Jump to navigation
- Com defineixes ‘Pastor’?‘Pastor’ és un solo de dansa que interpreto jo mateix i que parteix de la investigació que he estat fent aquests últims dos anys en llenguatge de dansa. Em baso a investigar la fusió entre danses urbanes i dansa tradicional catalana o dansa d’arrel. He anat fent projectes en paral·lel, sempre en grup, i em costava transmetre el que realment volia. Vaig veure que primer havia d’entendre què era el que buscava.
- De què parla la peça?Fa 15 anys que ballo Ball de Pastorets a Sant Pere (de Riudebitlles) i aquesta va ser l’excusa: agafar la figura del pastoret de les danses tradicionals per investigar la figura del pastor, tant pel que fa a l’imaginari català, com en relació amb l’ofici. He tingut l’oportunitat, a través de la xarxa de pobles creatius del Bages, de col·laborar amb un pastor i fer una part de la transhumància amb ell i el seu ramat. Ara fa poc també vaig conèixer un pastor d’aquí, del Penedès. D’alguna manera, he anat encaixant peces d’un trencaclosques. A ‘Pastor’, la figura protagonista fa aquesta transhumància que alhora és un viatge personal a través de diverses capes de la meva pròpia identitat. És un viatge que comença amb un punt d’inflexió. Sempre et vas trobant al llarg de la vida amb punts d’inflexió on t'adones d’alguna cosa i pots decidir continuar, tot i que saps que allò ja no funciona, o fer un canvi i passar a ser més honest amb tu mateix. Aquest és el viatge que fa aquest pastor en escena i que al final utilitzo per parlar de temes que a mi m’ocupen o em preocupen.
- I com és la posada en escena?Viatjo a través de la dansa tradicional i l’imaginari de la cultura popular, amb les seves llegendes. I hi barrejo els elements que m’apassionen del món friqui fantàstic dels videojocs, el manga i l’anime. Sent un solo, vulguis o no, parles molt de tu. Volia incorporar aquests elements per acabar dibuixant aquest pastor des del meu punt de vista. I, alhora, m’ha servit per definir un tipus de línia creativa que m’agrada.
- Com incorpores els videojocs i l’anime a les teves propostes?Està en un nivell d’imaginari, a través del vestuari, determinades imatges i moviments. Des d’un punt de vista estètic, hi ha imatges típiques de l’anime o els videojocs a partir de les quals n’extrec un moviment concret. Algunes persones m’han dit que ‘Pastor’ els transportava a l’univers de l’Studio Ghibli, que per a mi és un dels grans referents. Més no puc demanar. Del món dels videojocs i el manga m’agrada el fet que beuen de la cultura popular. He crescut amb tots aquests referents com ho he fet amb la dansa tradicional. M’inspiro en com l’anime o els videojocs utilitzen la cultura popular per jo tornar a fer una altra aproximació a través de la dansa tradicional. Trobo molt interessant anar a inspirar-te en allò que ja ha servit d’inspiració per un altre i buscar una nova mirada. Al final, la cultura és això.
- Com és això de treballar sol?Havia fet altres projectes abans, però sempre havien estat cocreats amb altres coreògrafs. ‘Pastor’ és el primer en què estic jo sol a la direcció i coreografia. Però, per sort, tinc un bon equip al darrere. Posar-se a crear sol, sense tenir altres mirades que et vagin acompanyant i et vagin desencallant, és difícil. Et perds molt. I ja m’he anat perdent pel camí, però tenia gent al costat que m’acompanyava, encara que tenia molt clar el que volia fer i els he molestat bastant. El Salvador S. Sánchez ha fet l’assistència en la dramatúrgia i la direcció; Gerard Bosch ha creat l’espai sonor; Eva Padilla i Uri Prat s’han encarregat del vestuari; la màscara l’ha fet Aura Gumà; i he tingut l’acompanyament coreogràfic i la mirada externa de la Marina Escoda.
Xavier Gumà durant una actuació a la Fira Mediterrània de Manresa | Foto: Cedida- Vas preestrenar a l’Esdansa (Les Preses, La Garrotxa) abans de portar ‘Pastor’ a la Fira Mediterrània de Manresa. Quines van ser les sensacions?L’estructura és la mateixa, però ‘Pastor’ ha canviat molt en el sentit de com agafo jo la peça, des d’on ballo les coses. Al final les preestrenes són oportunitats per poder provar, equivocar-te, veure què funciona i què no quan estàs davant del públic i polir de mica en mica. Costa molt agafar la perspectiva si no pots exposar un treball. I més sent un espectacle de carrer. En algun moment he pensat “Xavi, on t’has ficat?” Perquè carrer i sol és un marrón. M’ha costat, ho he de dir. Entendre-ho, passar-ho pel cos. Però ara estic molt content d’haver pres aquesta decisió.
- Per què és important que sigui una proposta de carrer?Tenia claríssim que havia de ser espectacle de carrer. La figura del pastor que volia generar no tenia cap mena de sentit dalt d’un escenari o dins un teatre. Perquè és una figura que ha d’ocupar l’espai urbà. Millor dit: ha d’envair l’espai urbà. Tinc la sensació que l’espai públic cada vegada s’està privatitzant més. Si tens una terrassa d’un bar i pagues pots ocupar l’espai públic, però si ets una associació i vols fer depèn de quina activitat et posen quaranta mil impediments. La dansa popular és una forma de reivindicació, d’ocupar l’espai públic, de fer el gamberro. I crec que la figura del pastor havia de venir a ocupar l’espai públic i urbà. Perquè és una figura que sempre està relacionada amb el camp, amb el món rural, allà perdut. Jo volia que entrés a la ciutat, que ocupés l’espai urbà amb llibertat. És un joc que em sembla interessant. A més, jo sempre reivindico el món rural.
- Quins temes et mouen a l’hora de crear?Per una banda, hi ha la reflexió sobre la dansa tradicional perquè sempre n’he ballat: a Sant Pere, a Vilafranca, a Gelida amb l’Esbart (Rocasagna). I, per altra banda, tinc la dansa urbana. Necessitava fusionar-les. Al final, a escala creativa, em sentia com que no estava en cap dels dos espais fins que vaig dir-me “Em quedaré al mig”. I aquí és on estic trobant un camí que em defineix. A la vegada hi ha la meva reivindicació de la dansa d’arrel. Es balla molt poc dansa tradicional, excepte en petites bombolles, com és el cas de Vilafranca del Penedès. Fora d’aquest tipus d’espais acaba sent anecdòtica. I en el que faig també hi ha certa reivindicació en el sentit que no m’agrada la idea que la dansa tradicional acabi sent únicament recreació històrica. També hi ha la necessitat de parlar de temes actuals utilitzant una dansa que ens és pròpia. És la nostra herència, el nostre llegat. Crec que igual que hi ha d’haver aquesta recreació històrica i s’han de mantenir aquestes formes, la dansa tradicional també s’ha de transformar. Hem de permetre que hi siguin les dues línies. Que hi hagi aquesta transformació per parlar de l’avui, de l’ara. Perquè si no és així, la dansa tradicional es descontextualitza, queda momificada i, en molts casos, al final s’acaba perdent. Quan permetem que la nostra pròpia cultura ens parli dels temes que ens preocupen avui dia és quan la mantenim viva.
- Una mica és això de què parla ‘Pastor’?Sí, tracta de com aquest pastor reflexiona sobre com utilitza la tradició i què implica això. De fet, soc una mica reticent a explicar el que volen dir els espectacles perquè m’agrada que a cadascú li evoqui el que li hagi d’evocar. Però, per exemple, dins la peça, un dels espais que transito té a veure amb el fet que formo part del col·lectiu queer. Utilitzo una dansa urbana que he practicat molt, el waacking -una disciplina nascuda de l’escena queer dels EUA- com a forma d’expressió i d’exposició davant del públic. Empro aquest llenguatge com ho faig amb la dansa d’arrel. I jugo amb els rols i moviments que, sobretot en dansa tradicional, estan tan associats al gènere. Sempre tinc el dubte de si explicar-ho o no perquè són temes molt personals i perquè penso que, si defineixo massa, potser la gent no s’identifica tant amb el que passa a la peça. Prefereixo deixar-ho tot més obert. I més quan parlem de dansa, que tot és tan intuïtiu i visceral.
- La màgia de la dansa és que a vegades evoca sensacions que potser ni entenem en aquell moment.Exacte. I que et remou. I potser després de dos dies et provoca un pensament o una sensació determinada. No cal que tot hagi de ser explícit. I menys en el cas de la dansa.
Xavier Gumà durant una actuació a la Fira Mediterrània de Manresa | Foto: Cedida- Quina relació diries que hi ha entre la dansa d’arrel i la dansa urbana?Trobo que tenen moltes coses en comú. Són danses que provenen de la cultura popular, encara que sigui en contextos i llocs diferents. Neixen des del poble, des del carrer, des de la necessitat de ballar. Tenen en comú aquest punt d’evasió, de deixar-se anar, de celebració. Celebrar la vida i ofegar les penes. A diferència de la dansa contemporània, que neix des d’una mirada completament escènica, tant les danses urbanes com les danses tradicionals neixen des de l’espai comunitari i des de la necessitat de compartir. Després es tracta del fet que els artistes que volem crear amb elles els hi donem el sentit escènic. Les danses canvien molt segons les formes, però l’origen sol ser picar, trepitjar, girar. La dansa és també un llenguatge social. En el cas del Ball de Pastorets, els orígens que se li atribueixen són agraris. El pal pica contra la terra com una eina del camp però també per despertar l’abundància, per demanar una bona collita. Els picarols als camals s’associen a espantar els mals esperits. Al final tot té un sentit.
- Què has anat descobrint en aquest procés d’investigació que has fet els darrers anys?Sobretot creure’m més i consolidar aquest llenguatge propi que havia estat investigant i que, fins al moment, havia estat en una fase de laboratori. Era fràgil perquè encara estava trobant noves formes. Amb el solo he pogut definir i consolidar aquest llenguatge. I, d’altra banda, he après molt personalment. Ha resultat terapèutic. Ara fa un any em van diagnosticar una neurodivergència. No em va sorprendre, però ho havia de pair. Descobrir-ho ha estat sanador, però el solo m’ha ajudat a normalitzar-ho. Una de les màgies que té la dansa és que parles de les coses sense haver de parlar-ne. Exposo tot aquest procés personal davant del públic sense que ningú tingui perquè saber-ho. Però ho exposo i em permeto ser honest davant de la gent. No vull utilitzar-ho com a màrqueting artístic perquè, després, ho vulguis o no, arriben les etiquetes. Però forma part de mi.
- També està bé explicar les coses tal com són…Sí, però em refereixo al fet que no em neix la necessitat de dir-ho. Si m’ho preguntes, t’ho diré, no obstant això quan utilitzes artísticament una etiqueta llavors és perquè realment vols reivindicar allò i ho has de fer amb totes les conseqüències. Hi ha elements que formen part de qui soc i el que jo expresso parteix de qui soc, però no m’agrada etiquetar-ho. Com a artista sento una responsabilitat en el sentit que, si reivindico alguna cosa, ho he de fer de veritat, he de fer aquesta lluita social i estar disposat a tot el que comporti. No renego de com soc. Com a artista tinc una responsabilitat, però també m’estic exposant. I també soc humà i tinc les meves fragilitats i les meves pors. No sempre estic preparat pel combat.
- Aquí està el preu que paga la gent que és honesta amb el que fa.I això passa en tots els àmbits. No vull que quedi pedant, però ho he vist molt clar amb el solo. Has de ser honest. Quan he intentat evitar presentar-me de forma honesta i fràgil, no ha funcionat. En canvi, en el moment en què he acceptat que m’havia d’exposar, tot ha funcionat. Ara ho dic com si hi hagués un cost molt gran, però, en realitat, cada vegada que faig el solo és un viajazo. En surto superfeliç, és un procés positiu. Ara bé, també desgasta. Molts cops s’ha romantitzat el fet que l’artista sempre ha d’estar preparat per tot. Potser tinc un dia de merda, saps? Potser tinc ganes de plorar, m’entens?
Web Fira Mediterrània Instagram Xavier Gumà
