francament, nosaltres d'entrada no ho vam veure com una riquesa. No vam dir “oh, quina riquesa cultural, ara aprendré dues llengües...”. No et diré que ho vam veure com un valor afegit perquè no seria cert, però ho vam veure com una realitat a la qual ens hauríem d'adaptar. A les poques setmanes de viure aquí ja vam començar a comprar el Diari de Vilanova. Naturalment, no ho enteníem tot, però tant la meva dona com jo vam començar amb la idea ben clara que aquest idioma és possible d'aprendre'l. No amb l'odi que algunes persones el veuen. Segurament, hi ha una diferència entre la gent que venim de països amb llengües petites i les que vénen de països amb llengües que tenen molts més parlants, com són l'anglès o el castellà.

-Als catalans ens cau la baba quan un estranger parla català tan bé... Has notat el que podríem anomenar efecte Mathew Tree?
-Cert. Ho he notat. És per això que sempre recomano a tothom que acaba d'arribar aquí que aprengui el català. És una manera molt ràpida per integrar-te a una societat a la qual d'entrada no hi pertanys. Amb el català tens una drecera que no existeix a altres països. Per posar un exemple, a Suècia és molt difícil que algú de fora sigui considerat suec. El procés serà molt i molt llarg. Aquí, només que comencis a practicar el català pots connectar amb tot un món i moviment social que t'accepta... Aquesta és la part més bonica del catalanisme. Al final, no és un nacionalisme; és un sentiment de pertinença sense cap component excloent. Ho veig com a benefici mutu. Els catalans ens veieu com algú que se suma a la vostra lluita i nosaltres som acceptats a una velocitat molt més ràpida que el que seria habitual. Si visquéssim a una ciutat on es parlés només castellà el procés seria molt més llarg. Ells veurien com a natural que nosaltres aprenguéssim el seu idioma, seguiríem sent un de fora i no tindrien cap necessitat de sumar-te a la seva lluita. Aquest és un avantatge que tenim, nosaltres i vosaltres.

-També t'has mullat molt defensant l'àmbit Penedès...
-Hi ha una gran diferència entre el que veig i el que vull veure. Si volem vendre aquestes comarques, comparar-nos amb les platges de Barcelona no té massa sentit. Les platges d'aquí són molt més boniques. Sobretot, si les relacionem amb les terres del vi, que comencen a Sant Pere de Ribes. El turisme del vi és un moviment molt fort. Defenso el Penedès en la seva totalitat, però penso que al Garraf no podem repetir el model del Baix Penedès, que té més interès a relacionar-se amb la Costa Daurada. És un concepte de platja que jo entenc, però que a mi em sembla lleig i poc interessant. Potser allà els interessa més relacionar-se amb aquest perfil, perquè les seves platges i façana marítima s'ha uniformat força amb el que trobem cap al sud fins a Port Aventura...

-Sabem vendre prou bé el producte?
-No, tot i que els Consells comarcals tampoc no tenen la capacitat necessària per divulgar-ho. Les províncies tenen més recursos, però el seu concepte és totalment diferent. Hi podria haver un gran valor afegit en relacionar les platges del Garraf amb el turisme del vi de l'Alt Penedès i el nord del Baix Penedès. Aquestes terres del vi tenen encara un encant natural especial. Vilanova i els altres pobles del Garraf no seran mai Barcelona, perquè hi ha unes muntanyes que ens en separen. Per tant, és important que aquí es trobi un model propi. Si aspirem a ser com ells, sempre patirem de no poder tenir tota la seva oferta cultural per exemple. Però aquí també tenim coses que allà no hi ha, i cal potenciar-les quan ens promocionem. I ja no només des de fora, sinó internament com a catalans. Aquests darrers anys que tant es parlava de la vegueria, a mi em sorprenia que em diguessin que al Garraf aquesta idea no estava massa consolidada. Penso que no és així. Si a algun lloc aquesta idea (aquest somni) encara té sentit és aquí.