És el cinema al·lucinogen?

El consum compulsiu de cinema ja comença a afectar-nos, a mi i a tots els periodistes acreditats, que sortim i entrem de les sales sense temps per pair les imatges, que s'acumulen al cervell. Ens sentim ennuvolats, desorientats, incapaços de veure el sol en aquesta pluja de pel·lícules. Que tres dels títols que més ens hagin sorprès es moguin, precisament, en un terreny fronterís, aquell que confon la vigília amb el somni o el conscient amb el subconscient, no sembla una casualitat. El cinema reflecteix el nostre estat d'ànim i aquest es reflecteix al cinema. Sitges és al·lucinogen.

És possible que encara no conegueu en Ben Wheatley, però aquest britànic porta uns anys fent soroll al seu país i les seves tres primeres pel·lícules són ja avui obres de culte. De fet, no fa gaires mesos, s'estrenava en algunes sales catalanes amb èxit el seu film de 2012, Sightseers (Turistas), una road-movie macabra, negríssima i plena de rulots protagonitzada per una parella d'assassins. El seu nou treball, A Field in England, és molt més atrevit, ja que es mou entre diversos gèneres i no busca el somriure còmplice de l'espectador. Situat al segle XVII, en un camp de batalla perdut de la Guerra Civil britànica, es tracta d'un film agosarat: d'època, de baix pressupost, en blanc i negre, contemplatiu, erràtic i amb deliris visuals... generats per bolets al·lucinògens!

No és que en Wheatley hagi perdut el cap sinó que ha volgut arrossegar-nos sensorialment a un temps molt concret, on els fongs de camp podien fer perdre't la xaveta i on la màgia i la ciència no es distingien. Els quatre combatents arreplegats que apareixen A Field in England són, per tant, protagonistes d'una pel·lícula mental i bellíssima, que tan aviat et fa pensar en Albert Serra com en Terry Gilliam. Els moments musicals (que bé sonen les cançons folk!), la construcció d'estampes (amb els personatges quiets, com estàtues), les càmeres lentes (que estètic pot ser un viatge amb drogues naturals!) o els plans de la naturalesa (les herbes, el sol, els insectes) acaben per seduir-nos i ens confirmen que Wheatley és un cineasta amb personalitat, no només un Ken Loach tarantinià. 

Tal com passa a A Field in England, les droges d'Upstream Color tenen un origen orgànic, natural. En aquest cas, l'ésser viu al·lucinogen no és un fong sinó un cuc, que creix a les orquídies. Un dels personatges de la pel·lícula el subministra a les seves víctimes, que al ingerir-lo perden el control dels seus actes i esdevenen autòmats condemnats a ser estafats. Aquest plantejament, que ja és força delirant, és el més comprensible d'un film derivatiu i digressiu, d'aquells que saps on comencen però mai on acaben. La pràctica absència de diàlegs i un muntatge evocador de plans curts (com el del Terrence Malick d'El árbol de la vida i To The Wonder, per entendre'ns) fan que el visionat sigui una experiència enlluernadora, on l'espectador ha de tenir fe en el relat del cineasta: Shane Carruth.

Autor complet (actor protagonista, director, muntador, guionista), Carruth no filmava una pel·lícula des del seu debut, Primer (2004), una complexa peça de ciència ficció minimalista. Upstream Color té poques connexions estètiques amb aquella obra, però sí és igual d'agosarada. Tot i pecar de críptic i abusar de certes metàfores (atenció a uns porcs amb ànima!), Carruth surt triomfador del seu viatge musical i visual, que, en cas de gaudir-se amb tots els sentits, donarà respostes argumentals a l'espectador, que s'enfronta a una proposta independent i lliure com poques.

La jornada al·lucinògena de Sitges no podria tenir millor final que amb el pertorbador film Magic, Magic, dirigit pel prometedor Sebastián Silva. Rodat a Xile majoritàriament en anglès, es tracta d'un drama inquietant, que tracta les relacions entre un grup de joves a un poble perdut situat en una zona indígena. Després d'un inici aventurer, la protagonista (molt gran Juno Temple) sembla patir els efectes d'una malaltia mental, que la fa desconfiar de tots els seus companys, que, als seus ulls, esdevenen éssers estranys i violents. L'ambient es va recargolant amb el pas dels minuts i nosaltres, els espectadors, ho veiem tot a través de la mirada de Temple, que acaba convencent-nos que, com deia Jean-Paul Sartre, “l'infern són els altres”. La pel·lícula, que juga amb l'espai i la foscor de forma brillant, té certs problemes en resoldre el to malsà que ha creat (atenció al personatge malaltís de Michael Cera), però sap portar-nos pels camins al·lucinats de la ment (afegint-hi algunes pastilles) fins a un final que torna a enfrontar la ciència i la màgia; el que érem i el que som.