Dona rica / Dona pobra

Ja fa temps que Woody Allen ha deixat de ser aquell director trencador que oferia una nova visió de les relacions entre les persones a la gran pantalla combinat amb un ús poc habitual dels plans i les seqüències. El Woodey Allen de les gairebé últimes dues dècades es mou en un còmode espai que bascula entre la comèdia i la tragèdia, segons cada film, i que aposta per emmarcar les seves històries en les seves ciutats preferides.

Aquells que van perdre l’interès en el director novaiorquès des de més o menys ‘Desmontando a Harry’ seguiran sense trobar-li res a destacar a ‘Blue Jasmine’. Per contra, els que es senten còmodes amb l’estil en el qual s’ha recolzat els últims anys podran gaudir i molt de la nova pel·lícula. Perquè si una cosa segueixen tenint les cintes d’Allen és bon gust narratiu i situacions que arrenquen un somriure a l’espectador.

Aquest cop ha tocat mostrar les bonances de San Francisco, probablement la ciutat més europea dels Estats Units, tal i com s’encarrega de recordar-nos la mateixa protagonista del film en una escena. Una Cate Blanchett que és la verdadera reina de la pel·lícula, en el seu paper de persona benestant caiguda en desgràcia i totalment fora de sí.

Si bé Allen ha basat la majoria dels seus films en les persones de classe alta, amb una destacable formació cultural, en alguna de les últimes entregues ja havien intentat barrejar aquest món amb el seu oposat, el de les persones més grolleres dels barris baixos (Penélope Cruz a ‘Vicky Cristina Barcelona’, per exemple). A ‘Blue Jasmine’, la contraposició d’aquests dos mons és més evident, degut a la convivència forçada de dues germanes que es troben en punts exactament equidistants en quant a comportaments, maneres i gustos.

Jasmine, una dona rica caiguda en desgràcia després de l’empresonament per frau fiscal del seu ex marit, es veu obligada a buscar refugi a casa la seva germana Ginger, de classe treballadora, amb modals poc refinats i unes amistats força barroeres. L’intent de retratar les classes baixes no li acaba de sortir del tot bé a Allen, una cosa en la qual no hi ajuden gens els barroers doblats en espanyol, però les situacions creades en aquest xoc d’estrats donen per a moments divertits. Potser Woody Allen ja no és capaç de tornar a realitzar coses com ‘Manhattan’ o ‘Annie Hall’, però sempre és un plaer deixar-se atrapar per la dolça rutina d’anar a veure el film anual del director criat a Brooklyn.

Consulteu la cartellera per veure on fan 'Blue Jasmine': Cartellera